La vida és un do, l’eutanàsia un fracàs
La tramitació s’ha realitzat de manera sospitosament accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escolta ni diàleg públic. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral; un canvi en les finalitats de l’Estat: de defensar la vida a ser responsable de la mort infringida; i també de la professió mèdica, «cridada en allò possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort». És una proposta que fa joc amb la visió antropològica i cultural dels sistemes de poder dominants al món.
La Congregació per a la Doctrina de la Fe, amb l’aprovació expressa del Papa Francesc, va publicar la Carta Samaritanus bonus (22.9.2020) sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida. Trobareu el text en aquest enllaç Aquest text il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. També la Conferència, amb el document “Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida”, ofereix unes pautes clarificadores sobre la qüestió. S’han de promoure les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot al sofriment i la vulnerabilitat.
La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel fet de descartar l’atenció a persones grans. Ha crescut la consciència que acabar amb la vida no pot ser la solució per tal d’abordar un problema humà. Hem agraït la feina dels sanitaris i el valor de la nostra sanitat pública, reclamant-ne fins i tot una millora i una atenció pressupostària més gran. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics en les cures pal·liatives i l’acompanyament integral. Per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i la proximitat que tots necessitem en l’etapa final d’aquesta vida. Aquesta és la veritable compassió.
L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat (6) ens diu que l’eutanàsia incita a la mort dels més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. La falta de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social. El Papa Francesc ha dit: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots». La resposta és no abandonar mai els qui pateixen, sinó cuidar i estimar. La resposta ha de ser la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i esperança.
Finalment, els Bisbes demanen als qui tenen responsabilitat en la presa d’aquestes greus decisions que actuïn en consciència, segons la veritat i la justícia. Reflexionem-hi i actuem en consciència.