Apòstols en el solc de Sant Jaume

Celebrem la festa del gran apòstol, fill del tro, Sant Jaume, germà de Joan, i que segons la tradició evangelitzà els extrems occidentals de la terra llavors coneguda. Potser treballades i acolorides per la llegenda, però tots els pobles i les comunitats necessitem “tradicions” que ens ajudin a ser el que som. El sepulcre de St. Jaume, que segons la tradició és a Compostel·la de Galícia, continua atraient milions de pelegrins. Aquest 2021 és Any Sant, que el Papa Francesc ha permès que es prolongui tot el 2022, a causa de la pandèmia. Molts hi van cercant el perdó, la conversió, l’espiritualitat que el món de cada dia i de ras de terra no els acaba d’oferir. L’apòstol Sant Jaume fou un dels amics íntims del Senyor, cridat als inicis de la seva predicació, i fou testimoni dels grans signes de Jesús. El veié transfigurat a la muntanya del Tabor, i després de la Resurrecció l’anuncià amb coratge i donà la vida per Crist, ple de zel i de generositat.

La Diòcesi d’Urgell fou lloc de pas cap al seu sepulcre a Compostel·la. Un dels camins entrava per la Cerdanya i passava per La Seu d’Urgell, com ho testimonia l’antic hospital de pelegrins, al carrer dels Canonges, amb les petxines de la Casa Roger del segle XIV. I a Ponts hi ha ben senyalitzat el tram del Camí de Sant Jaume anomenat “camí del Segre”. Així mateix, a Lleida es manté viva la tradició que el pelegrí Sant Jaume va ser ajudat en la seva missió per un àngel que li va treure una punxa que tenia clavada al peu, i els infants hi acuden amb els fanalets per treure totes les espines que se’ns incrusten al llarg del camí de la vida... També és coneguda la tradició que hauria estat a Saragossa on l’apòstol fou encoratjat per la Mare de Déu en moments de defallença apostòlica. Maria sempre està a prop dels apòstols i els evangelitzadors per enfortir-los quan defalleixen.

L’Esperit Sant, que davallà com un foc sobre l’apòstol Jaume, sobre els Dotze i la Verge Maria reunits al Cenacle, ens empeny ara a sortir vers el nostre món per transformar-lo segons els criteris del Regne de Déu. Pel baptisme hem estat fets testimonis de Jesús. Humils, pobres, amb mitjans escassos, amb dificultats diferents a cada època de la història... és cert. Però amb una força nova, que ve de Déu i que tot ho pot. És l’Esperit Sant qui continua transformant pobres homes i dones, fent-los testimonis creïbles de Jesucrist i del seu Evangeli. I el signe és el camí eclesial que anem fent entre tots.

Ni que sigui només espiritualment, fem-nos també pelegrins de fe, i peregrinem avui fins a Compostel·la en aquest Any Sant, per rebre gràcia i misericòrdia. El fenomen del camí de Sant Jaume s’ha revelat sorprenent i il·luminador del misteri de la persona, i de la seva recerca religiosa. Tot cristià és sempre un pelegrí, fins que arribarà a la meta, que és la Casa del Pare. Cerquem, doncs, sense cansar-nos ni defallir. No ens deixem vèncer per la por. Perseverem en el camí de la fe emprès, sabent que Jesús camina amb nosaltres i ens guia. Ell mateix s’ha fet camí. Ell mateix guia els caminants.

Els reptes de les migracions

Per commemorar el Dia Mundial dels Refugiats, al juny, els Bisbes de la Subcomissió per a les Migracions i mobilitat humana de la CEE van aportar una reflexió que no hauria de caure en l'oblit. És important focalitzar l'atenció sobre aquest col·lectiu de població de 82,4 milions de persones a tot el món, segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). En 10 anys s’ha duplicat el nombre de persones desplaçades per les guerres i les crisis al món,  i és un dels col·lectius més afectats per les conseqüències del coronavirus.

A cada continent milions de famílies i persones es veuen obligades a fugir, entre d'altres molts perills, de la fam, la guerra, la pobresa i l'explotació, amb l'anhel de buscar un lloc segur on poder construir una vida millor per a ells i per als seus éssers estimats. Em van impressionar molt les imatges del campament de refugiats més gran de món. És el camp dels refugiats Rohingya, un de les més oblidats. Prop d'un milió de persones pertanyents a aquesta ètnia musulmana s'han vist obligades a fugir del seu país d'origen, Myanmar, i viuen en condicions inhumanes en els campaments de refugiats de Cox Bazar, a Bangla Desh, el país veí. Van ser breu notícia mundial fa poques setmanes, perquè a ells no els havia arribat encara cap vacuna del Covid-19.

Per això és bo acollir amb obertura de ment i de cor, amb la nostra pregària i ajuda solidària, els reptes que el Papa Francesc planteja davant les migracions. Molts vénen a Europa. Hem d’acollir les justes demandes d'aquestes persones que truquen a les nostres portes, i als quals en aquest moment intentem acompanyar des de les parròquies, Càritas i altres entitats, sobretot quan lamentablement queden fora dels dispositius d'acollida i vivint amb greus incerteses legals.

Les vies eficaces, solidàries i creatives que el Papa proposa per tal d'atendre els qui escapen de les greus crisis humanitàries (Fratelli tutti 130) són:
  • "Incrementar i simplificar la concessió de visats,
  • adoptar programes de patrocini privat i comunitari,
  • obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables,
  • oferir un allotjament adequat i decorós,
  • garantir la seguretat personal i l'accés als serveis bàsics,
  • assegurar assistència consular,
  • dret a tenir sempre amb un mateix els documents personals d'identitat,
  • accés equitatiu a la justícia,
  • possibilitat d'obrir comptes bancaris i la garantia del que és bàsic per a la subsistència vital,
  • donar-los la possibilitat de moviment i la possibilitat de treballar,
  • protegir els menors d'edat i assegurar-los l'accés a l'educació,
  • preveure programes de custòdia temporal o d'acollida,
  • garantir la llibertat religiosa,
  • promoure la inserció social,
  • afavorir el reagrupament familiar i preparar les comunitats per als processos integratius."
No oblidem la misericòrdia: "Quan era foraster, em vau acollir" (Mt 25,35).

Cures pal·liatives i desplegament de la llei de dependència

Els Bisbes de Catalunya  ajudats pels Delegats diocesans de Pastoral de la Salut i els de Família i Vida, i pel Centre Borja de Bioètica, volem que es reflexioni en el moment d’entrada en vigor de la Llei de regulació de l’eutanàsia. En un comunicat al juny, valoràvem la necessitat d’ajudar ancians, malalts i familiars sobretot, establint un correcte document de voluntats anticipades i també les possibilitats d’objecció de consciència davant l’eutanàsia per part dels professionals sanitaris, que seria bo que es plantegessin l’objecció de consciència davant d’aquesta llei i ajudessin a orientar-nos responsablement.

No és fàcil ni senzill abordar el final de vida ni el patiment humà. L’Església Catòlica, des dels seus orígens, ha tingut cura de les persones en situacions d’especial fragilitat i vulnerabilitat, tant en l’àmbit sanitari com social. Amb esperit de compromís de servei a la societat, reclamem la promoció de les cures pal·liatives i el desplegament efectiu de la llei de dependència, donant realment cobertura a les necessitats dels malalts i les seves famílies. Davant les situacions de patiment i de final de la vida, és clau l’atenció integral, abordant patiment físic, psicològic, espiritual i social, i no prolongant la vida per tots els mitjans possibles. Serà clau l’acompanyament amb amor i compassió, com ens ensenya el Crist en la paràbola del Bon Samarità (Lc 10,25-37).

En aquest context, és important clarificar que no són eutanàsia aquelles accions, com la sedació, encaminades a mitigar el dolor o altres símptomes ni tampoc no ho són la retirada o no aplicació de tractaments desproporcionats, inadequats o fútils. Ja el Papa Pius XII en va parlar encertadament. En canvi, l’objectiu de l’eutanàsia és acabar amb la vida de la persona de forma directa i intencional. Des de la convicció que la vida és un do de Déu que cal respectar, el compromís de l’Església és el d’ajudar les persones a viure més d’acord amb la seva dignitat i afavorir el seu major benestar, especialment en situacions de fort sofriment o de proximitat de la mort.

Aquestes situacions representen un desafiament per a malalts i famílies. És desitjable reflexionar-hi des dels propis valors i creences, i deixar-ne constància per escrit en el “Document de Voluntats Anticipades”, on es pot especificar tant el rebuig a l’eutanàsia com a les accions destinades a prolongar el procés de mort. En aquest sentit els Bisbes de Catalunya suggerim signar el Document de Voluntats Anticipades elaborat per la Conferència Episcopal Espanyola i que, mirarem de difondre a les parròquies i comunitats amb les degudes orientacions. Segurament els notaris i els agents de pastoral de la salut ens hi ajudaran a fer-ho correctament, i amb tots els requisits legals necessaris.

"Incurable no és mai sinònim d’in-cuidable". Qui pateix una malaltia en fase terminal, així com qui neix amb una predicció de supervivència limitada, té dret a ser acollit, curat i envoltat d'afecte. L'Església és contrària a l'acarnissament terapèutic, però reitera que l'eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a la societat i atempten contra la dignitat de la persona humana (cf. Carta Samaritanus bonus, sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida de 22.9.2020).

L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots

Acaba d’entrar en vigor a Espanya la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia, i és bo fer una reflexió a partir de la Nota dels Bisbes Espanyols de desembre passat, per enfortir els nostres criteris.

1. La Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia es va tramitar de manera accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escoltar ni dialogar públicament. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral i un canvi en les finalitats de l’Estat que passa a ser responsable de la mort infligida i també que la professió mèdica, cridada en el possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort.

2. La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar la Carta «Samaritanus bonus» sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida (22.09.2020), que il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. I també hi ajuda el document de la Conferència Episcopal Espanyola, Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida (1.11.2019).

3. El que s’ha de promoure són les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot en el sofriment i la vulnerabilitat. La manca de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social.

4. La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel descart en l’atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per a abordar un problema humà. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics; per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i proximitat que es necessiten en l’etapa final d’aquesta vida. Això és la veritable compassió.

5. L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat l’eutanàsia ens diu que incita a la mort als més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. I s’ha de valorar la necessitat de l’objecció de consciència per part de personal sanitari, responsables de residències de gent gran i altres institucions de servei.

6. El Papa Francesc afirma: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai els qui pateixen, no rendir-se mai, sinó tenir cura i estimar per donar esperança». Hem de respondre a aquesta crida amb la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i amb esperança.