“Sóc a la porta i truco!” (Apoc 3,20)

Aquest diumenge comença l’Advent, el temps de l’esperança. Quatre setmanes que ens ajuden i urgeixen a preparar bé el Nadal. Enguany amb la pandèmia no serà tant preparar trobades i festes de família, que potser no es podran dur a terme o només a través de connexions telemàtiques, però sobretot serà preparar-nos al Nadal de forma mes autèntica, més cristiana, amb caritat, oració, austeritat i alegria. No podran ser dies d’àpats familiars i de regals, però estem obligats a viure l’essencial i més principal: l’acollida del Senyor Jesús, que arriba per renovar totes les coses. L’Advent ha de significar l’acollida de Déu que es fa Déu-amb-nosaltres i que canvia la història; l’acollida de Jesucrist que es fa germà nostre i que roman amb nosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps. Ens continua dient a la nostra generació: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20). Escoltem la veu del Senyor, obrim-li la porta de la nostra vida, deixem-nos omplir de la seva llum i viurem una comunió plena i guaridora, que ens refarà de totes les pors i angoixes, i ens donarà la plenitud de la seva amistat i gràcia.

Ve el Senyor. Fem-li lloc, acollim la seva Paraula, rebem el seu Amor. Cada Eucaristia ens recorda que l’esperem: “esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!”. Iniciem l’Advent amb molta esperança, perquè el qui arriba és “el Senyor de l’univers”, el qui tot ho pot, el qui sempre perdona i refà, el qui ha vençut el pecat i el mal, el qui ha recreat la història humana, omplint-la del seu Amor i mostrant-li el seu final de salvació en Déu.

¿Sabrem esperar-lo activament? L’esperança és una virtut serena, humil i petita, fràgil si ho voleu, però vivificadora de la fe i de la caritat. Res de passivitats en els qui esperen activament com Jesús ens ha ensenyat, perquè Déu, que tot ho pot, ens dóna el goig de saber que Ell treballa amb nosaltres, prepara els béns invisibles que ens vol regalar, i segur que desitja, encara més que nosaltres, el triomf del bé i de l’amor, la salut per a tots els seus fills. És en aquest fonament  diví que basem la nostra esperança; no pas en nosaltres o en les nostres pobres forces.

Aquesta “veritat” ens ajuda molt, sobretot en temps de tantes dificultats, quan sembla que les coses ens van en contra. Nosaltres ens mantenim esperançats, ferms i fidels, amb la mirada fixa en allò que val per sempre i que no passarà mai. Perquè de fet, la nostra esperança és una Persona, és el Crist. Per Ell val la pena perdre-ho tot, si convé, per tal de guanyar la vida i guanyar-ho tot.

Aquesta actitud esperançada és la que ens cal. Sembrar esperança enmig de la pandèmia, en aquests camps, com en d’altres que cadascú pot estar vivint amb dolor: carències i dificultats a la pròpia família, malalties que són dures de portar, creus feixugues o ferides mai prou curades… És aquesta realitat de pecat i de dolor que Crist ve a fer-se seva, naixent enmig de nosaltres. Preparem el Nadal que ha de ser una realitat cada dia. El Senyor arriba amb poder, ve a posar joia on només hi creix el ressentiment. Que Ell arribi a tots! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Veniu Senyor Jesús!