Artículo de Mn. Benigne Marquès sobre el acta de consagración de la Catedral de Urgell

ActaConsagracioCatedralUrgellNotes i remarques sobre l'acta de consagració de la catedral d'Urgell. 
L’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, atribuïda al segle IX, és per a Urgell un document molt emblemàtic, perquè ens situa als orígens d’aquella catedral carolíngia i ens marca la situació del nostre bisbat (un bisbat pirinenc) als segles IX-X. Però alhora la composició del document presenta algunes dificultats. Per això em permeto primer presentar el document, el seu contingut, la problemàtica de la seva composició, les principals opinions sorgides sobre aquest pergamí, i finalment fer-ne de tot plegat algunes valoracions i remarques.


El document 
És un pergamí d’unes grans dimensions, de 51×61 cm., de 55 ratlles de text, amb una escriptura molt pulcra, sense ornamentacions, llevat d’algunes cap lletres a l’inici d’alguns paràgrafs. La lletra molt constant en tot el pergamí té una base de caràcters visigòtics amb l’incorporació sovint de la nova lletra anomenada carolina. Els paleògrafs l’anomenen una lletra de transició (segles IX, finals i X). El seu contingut esmenta el fet de la consagració de la catedral, que substituia la catedral anterior visigòtica destruïda pels sarraïns. Afegeix la dotació que li fan totes les parròquies del bisbat. El document esdevé important pel fet que esmenta totes les comarques que formen el bisbat d’Urgell: Urgell, Cerdanya, Berguedà, Pallars, la Ribagorça i Gistau. I, a continuació, inscriu totes les parròquies que integren cadascuna de les comarques. Menciona un total de 289 parròquies.


Problema que presenta el document 
El document porta per data les ‹‹calendes de novembre››, que corresponen al dia 1 de novembre, de l’any ‹‹sisè de l’emperador Lluís››, el Piadós, que és l’any 819. Però els actors del document són el bisbe Sisebut (833-840) i el comte Sunifred I, comte de Cerdanya-Urgell (834-848). És evident que la data de la composició del document no fou en l’any 819. La seva redacció és posterior. A partir d’aquí han sorgit diverses teories sobre el temps en què aquest pergamí fou escrit. Uns la situen al segle IX, en la seva meitat o a finals. Altres la situen al segle X, al llarg de tot el segle. I finalment, alguns la presenten, com a redactada durant el primer quart del segle xi.


Valoració i estudis fets sobre el temps de la seva redacció 
Els historiadors han fet diversos estudis i valoracions basant-se en la lletra del pergamí, en els pobles que esmenta, que, segons uns, algun poble no pot ser tan antic, sinó que no apareix fins al segle XI.  I per contra, també apareix algun poble, concretament Sanaüja, que no és esmentat per l’acta, i en canvi figura expressament a la butlla papal d’Agapet II, adreçada al bisbe d’Urgell Guisad II, (951), la qual esmenta el castell de Sanaüja. L’acta situa els límits de la reconquesta a sota de la Clua de l’Alt Urgell, mentre que l’esmentada butlla papal cita ja el castell de Sanaüja. Cap de les esmentades teories ha arribat a una seguretat plena, sinó que s’han de mantenir com una simple hipòtesi.

Un dels historiadors que n’ha fet un estudi més aprofundit sobre el tema fou el conegut i prestigiós Cebrià Baraut.[1] En analitzar el text de l’acta, troba que alguns dels formulismes emprats reprodueixen, en part, una donació del comte Sunifred del 3 de gener del 840, i també una part del precepte de Carles el Calb (860). També hi ha alguna dependència entre l’acta i una butlla papal d’Agapet II al bisbe Guisad II de la Seu, de l’any 951. Més tard, la primera notícia, que els mateixos documents de l’Arxiu Capitular donen sobre l’existència d’aquesta acta de consagració, és al conegut judici de Ponts de l’any 1024. Conclou, doncs, el prestigiós historiador que el temps hàbil per la redacció del document, màxime, l’hem situar entre els anys 860 i 1024.

Baraut s’inclina per una redacció a finals del segle IX –o, potser més tard, confessava que també podia adentrar-se al segle X- per tota una sèrie de raons molt poderoses: la lletra del document, els mots de les poblacions venen encara llatinitzats, tal com apareixen als altres documents de l’arxiu als segles IX-X, cosa que és molt diferent, al segles XI, tant la lletra, com la denominació de les poblacions.

En efecte, la lletra visigòtica-carolina, segons tots els paleògrafs és una lletra de transició, pròpia de finals del segle IX o del segle X. Però al segle XI, la lletra ja ha canviat per la nova lletra carolina, tal com és demostra arreu als nostres pergamins de l’Arxiu Capitular. Diran que l’escrivà era molt hàbil i ho sabé imitar molt bé. Però això, en un document tan pulcrament escrit, constant en els caràcters de la seva lletra, i tan extens que conté milers de lletres, es fa difícil de pensar. La raó fonamentada en el fet que el document inscriu totes les poblacions -gairebé 300- encara en la denominació arcaica llatinitzada, també adquireix molt de pes. I finalment, si l’acta hagués estada redactada als inicis del segle XI, quina gran sorpresa hauria estat la seva presentació al judici de Ponts! Un document com aquest no pot ser ignorat en la seva existència, sobretot per part de les autoritats i de les persones enteses d’aquell temps.

Encara Baraut fa un ulterior aclariment i matisació molt important sobre el tema. És indubtable que aquesta catedral carolina existí i fou consagrada, i molt probablement en el primer quart del segle IX. S’en troba algun indici indirecte en la resta de la documentació i de manera especial en unes relíquies d’altar, aparegudes tardanament. També les poblacions que l’acta cita, potser llevat d’alguna, són poblacions que surten als documents dels segles IX-X. Per això, podem dir que l’acta expressa una realitat verdadera, pròpia d’aquells temps. En consequència, malgrat que la redacció del document és posterior a la data que indica, hem d’admetre que el contingut, al menys en la seva major part, és verdader i autèntic.

Aquest mode de procedir no és del tot estrany o singular en aquell temps. És clar que la catedral existí i es va consagrar i també que tots els pobles que formaven aleshores el bisbat d’Urgell es veieren obligats a participar amb els seus impostos eclesiàstics al sosteniment de l’església mare o el bisbat. Si en algun determinat temps l’església d’Urgell no disposava d’aquest document, tampoc és estrany que d’alguna manera el van composar o refer, acomodant-lo a la seva realitat, per tal de salvar possibles reivindicacions que puguessin discutir els seus béns i propietats. En aquest mateix sentit, C. Baraut recorda que hi ha altres escriptures ben conegudes que varen seguir condicions similars en el moment de la seva redacció. I cita la famosa ‹‹Gesta›› de Vic, que conté la relació dels béns atorgats pel comte Guifré I de Barcelona al monestir de Santa Maria de Ripoll amb motiu de la consagració de l’església de l’any 888. El contingut d’aquest document és verdader, però la seva redacció fou posterior.


Unes notes i remarques finals 
Davant d’un tema tan complex no podem aventurar afirmacions que no tinguin en compte totes les dades plantejades en la valoració d’aquest document. I mentre la qüestió no sigui resolta, sempre haurem de mover-nos en el terreny de les hipòtesis, que mai esdevenen garants certes d’una realitat.

Tampoc podrem emprar lleugerament el mot d’‹‹engany››, si el seu contingut en realitat és verdader. El que ens diu l’acta correspon a la realitat del seu temps. No pretenia enganyar, sinó més aviat reivindicar i ser-ne una prova fefaent. Si en algun moment qualificaren aquest document, com ‹‹la primera carta geogràfica del Pirineu››, crec que encara el podem mantenir com a tal. Perquè no existeix un altre document que esmenti aquells gairebé 300 pobles, que formaven aleshores el bisbat d’Urgell, i els esmenti d’aquella forma arcaica, llatinitzada, abans de passar a la denominació catalana. I això en un document que probablement no es mou més enllà dels segles IX-X.
Tampoc, crec que hem de confondre aquest document que reivindica únicament una pertinença a l’església d’Urgell o bisbat, amb altres documents que concretament estableixin i provin una possessió temporal i dominical d’algun comte o també d’algun bisbe. L’acta, com a tal, només obliga els pobles del bisbat d’Urgell a satisfer els impostos eclesiàstics dels delmes i de les primícies i a tributar l’obediència deguda al seu bisbe.

Benigne Marquès Sala, Arxiver Capitular d’Urgell.


[1] Cebrià Baraut, ‹‹La data de l’acta de consagració de la catedral carolíngia de la Seu d’Urgell››, Urgellia, 7 (1984-1985), ps. 515-529; Idem, a Església i bisbat d’Urgell, Miscel·lània, La Seu d’Urgell, 2003, ps. 103-121. També Ramón Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), volum I, Vic 1993, ps. 1-8, insisteix que aquesta acta empra fragments de formulismes d’altres documents anteriors que van des de finals del segle ix fins a mitjans del segle X.