50 anys de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí (1)

“Que Déu mateix dugui a terme aquesta obra bona que Ell ha començat en tu”, són les paraules del ritual d’ordenació de bisbes que se li van dir fa 50 anys, al jove prevere tarragoní que, nomenat pel Papa St. Pau VIè., arribava a Urgell com a Bisbe de la nostra Diòcesi i Copríncep d’Andorra (i el 2001 fou nomenat Arquebisbe “ad personam”), Mons. Joan Martí i Alanis (El Milà, 29 de novembre de 1928 - Barcelona, 11 d'octubre de 2009). I ara més que llavors podem testimoniar amb agraïment que el Senyor va anar portant a terme l’obra bona d’aquella consagració episcopal en l’home que es donava del tot, fins al seu darrer alè de vida. Es va entregar del tot en un llarg pontificat des de 1971 fins al 2003, i després fou bisbe emèrit fins a la seva mort a Barcelona, l’11 d’octubre de 2009. Jo hi vaig poder conviure i col·laborar com a Coadjutor seu durant dos anys, aprenent molt de les seves virtuts i del seu gran mestratge.

Avui us convido a tots els diocesans i a tots els qui estimàvem l’Arquebisbe Joan, a donar gràcies a Déu pel do d’aquella vida entregada al nostre servei com a Bisbe i alhora Cap d’Estat d’Andorra. El Senyor ens va regalar en la seva persona un gran successor dels Apòstols, una imatge viva i concreta del Bon Pastor, perquè guiés la nostra Diòcesi durant 32 anys. En glossaré alguns aspectes de la seva rica personalitat i de la seva missió enmig nostre.

1. Va ser un home de fe, rebuda i viscuda ja des de ben petit, amb la seva germana Rosa, que encara viu a Barcelona, i el seu germà Antoni difunt, amb els seus pares i amb tots els seus d’El Milà. Igualment al Seminari de Tarragona, presbiteri en gestació que l’anava forjant. Un presbiteri insigne, el de Tarragona, que el va acollir i del qual ell també en va ser honorable membre: fou Vicari episcopal, professor i director generós, pastor ple de zel. L’Arquebisbe Joan fou un gran creient; sense exageracions, a la catalana, amb una pietat sincera, autèntica, ho saben bé els qui el coneixien i tractaven.

2. Va ser un home de cultura, que va estimar la llengua i la cultura catalanes. Després Déu el portà a ser Cap d’un Estat, l’únic al món, que té la llengua catalana com a única llengua pròpia i oficial. Un gran humanista que ja abans i després de rebre l’episcopat treballà per Catalunya i per Andorra, el seu nou País. Llicenciat en llengües clàssiques a la Pontifícia Universitat de Salamanca, i diplomat en filologia anglesa i francesa, també aprengué i es dedicà als mitjans de comunicació social. Amant de les arts, de la pintura en especial que cultivà en l’edat madura, fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va pintar molt el nostre estimat Pirineu. Un home atent als signes dels temps per poder-hi respondre fins al final, fins al darrer moment. Gran lector de llibres que després regalava als sacerdots.

3. Va ser un home d’Església, que va aplicar amb prudència, intel·ligència i caritat pastoral l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II a Urgell, en tots els àmbits que el Concili reclamava, ja que és “brúixola que ens ha d’orientar en el segle XXI”, com digué St. Joan Pau II. Visqué amb il·lusió el Concili com a jove sacerdot i l’aplicà en el postconcili a Tarragona i sobretot com a Bisbe a Urgell, promovent la transformació eclesial volguda per Déu. Ell condueix l’Església amb l’acció misteriosa del seu Esperit Sant i la col·laboració dels pastors.

La vida és un do, l’eutanàsia un fracàs

Aquest és el títol d’una Nota de l’Episcopat espanyol davant la tramitació i aprovació el 17 de desembre de 2020 de la «Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia» que cal anomenar d’eutanàsia activa. La Llei s’ha aprovat al Congrés sense debat públic i sense escoltar els experts. Es vol córrer. Ara està al Senat seguint els tràmits parlamentaris. Us faig avinent el més fonamental de la Nota dels Bisbes (10.12.2020).

La tramitació s’ha realitzat de manera sospitosament accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escolta ni diàleg públic. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral; un canvi en les finalitats de l’Estat: de defensar la vida a ser responsable de la mort infringida; i també de la professió mèdica, «cridada en allò possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort». És una proposta que fa joc amb la visió antropològica i cultural dels sistemes de poder dominants al món.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe, amb l’aprovació expressa del Papa Francesc, va publicar la Carta Samaritanus bonus (22.9.2020) sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida. Trobareu el text en aquest enllaç Aquest text il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. També la Conferència, amb el document “Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida”, ofereix unes pautes clarificadores sobre la qüestió. S’han de promoure les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot al sofriment i la vulnerabilitat.

La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel fet de descartar l’atenció a persones grans. Ha crescut la consciència que acabar amb la vida no pot ser la solució per tal d’abordar un problema humà. Hem agraït la feina dels sanitaris i el valor de la nostra sanitat pública, reclamant-ne fins i tot una millora i una atenció pressupostària més gran. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics en les cures pal·liatives i l’acompanyament integral. Per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i la proximitat que tots necessitem en l’etapa final d’aquesta vida. Aquesta és la veritable compassió.

L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat (6) ens diu que l’eutanàsia incita a la mort dels més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la  mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. La falta de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social. El Papa Francesc ha dit: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots». La resposta és no abandonar mai els qui pateixen, sinó cuidar i estimar. La resposta ha de ser la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i esperança.

Finalment, els Bisbes demanen als qui tenen responsabilitat en la presa d’aquestes greus decisions que actuïn en consciència, segons la veritat i la justícia. Reflexionem-hi i actuem en consciència.

Servidors de l’anunci de la fe

La festa del Baptisme del Senyor clou el temps litúrgic de Nadal. Un temps que sempre és breu (enguany dues setmanes) però alhora intens i lluminós. Déu fet home en el si d’una Verge, es revela com el Fill estimat del Pare, a qui hem d’escoltar i seguir. I això es fa realitat per a cadascun de nosaltres, quan rebem el nostre baptisme, ni que siguem infants. I es va desenvolupant al llarg de la vida, esdevenint fills en el Fill.

L’esclatant manifestació de Jesús com a Fill de Déu en carn humana, feble i misteriosa, l’atracció a prop seu dels humils pastors i dels savis mags pagans, l’acompliment de les promeses de Déu que no ha abandonat la humanitat sinó que la ve a salvar i l’omple de llum, amb un destí etern de felicitat i de justícia, culmina en el Baptisme del riu Jordà. En temps de pandèmia, la litúrgia de Nadal és guaridora i plena de consol: ens dóna esperança, ens fa escoltar les grans profecies d’Isaïes, els relats de la Infància del Senyor i el Pròleg tan meravellós de l’Evangeli de Joan, ens llença a la missió guaridora i consoladora del Messies que a partir del Baptisme, surt a anunciar el Regne de Déu proclamant: “S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Mc 1,15).

La pandèmia ens fa adonar que no tot és clar i segur, i les dificultats ens poden aclaparar i desanimar. Però també és cert que si no ens quedem en la superfície de les opinions i els comportaments, descobrirem el desig ardent d’espiritualitat dels nostres contemporanis. Rere molts posats d’indiferència, hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida. Hi ha desigs d’estimar i de ser estimat; desigs de salvació plena. Hi ha set de Déu, encara que molts no ho sàpiguen veure o no ho interpretin així. El cor de les persones continua estant inquiet fins que no pugui trobar i reposar amb confiança en el Salvador que l’ha afaiçonat (St. Agustí).

L’Església està cridada a ser portadora de l’aigua viva que és Jesucrist, i que el món espera i necessita, com la font que raja per a tots al bell mig de la plaça dels nostres pobles, com desitjava St. Joan XXIII, i ara més que mai, quan tantes certeses decauen. No ens podem quedar inactius, desvagats, perplexos, enyorant temps pretèrits i mètodes vàlids en el passat... mentre tants i tants esperen que algú –com St. Joan Baptista- els mostri Crist i els acompanyi pel camí del seu seguiment. Molts processos de fe, en particular de joves i adults, maduren en aquesta nova recerca. ¿Qui tindrà prou confiança en el Senyor i voldrà sortir de nou a sembrar la bona llavor del seu Evangeli?

Jesucrist continua enviant-nos com a testimonis seus. No podem defraudar els que cerquen la veritat. Ens cal passar d’una religió privada, només vàlida per a mi i els meus, al convenciment que hem trobat la Veritat i que a tots els interessa i els convé. Haurem d’aprendre a donar respostes vàlides a les grans preguntes que molts es fan, i a sacsejar les consciències adormides. Amb compromisos de servei, de transformació de la realitat, d’amor actiu i generós, de participació en la vida social i política del país. Mostrar de nou que la fe no ens paralitza i aliena, ans al contrari, ens envigoreix l’esperança i la caritat, la solidaritat i l’autèntica i més radical transformació del món.

Encetem un nou any de gràcia

Feliç Any Nou a tots! Obrim una nova pàgina de la nostra història personal i de la història de la humanitat, i per la fe, sabem que Déu fa camí amb nosaltres, perquè Ell és el Senyor de la història. Sempre estem en les seves mans de Pare. Donem-li gràcies a Déu per la vida que ens ha concedit, per les persones bones que han marcat la nostra existència fins ara, i demanem-li la seva saviesa i la seva gràcia per poder viure responsablement cada instant del nou any amb fe, amb esperança i amb caritat. Cada dia el Senyor se’ns farà trobadís, cada dia vindrà al nostre encontre i cada dia encaminarà els nostres passos per camins de pau. Que Ell sigui lloat, i que vingui quan vingui el moment de la partença, que Ell ens meni a la vida per sempre, que és estar amb Ell. Mentre som en aquest món, aprofitem el temps de gràcia que se’ns concedeix per fer el bé i per esperar la vinguda del Senyor amb tota confiança.

Som en temps de pandèmia, i arriba la vacunació i la possibilitat de vèncer aquest gran desafiament que la humanitat està vivint i que toca a tothom. Quan es viu amb la possibilitat d’emmalaltir, o enmig de preocupacions econòmiques fortes, o ens sentim afeixugats pel pes dels problemes, o no tenim forces, o passem alguna creu... sembla que perdem l’alè de l’esperança. Però ens convé que ens ho diguem els uns als altres: val la pena creure i val la pena esperar. El Senyor és a prop nostre per defensar-nos i protegir-nos. La confiança és el secret de l’autèntic amor a Déu i al pròxim. Ajudem-nos a mantenir viva l’esperança, aquesta humil i dèbil virtut (Ch. Péguy) que uneix la fe i la caritat en un sol lligam lluminós i que ens fa viure cada dia amb nova empenta. Ho necessitem tots, però especialment els qui més pateixen o viuen en la foscor.

Déu en Crist ens obre una esperança molt gran, immensa, de salvació i de vida, una vida que no morirà mai.  Res ja no ens pot fer por; “res no ens podrà separar de l’amor de Déu revelat en el Crist” (Rm 8,39). Hem d’aprendre a esperar-ho tot de Déu, perquè mai no en sabem prou d’esperar. Ni tampoc de confiar. Tot ens ho voldríem fer nosaltres sols, sense necessitar de res ni de ningú; possiblement ni de Déu... Aquesta pandèmia ens ha mostrat la debilitat humana i ens ha fet aprendre a confiar més en Déu i més en les persones que tenim al nostre voltant, perquè en depenem. Podem aprendre a veure més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa. A valorar els esforços que segurament estan fent els altres. A agrair-los el que ens donen, amb naturalitat, però amb tendresa. A aprendre a gaudir de la vida que Déu ens regala per pura gràcia seva, ara que encetem un any més, el 2021.

Som sempre en temps de gràcia i de perdó, perquè Déu amb la seva encarnació ha omplert tots els racons de la nostra existència amb la seva presència i el seu amor: és el gran missatge del temps litúrgic del Nadal. D’alguna manera, cada dia és una nova presència seva. Així ho hem de viure: la natura, els esdeveniments històrics, les persones que estimem, els necessitats, la gent que ens envolta i cadascun de nosaltres, som realment la presència de Déu que s’ha fet home en Jesús de Natzaret. Tot ha quedat  restaurat. “Tot és gràcia”. Us desitjo a tots un Any Nou ple de benedicció i de pau!