Mons. Josep Caixal era un home singular. Amb la seva arribada el 1853 al Bisbat d'Urgell, moltes coses havien de canviar. La seva actitud políticament activa també va marcar significativament l'evolució política d'Andorra. Tres mesos després d'arribar a la diòcesi, ja va anunciar el seu propòsit de bastir un nou seminari a la Seu d'Urgell en substitució del que hi havia al col·legi de Sant Andreu.Cinc anys més tard s'obria ja un expedient canònic d'edificació. Si la intenció final com sembla era crear una universitat del Pirineu el cert és que es va bastir en un temps prou ràpid un edifici elegant i gegantí, que havia de donar com a mínim, servei a tots els seminaristes que fins aleshores havien estat dispersos per les preceptòries o sucursals foranes, cases rectorals i famílies de La Seu.
La situació estratègica de l'edifici, a la muntanya, lluny de les grans urbes d'una banda, i de l'altre, l'ús intern i poc permeable als gustos estètics de cada època van possibilitar que avui, l'aspecte del Seminari sigui molt pròxim a l'original. El seu ús com a centre d'educació, ple de infants i de joves en època d'estudi, va anar decaient, a mida que les vocacions minvaven.
Després d'uns anys de deteriorament s'hi feren reparacions menys vistoses durant el pontificat de Mons. Joan Martí, en l'edifici i també en la capella. L'any 2004, amb motiu dels 150 anys de la proclamació del Dogma de la Immaculada, Mons. Joan-Enric Vives va inaugurar els darrers treballs de restauració de l'interior de la Capella, adaptant-la ja totalment a les disposicions del Concili Vaticà II.
Aquest és un edifici la importància arquitectònica del qual és fins i tot superior a la d'alguns edificis coetanis seus i que caldrà tenir en compte en el futur.
Compartir: 
