Diumenge IV d'Advent

Estimats germans:
A les vetlles de Nadal, recordem l'escena de Natzaret, quan el gran missatge de Déu a Maria va ser tramés per l'ambaixador celestial, l'Arcàngel Gabriel. En els designis de la Providència havia arribat el moment de la vinguda del Messies, Fill de Déu, al món, i Maria en seria la mare.
Fixem-nos en Maria, persona lliure completament. Dues coses principalment la fan espiritualment lliure: la pobresa i la humilitat. No té res a perdre ni, als seus propis ulls, és res davant Déu. El seu esperit viu despullat de tot interès i de tota pretensió. Lliurada a les mans de Déu sense condició, no té altra ambició que la d'estimar Déu, tot esperant la vinguda del Messies promès. Està del tot disponible i preparada per a rebre qualsevol favor i qualsevol encàrrec de l'Altíssim. I...el Senyor es va fixar en la petitesa de la seva serventa.
I nosaltres? Quines són les nostres disposicions, ara que esperem la vinguda del Senyor? Podríem deixar-nos enganyar per les aparences, la superficialitat o el folklore. Podríem dedicar-nos a preparar el Nadal tot instal•lant i adornant arbres, i muntant pessebres. Podríem fomentar la nostra vanitat escrivint felicitacions i canviant-nos regals. Podríem sucumbir a la temptació del consumisme, comprant i amuntegant coses inútils.
Sofrim, sense adonar-nos-en, l'error de preparar el Nadal sense preparar-nos per al Nadal. Allò millor per a nosaltres, i per a tothom, seria preparar les nostres disposicions interiors. Crear en el nostre interior un clima de simplicitat i silenci, relaxar-nos del neguit de cada dia i disposar-nos a escoltar la veu interior, aprendre a esperar i estar a punt per a rebre, renunciant humilment a aconseguir-ho tot amb el nostre esforç.
La vinguda del Messies és un regal de Déu, no el mèrit de ningú. Ni tan sols de Maria. Els béns que hem de rebre del Senyor han d'ésser, igualment, un regal gratuït. Cada pas que donem, en el nostre apropament a Déu, ens és donat de franc. Res no podem merèixer; només ens hi podem preparar.
És veritat que aquesta doctrina contradiu els hàbits del nostre estil d'obrar. És a dir: ens agrada més fer soses, que acollir amb humilitat el que ens és ofert. Volem fer coses per a Déu i posem resistència als seus dons, perquè pensem que Déu és com nosaltres, que no acostumem a donar mai res a ningú sense que s'ho hagi guanyat.
Però Déu és ple de saviesa i de generositat. Déu és amor. Nosaltres, per contra, no sabem ben bé encara que és l'amor. Ens cal assumir, encara, que amor és donar i donar-se sense cap condició i sense res a canvi.