Diumenge 32 durant l'any

Estimats germans:

Malauradament hi pot haver una religisitat d'aparences, per fer-se veure. Com la dels mestres de la llei. Aquella religió no és l'adoració de Déu per amor i reverència. És una relació interessada: et dono perquè em donis. És intentar portar-se amb Déu com se sol fer amb els homes: esperit de mercantilisme i de regateig. Aquell procediment denota desconfiança en referència a Déu. És una actitud calculadora: a veure quant en puc treure, per tant.

També hi ha, a vegades, una espiritualitat vanitosa, de cara a la galeria: Com ho puc fer per quedar bé davant els altres? Que els qui em coneixen tinguin de mi un bon concepte, que es fiïn de mi com a persona religiosa, de bona consciència i de principis rectes.

Aquests subproductes de la religiositat són incorrectes i enganyosos. Per una part, Déu no necessita els nostres dons, perquè to és seu. Si, doncs, no són fruit del nostre amor, ¿què representen les nostres ofrenes? Tampoc no necessita Déu que el convencem perquè ens ajudi, ja que ens està protegint sense parar, ens enriqueix contínuament amb tota mena de béns espirituals i, en definitiva, ens ho ha donat tot, d'una vegada, en el seu Fill estimat.

En front d'aquesta existeix una altra religiositat autèntica, de cor endins. És la que es fonamenta en el coneixement de Déu com l'únic, el sant, el misericordiós, i es manifesta en la confiança total, posant-se a les seves mans, sense dubte ni recel.

Encara que l'autèntica religiositat es visqui dintre de la comunitat, com a membres de la mateixa, la més pregona relació amb Déu té lloc en la intimitat personal sense cap pretensió d'ésser reconegut pel altres, ni de causar bona impressió o de tenir bona anomenada. Per als autèntics devots la religiositat és una qüestió d'amor, en virtut de la qual s'està disposats a donar-ho tot sense por de perdre-hi, perquè saben que el seu amor és infinitament correspost i que de tot el que donin en rebran el cent per u i la vida eterna.

Així era la vida de fe d'aquelles dues dones lloades en les lectures d'avui: la viuda de Sarepta que va fer un peti pa per a Elies, amb la darrera farina que li quedava, i la viuda de l'Evangeli, que va donar tot el que tenia, confiant totes dues incondicionalment en la providència de Déu.

Amb aquests dos exemples queda ben patent que la grandesa de les obres no depèn tant del que fem, com de la manera i amb la i intenció amb què ho fem.