Diumenge 11 durant l'any

Estimats germans:

Estem rodejats de meravelles, estem submergits en el misteri i en participem plenament. Mirem al voltant nostre: al seu temps la naturalesa es desperta: De nit i de dia (...) la llavor germina i creix sense que( l'home) sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Els animalons, juganers, poblen la terra, es reprodueixen i tot ho omplen de vida. L'home, endemés, progressa en els seus coneixements i adorna el mon visible amb una aurèola espiritual. Tot això esdevé per la presència d'una força invisible, que el laïcisme modern creu un miracle de la naturalesa i que, per a nosaltres, és un miracle de Déu.

Jesús ens ensenya que al Regne de Déu li passa d'una manera semblant. El regne és com un gra de mostassa, la més petita de les llavors. És la presència de Déu en el nostre esperit, és el seu amor i la seva força que va creixent en nosaltres i es va fen més i més gran, encara que no ens n'adonem: De nit i de dia mentre ( l'home ) dorm o està llevat.

La nostra millor disposició és la quietud humil i el desig de rebre -com ho fa la terra amb la llavor- perquè Déu hi pugui plantar la sement fecunda de la seva paraula, la llavor del seu Regne. Després, aquesta llavor va creixent amb la gràcia del cel i amb la nostra petita aportació, fins a donar fruits de plenitud. És amb aquests condicions que: Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban ( ...) encara donaran fruits a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor.

Sentirem la temptació de pensar que som nosaltres, amb el nostre esforç, que hem d'obrar aquells creixement, perquè ens creiem importants i capaços de moltes coses. Tendim a l'orgull de veure'ns com arbres alts, robustos, autosuficients. Però mireu que ens diu el Senyor per boca del profeta Ezequiel: Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.

En aquesta vida present la nostra capacitat és molt limitada: Vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure'l. Aquesta és la màxima possibilitat nostra, ara: creure i esperar, desitjar viure amb el Senyor i no ambicionar res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem.