Crist, el nostre principi, la nostra vida i el nostre guia, la nostra esperança i el nostre terme

El Papa St. Pau VIè., acabat d’elegir Pastor suprem de l’Església, deia en iniciar la 2ª sessió del Concili Vaticà II a St. Pau extramurs de Roma (29.9.1963): “Germans, ¿d'on arrenca el nostre viatge, quina ruta pretén recórrer i quina meta s'ha de fixar el nostre itinerari de manera que s'assenti, sí, sobre el pla de la història terrenal, en el temps i en la manera d'aquesta nostra vida present, però que s'orienti també al límit final i suprem que estem segurs no pot faltar al final del nostre pelegrinatge? Aquestes tres preguntes senzillíssimes i capitals, tenen, com bé sabem, una sola resposta, que aquí, en aquesta hora, hem de donar-nos a nosaltres mateixos, i anunciar-la al món que ens envolta: Crist! Crist, el nostre principi; Crist, la nostra vida i el nostre guia; Crist, la nostra esperança i el nostre terme”. Donen molta pau i perspectiva en celebrar al final de l’any litúrgic la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món. És un programa perenne, que no depèn de crisis o de bonances. “En Ell vivim, ens movem i existim” (Act 17,28). Ell ha de ser el fi i el terme de tota la nostra acció i existència.

En aquesta festa proclamem l’evangeli del judici final: “El Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.” (Mt 25,34-36). Jesús parla d’un Rei i d’un Regne; un Rei de pau i de justícia, que tractarà amb misericòrdia els seus fills; i un Regne que està fet de compassió i de bondat per a tots, especialment per als més petits, els pecadors, els qui tot ho esperen de Déu perquè reconeixen que són pobres. “Se sent una pau tan gran quan un se sap absolutament pobre, i no compta amb res més ni amb ningú més que amb Déu” deia Teresina de l’Infant Jesús. No tenir res, per poder-ho tenir tot, per deixar-se omplir totalment per Déu. Ho estem aprenent novament, amb radicalitat, en temps de pandèmia. No sabem interpretar-ho bé, no tenim vacunes, ni un poder gran per a contrarestar els seus efectes tan mortífers i expansius... tenim por i angoixa, no podem planificar, som pobres... És llavors quan estem més ben disposats per acudir a Déu, a la seva protecció i al seu amor, per rebre-ho tot de Déu i per comportar-nos com a germans, tots fills d’un únic Déu.

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). És estimant com acollim el Regne de Déu, com transformarem el món. També deia St. Pau VIè. en aquell famós discurs: “L'Església mira el nostre món amb profunda comprensió, amb sincera admiració i amb sincer propòsit no de conquistar-lo, sinó de servir-lo; no de menysprear-lo, sinó de valorar-lo; no de condemnar-lo, sinó de confortar-lo i de salvar-lo”. Cadascú en pot treure les conseqüències: val la pena reaccionar, i en mirar el final de la història, quan Crist ho posarà tot en mans del Pare, poder ser comptats entre els fills perdonats i redimits. Tinguem aquesta visió elevada del nostre destí. “Confieu en Déu, confieu també en Mi!” (Jo 14,1). Quan el Senyor tornarà amb glòria, que ens prengui amb Ell i ens doni vida per tota l’eternitat.

Mà estesa i abraçada de comunió als pobres

En el diumenge penúltim de l’any litúrgic el Papa Francesc ha volgut que celebréssim la Jornada mundial dels pobres, i ha enviat un Missatge que titula: “Allargar la mà al pobre” inspirant-se en el Siràcida 7,32. Reclama que tots els cristians del món girem els ulls i allarguem la mà, és a dir, ens fem encara més germans, envers tots aquells que menys tenen i que menys han rebut, sovint a causa del pecat dels poderosos i la indiferència de molts.

“La pobresa sempre assumeix rostres diferents –diu el Papa- que requereixen una atenció especial a cada situació particular; a cada una d’elles podem trobar-hi Jesús, el Senyor, que ens va revelar que estava present en els seus germans més febles (cf. Mt 25,40)”. Precisament la pandèmia que estem sofrint ha revelat rostres nous de pobresa. Pensem en els ancians i la gent sola, les residències, els que no troben lloc a les unitats de cures intensives. I pensem en les nacions amb economies febles i dependents, a les quals una llarga crisi sanitària, social i econòmica, farà trontollar de forma molt greu. Allargar la mà al pobre ha de significar compartir, ser solidaris i ajudar de forma generosa.

“La pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui pateixen són inseparables. Tots els qui volem viure la fe cristiana hem de ser generosos amb els pobres, sostenir-los, consolar els afligits, alleugerir els sofriments i treballar per retornar la dignitat als qui n’estan privats. L’opció preferencial pels pobres no pot estar condicionada per si tenim temps o si entra en el projecte pastoral o social que ens hem fixat, sinó que hem de comptar amb el poder de la gràcia de Déu que ens farà superar situacions que semblaven impossibles”. I continua dient el Papa Francesc que amb aquesta Jornada torna a cridar l’atenció sobre aquesta realitat fonamental per a la vida de l’Església, perquè els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres (cf. Jo 12,8) per ajudar-nos a acollir la companyia de Crist a la nostra vida quotidiana. Estem cridats a involucrar-nos en l’experiència del compartir sense esperar que d’altres ja ho faran.

Som invitats a viure la pobresa evangèlica en primera persona. Si un membre de la família humana pateix, tots ens en sentim responsables. Potser no tenim solucions generals, però els cristians, amb la gràcia de Crist, hem de tenir gestos de compartició i recordar el valor del bé comú, que esdevingui un compromís de vida per no oblidar ni descartar ningú, per no caure en una indiferència culpable. Allargar la mà al pobre és un signe de proximitat, solidaritat i amor, com tantes persones ho han demostrat durant els mesos de pandèmia. Mantinguem, doncs, els gestos concrets i reals de misericòrdia i estimació per tots els qui sofreixen, amb un cor humil i respectuós, i acollim la invitació del Papa a la responsabilitat i al compromís directe envers tots aquells amb els quals compartim un mateix destí. I quan convingui, denunciem aquells que allarguen “mans de mort”, mans que sembren la mort. Demanem tenir capacitat d’empatia amb els germans més desafavorits, i que ajudats per la Verge Maria, la “Mare dels pobres”, puguem reunir-nos els fills predilectes de Déu i tots els qui el serveixen en el nom de Crist. I el Papa Francesc al final del seu missatge, ens invita a fer “que aquesta mateixa pregària transformi la mà estesa en una abraçada de comunió i de renovada fraternitat”.

“Miraran Aquell que van traspassar” (Za 12,10)

Demà dia 9 de novembre és la festa del Sant Crist de Balaguer, patró de la ciutat i de la comarca de la Noguera, així com la Ribera i el Pla d'Urgell, com canta l’Himne de Mn. Cinto Verdaguer. Però d’alguna manera tot el Bisbat d’Urgell troba en Ell la font de la misericòrdia i de les benediccions divines. En temps de pandèmia, encara és més urgent que ens hi acostem espiritualment per demanar-li que allunyi de nosaltres el trasbals del coronavirus i ens ajudi a refer l’esperança plena de fe i el teixit econòmic i social del país i de les nostres vides. Avui li reiterem que amb les seves ferides ens guareixi, i li preguem pels malalts, pels hospitalitzats, pels difunts i les seves famílies. I també pels investigadors, sanitaris, educadors i tots els qui fan possible la nostra vida quotidiana. El Sant Crist de Balaguer ens acull a tots i ens consola a tots. La seva impressionant imatge del segle XV, que el presenta mort després de penosa agonia, ens el mostra carregat dels nostres dolors, exhaust i que envia un darrer sospir de misericòrdia i de pau. Quant consol que ens dóna!

La victòria de Crist a la Creu és cantada amb vers vibrant pel gran poeta del renaixement de la llengua catalana, Mn. Cinto Verdaguer (1845-1902), que composà la lletra de l’”Himne de la Romeria" (any 1900) en honor del Sant Crist de Balaguer, que s’ha fet ben popular: “Del cel blau per la drecera siau el nostre davanter; siau la nostra bandera, Sant Cristo de Balaguer.” I el missatge de les seves estrofes: “Amb vostres llagues florides, Vós dels màrtirs sou el Rei; mes en les vostres ferides, per tot mal teniu remei.”

Miraran Aquell que van traspassar”, profetitzava Zacaries (Za 12,10). Aquest any en plena commoció per la pandèmia, mirem amb fe i amor el Sant Crist de Balaguer. Mirem el Servent de Déu, desfigurat, menyspreat, humiliat... Tot ho va fer per nosaltres! Tot ho va fer per mi, per tots! És l’Anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món i es compadeix de les nostres plagues.

 

Mirem i contemplem el Crist:

·         Mirem el seu cap; és el Rei coronat d’espines; que reclina el cap per lliurar l’esperit...

·         Mirem els seus braços: oberts, abraçant tot el món; ningú no queda discriminat prop seu; braços de reconciliació i de pau...

·         Mirem les seves mans que han creat el món, i ara estan traspassades i aparentment inactives clavades a l’arbre de la Creu; Ell ens guareix.

·         Mirem el seu rostre ensangonat, “és el més bell de tots els homes” (Sl 45,3).

·         Mirem els seus ulls plens de perdó. Es renova amb la claror de la seva mirada que ens salva...

·         Mirem el seu cos, ple de ferides, cops, que carrega a les espatlles no una sinó totes les ovelles perdudes... a tu i a mi... Tots els esgarriats del món.

·         Mirem els seus peus, fixats a la creu; ja no poden recórrer els camins de la terra, però Ell va a cercar i a salvar el que estava perdut.

·         Mirem el seu costat obert per la llança. És la ferida més significativa, la que ens permet penetrar en el seu Cor. I en brolla sang i aigua de vida.

I besem-li espiritualment els peus, com és tradició a Balaguer, amb 3 besades: bes d’agraïment, bes de penediment i bes d’amistat i d’amor.

“A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”

Avui celebrem la joiosa i triomfal festa de Tots Sants! Quina alegria celebrar les vides i els testimoniatges units de tots els sants i santes de Déu, els coneguts -que figuren al Martirologi, o santoral-, i també la multitud dels sants anònims, desconeguts per a nosaltres, però no pas per a Déu, per a qui són fills i filles seus, ben estimats! Hi podem unir i celebrar totes les persones bones, exemplars, que han existit o que cadascú ha conegut (familiars, per què no?) i que, en esperança, creiem que ja són amb Déu, gaudint de la seva glòria, i intercedint per nosaltres. Confiem en la promesa de Jesús: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Jo 14,2-3).

Els sants ens ajuden a viure més de cara a Déu, cercant “allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1) i a “esperar contra tota esperança” (Rm 4,18). Ells ens empenyen amb la seva exemplaritat. Pels seus mèrits units als de Crist i Maria, i per les seves pregàries, un dia serem acollits a la pàtria celestial. L’Església ho demana quan fa la darrera recomanació de l’ànima del difunt a l’església: “Ajudeu-lo/la sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor; acolliu la seva ànima, i presenteu-la a l’Altíssim”.

Per més que cada generació ha de viure "temps durs", amb desconcert i crisis de fe en moltes persones, els sants ens re-centren en el més important i essencial: Jesucrist, la seva Paraula, l’amor amb què Déu ens estima i que hem d’acollir i testimoniar amb paraules i sobretot amb obres envers el pròxim, envers els pobres i necessitats. “Al capvespre de la vida serem examinats en l’amor”, deia St. Joan de la Creu, resumint la famosa paràbola del judici final (Mt 25,31-46) quan se’ns preguntarà si hem donat de menjar, de beure, si hem visitat els presos, vestit els despullats, visitat els malalts... si hem estimat. Perquè tot el que fem a un dels més petits, ho fem al Crist mateix. Davant la secularització ambiental i la pèrdua del sentit de Déu en la vida de molts, us proposo que us fixeu en Crist com a centre de la vostra vida, amb qui ens comuniquem fonamentalment per mitjà de l'oració; davant l'egoisme que avui impera en la societat i que provoca tantes crisis, i davant la soledat de moltes persones, proposem-nos i oferim experiències de vida fraterna i caritativa; davant el malbaratament insolidari, visquem l'austeritat, la senzillesa de vida i la compartició; davant l’individualisme i la falsa llibertat que oblida la voluntat de Déu i el seu amor, proposem-nos confiar sempre en Déu, abandonar-nos confiadament a les seves mans. Siguem Església fraterna, en camí constant (en sortida) cap als homes i els pobres, fonamentada en l’Amor de Déu.

La festa de Tots Sants ens assegura que la vida té sentit. I des del final que esperem, s’il·lumina el camí a fer, que no és una quimera ni una buidor. Perquè sabem i creiem que ens estan esperant, que anem cap a Déu, i que serem eternament feliços. Finalment trobarem el repòs que tant desitgem (cf. Mt 11,29) i viurem una personal fraternitat eterna. Perquè, els cristians no morim, sinó que entrem en la Vida, com afirmava la doctora de l’Església, Teresina de l’Infant Jesús. Una Vida habitada per Déu i per la multitud dels seus sants.