Any Jubilar

50è aniversari Mare de Déu de Núria, patrona del Bisbat d'Urgell

Reflexions d'una pelegrina

Portava una feixuga càrrega dins la motxilla...
No hi portava pas un gran berenar, però sí que hi duia coses per a donar...
 
Després d’haver fet carretera, pujar i baixar del cremallera i, fi del trajecte,  com pelegrins joiosos arribàvem al punt d’encontre.
  
Sabia que en arribar a Núria el primer pas i més important seria anar al Santuari. Allí, tots els grups, i cadascú de nosaltres, rebria, escoltaria, les paraules de benvinguda del nostre  Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.
 
Les paraules, les pregàries, els cants, ressonant dins el temple, podrien semblar per a tothom iguals. Però cada pelegrí, agenollat o assegut, pietós, seriós, quasi absent, ulls clucs, o amb la mirada enlairada cap a la petita Verge de Núria  -que encerclada per vidres queda com presonera i intocable a les carícies humanes, no deixa de ser, però, estimada, venerada i, ser la imatge mitjancera de protecció i benedicció- les rebria amb significat diferent.
 
Un cop més em trobava, ens trobàvem, en un lloc afavorit i acollidor. Dissabte lluminós. Era d’hora i el sol no feia molt que espiava  darrere dels pics. Tot semblava tenir un color distint, la gespa, la façana del Santuari, l’esglesiola de Sant Gil, la font dedicada al beat Dr. Pere Tarrés, i el camí que puja fins a un petit mirador, d’on es veu l’espectacular espai verd, el llac enmig i al fons els edificis i el Santuari altiu i joiós amb les seves campanes. Tot tenia un nou color !...
 
Les informacions posteriors comenten que érem uns 1.200 pelegrins. Famílies, amics, joves i no tan joves, tots pelegrins, caminants, escaladors...
¿Tots veiem Núria de la mateixa manera? ...
Tots participàvem, com un sol cos, de l’Eucaristia presidida pel Sr. Bisbe d’Urgell, acompanyat de diaques, sacerdots, religiosos i fidels.
Pelegrins tots!...
 
El fet de veure enmig de la gran esplanada, quasi un miler de cadires ben afilerades,  que varen ser ocupades i, encara sobre la gespa altres pelegrins, dóna fe que l’espiritualitat hi era present. No gaudíem solament de la natura i del clima adient a aquella festa, sinó que també gaudíem de la joia de poder estar presents entre coneguts i noves coneixences. Tots units en el moment de la pau i la comunió, tots amb alegria de poder celebrar el 50è. aniversari de la declaració de Patrona principal de la diòcesi d’Urgell la Mare de Déu, sota l’advocació de Núria.
 
Pau, benediccions i l’aliment espiritual!...
 
En arribar a Núria, em semblava dur una gran càrrega, com la d’una pelegrina que ha d’oferir en representació de tot un Moviment com és Vida Creixent les seves súpliques, que guardades i transportades zelosament, les havia de presentar a la seva Mestressa, la Reina del Cel, la Verge de les Set Valls de Núria. Ara, de retorn a casa, quan em creia dur-la buida, ja fets els encàrrecs, la motxilla era novament plena, i és que m’enduia cap a Andorra un tresor preciós:
Salutacions d’amics retrobats. El record d’haver vist novament la campana, l’olla, la creu i, quelcom més lleuger però infinitament més gran, impossible quasi de transportar en un farcell:  
La protecció i salut, demanada per als nostres malalts.
L’amor, la sinceritat, la fidelitat matrimonial.
La fertilitat per als fills, per poder tenir un nét a qui bressolar.
El perdó per a qui demana ser perdonat .
L’esperança, la fe i la caritat de què tan repetidament fem esment en les reunions de grup.
I, ... segur, segur, que la Mare de Déu de Núria m’hi ha posat generosament quelcom de més, per a qui necessiti benediccions!...

 

M. Carme Ribes

Coordinadora de Vida Creixent d’Andorra