La Mare de l’Amor més Pur

Estem recollits, en actitud d’esperar la vostra vinguda, Senyor Jesús.
És Advent!, temps d’ulls oberts i de cors desitjosos de ser bons.
I Vós, Senyor, ens feu ofrena del millor dels regals,
el do d’una Mare tota Pura, tota vostra,
que no us ha negat mai res, que sempre ho ha esperat tot del Pare,
que no es guarda res per a Ella mateixa, que tot ho dóna pels fills.

Gràcies Senyor per la vostra Mare, la Verge Maria,
tan bella i tan propera, la Mare de l’Amor més Pur,
la Mare d’aquell “sí” generós a la voluntat de Déu,
que va canviar la sort de tota la humanitat,
perquè allà on abundava el pecat, naixent-hi Vós,
hi vingués la Vida que triomfa sobre la mort
i hi abundessin la gràcia i l’amor sense límits ni condicions.

Estem molt lluny de la puresa en les nostres vides
però Vós ens voleu omplir de llum i de salvació.
Estem enfangats i cansats de soroll i de mentides,
però Vós parleu amb la veritat que convenç.
Feu-nos sentir, Senyor, la vostra veu,
que és suau i que porta al repòs que tant anhelem...

Maria Immaculada ens mostra el que voleu fer amb tots nosaltres,
si ens deixem treballar per Vós, per l’Esperit,
si no posem obstacles a l’amor que tot ho venç,
si ens guiem per camins de pau, de servei i d’humilitat,
si posem els pobres en el centre del nostre interès.

Maria Immaculada ens ajuda a tots els qui vivim afeixugats
perquè trobem felicitat i repòs en Vós,
perquè escampem el joiós perfum de les bones obres
a tots els qui ens envolten.

Sense Vós no podem res, i amb Vós tot ho podem.
La mort i el pecat han estat vençuts
i ja no tenen la darrera paraula sobre la humanitat ni sobre el món.
La Immaculada brilla damunt nostre, vestida de sol,
i les estrelles la il·luminen.
És la Mare que a tots ens atreu, per dur-nos vers Vós,
per ensenyar-nos a viure com a germans
un amor sempre més gran i més joiós.
Gràcies per aquesta Mare de l’Amor més pur!

El Senyor arriba! Vetlleu!

Amb el primer diumenge d'Advent comença l’any litúrgic. Un temps de quatre diumenges abans de Nadal que culmina amb la nit de Nadal. Temps d’esperança i de preparació.

El dia en què Crist es va fer home per redimir el món va canviar el curs de la història. La salvació del pecat i del mal no era una teoria, un somni, una idea sinó una persona que, arribant a nosaltres de part de Déu, canviava el curs sense sortida de la història i ens obria una esperança eterna. L'Església participa i actualitza la llarga preparació d’aquell esdeveniment de salvació amb aquest temps específic de preparació al Nadal. Sant Tomàs d'Aquino ho explica encertadament: "Jesucrist, prenent un cos i una ànima humana i naixent d'una Verge, per poder donar-nos la seva Divinitat, es va fer Home perquè l'home es fes Déu". I en el Catecisme podem llegir: "En celebrar anualment la litúrgia d'Advent, l'Església actualitza aquesta espera del Messies: participant en la llarga preparació de la primera vinguda del Salvador" (Catecisme 524). És el que professem en el Credo: "I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi". Durant l'Advent ens preparem per a la vinguda de Crist en el  Nadal, certament, però també recordem que Crist va prometre que tornaria: “Tornaré i us prendré a casa meva” (Jo 14,3). L'Advent és un temps d'espera per a aquesta segona vinguda, així com un reconeixement que serem jutjats per Crist per les nostres accions i decisions. Per aquesta raó l'Advent també és un temps de conversió i penediment, que ens ha de conduir a l’esperança i l’alegria per la vinguda de Crist. L'Evangeli d’aquest diumenge ens aconsella: "Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor... Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada" (Mt 24,42.44).

El Papa Francesc ens deia fa un any que l’Advent “és oportú per obrir els nostres cors, per fer-nos preguntes concretes sobre com i per a qui gastem les nostres vides. Es tracta d'aixecar-se i pregar, de girar els nostres pensaments i els nostres cors cap a Jesús que ha de venir".

Hi ha moltes maneres pràctiques d'entrar a l’Advent. Els temps litúrgics són també per al nostre benefici espiritual. L'Advent, que és temps d'expectació, vigilància, conversió i alegria, el podem concretar en una pregària més intensa; una moderació en el menjar i el temps de televisió o d’esport, per tenir temps d’estar més amb la família i els amics; podem comprar només el necessari i no el superflu; hauríem de saber compartir amb tanta gent ferida que necessita sentir i rebre el nostre amor; i cercar una acció solidària, de compartició amb els germans, amb tothom. Es tracta de preparar-se a viure més plenament l'alegria i la gràcia que rebem per Nadal, tot pregant i pensant més en la Verge Maria que amb el seu sí confiat a Déu, va fer possible l’Encarnació i la salvació de la humanitat.

“Déu ha volgut unir en el Crist tot el món” (Ef 1,10)

En cloure l’Any litúrgic, l’Església Mare i Mestra ens fa celebrar amb molta joia la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. Al llarg de tot l’any litúrgic, a través dels diumenges i les festes, desenvolupa el gran Misteri de Crist, des de l’Encarnació i el Nadal, fins l’Ascensió, la Pentecosta i tot el temps de durant l’any, en tensió esperançada vers la vinguda del Senyor. L’Església, que vol complir fidelment la voluntat de Déu i per això mateix, ho vol unir tot en el Crist (cf. Ef 1,10), anuncia humilment al llarg de tot l’any la Mort del Senyor, confessa amb fe viva la seva Resurrecció i espera el seu Retorn gloriós, la seva vinguda amb glòria i majestat, quan “Déu ho serà tot en tots” (1Co 15,28) i quan tot serà reunit i recapitulat en el Crist!

Donem gràcies perquè hem estat beneïts en el Crist, amb tota classe de benediccions espirituals (cf. Ef 1,3), i aquesta benedicció es va regalant dia a dia, gratuïtament, a tots els fidels del Poble Sant de Déu, i misteriosament també a tota la humanitat i a tota la creació. Cada cristià és, en el Crist, portador d’una benedicció molt gran per a tots els qui l’envolten i per a tot el món, ja que és sal i és llum per pura gràcia. Això ha de sostenir la nostra confiança en el valor infinit del sacrifici de Crist que vivim en l’Eucaristia, i que cada cristià (no només els sacerdots) l’ofereix com una benedicció per al món. Bellament ho sintetitza el Catecisme: “Quan arribà la seva Hora, [Jesús] visqué l'únic esdeveniment de la història que no passa: Jesús mor, és sepultat, ressuscita d'entre els morts i és assegut a la dreta del Pare «una vegada per sempre» (Rm 6,10; He 7,27; 9,12). És un esdeveniment real, que succeí en la nostra història, però és únic: tots els altres fets de la història succeeixen un cop, i després passen, engolits en el passat. El misteri Pasqual del Crist, en canvi, no pot quedar-se en el passat únicament, ja que amb la seva Mort destruí la mort, i tot el que el Crist és i tot el que ha fet i sofert per tots els homes participa de l'eternitat divina i es projecta així a tots els temps i s'hi fa present. L'Esdeveniment de la Creu i de la Resurrecció roman i ho atreu tot cap a la Vida” (Catecisme n. 1085). Aquest ha de ser el convenciment principal de tots els qui participem en qualsevol celebració litúrgica del Misteri del Senyor al llarg de tot l’any: que Crist Viu, que es fa present amb tota la plenitud de les seves gràcies i benediccions, i que ho està atraient tot cap a la Vida que no morirà.

Preguem avui el Senyor que “vingui a nosaltres el vostre Regne!” (Mt 6,10). El Papa Francesc exhorta a sembrar aquestes paraules enmig dels nostres pecats i fracassos, a regalar-les a les persones "que han estat derrotades i doblegades per la vida, a les que han tastat l'odi més que l'amor, a les que han viscut dies inútils sense entendre mai el perquè". I ens adverteix que “l’estil de propagació del Regne és la mansuetud" i per això reclama paciència. En la festa de Crist Rei renovem el nostre amor i adhesió al Crist que ens salva i demanem-li que ens deixi entrar en la seva intimitat, treballar amb Ell, ser dels seus, per implantar el seu “Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”, com cantem en el Prefaci d’aquesta festa. Així un dia, els qui ens nodrim amb “l’aliment que dóna la immortalitat (...) puguem viure amb el Rei de l’univers en el Regne del cel”, com ho implora l’oració amb què cloem la missa d’aquesta solemnitat.

III Jornada Mundial dels Pobres

A través d’un punyent Missatge per a la IIIª Jornada Mundial dels Pobres, que us resumeixo, el Papa Francesc ens reclama reflexió i pregària. El titula amb les paraules del salmista «l’esperança dels pobres no es veurà defraudada» (Sl 9,19), que expressen una veritat profunda que vol retornar l’esperança perduda a causa de la injustícia, el sofriment i la precarietat de la vida. Descriu les noves esclavituds a les quals estan sotmesos milions de persones. Famílies que es veuen obligades a abandonar la seva terra; orfes a causa de l’explotació als pares; joves a la recerca d’una realització professional;  víctimes de tantes formes de violència, des de la prostitució fins a les drogues; milions d’immigrants víctimes de tants interessos ocults. I les persones marginades i sense llar que deambulen pels carrers. El Papa és avui la veu que denuncia que els pobres són tractats com deixalles de la humanitat, o són vistos com una amenaça o gent incapaç, només perquè són pobres.

En canvi, si atenem a l’Escriptura, el pobre és aquell que confia en el Senyor, perquè té la certesa que mai no serà abandonat. I Déu no és indiferent o silenciós davant la seva pregària. Fa justícia i no se n’oblida; és per a ell un refugi i no deixa d’ajudar-lo. El Papa remarca que davant la multitud innombrable d’indigents, “Jesús no va tenir por d’identificar-se amb cadascun d’ells: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). Fugir d’aquesta identificació equival a falsificar l’Evangeli i atenuar la revelació. El Déu que Jesús revela és aquest: un Pare generós, misericordiós, inesgotable en la seva bondat i gràcia, que ofereix esperança sobretot als que estan desil·lusionats i privats de futur”. Aquestes paraules i les Benaurances són un programa que la comunitat cristiana no pot subestimar. D’això depèn que sigui creïble el nostre anunci i el testimoni dels cristians.

L’Església, estant propera als pobres, es reconeix com un poble gran la vocació del qual és de no permetre que ningú se senti estrany o exclòs, perquè implica a tots en un camí comú de salvació. La promoció dels pobres, també en allò social, no és un compromís extern a l’anunci de l’Evangeli, sinó que posa de manifest el realisme de la fe cristiana i la seva validesa històrica. L’opció pels últims, per aquells que la societat descarta i rebutja (cf. EG 195) és una opció prioritària que els deixebles de Crist estan cridats a realitzar per no trair la credibilitat de l’Església i donar esperança efectiva a tantes persones indefenses. En elles, la caritat cristiana troba la seva verificació, perquè qui es compadeix dels seus sofriments, amb l’amor de Crist, rep força i confereix vigor a l’anunci de l’Evangeli.

A més d’ajudar els pobres, es tracta de ser testimonis de l’esperança cristiana en el context d’una cultura consumista i de descart, orientada a augmentar el benestar superficial i efímer. Cal un canvi de mentalitat per a redescobrir l’essencial i donar cos i efectivitat a l’anunci del Regne de Déu. Ens encoratja a un compromís d’amor gratuït, mantingut, que comuniqui esperança. I conclou el Papa que “els pobres necessiten les nostres mans per a reincorporar-se, els nostres cors per a sentir de nou el caliu de l’afecte, la nostra presència per a superar la soledat. Senzillament, ells necessiten amor”. No els defraudem!