50 anys de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí (1)

“Que Déu mateix dugui a terme aquesta obra bona que Ell ha començat en tu”, són les paraules del ritual d’ordenació de bisbes que se li van dir fa 50 anys, al jove prevere tarragoní que, nomenat pel Papa St. Pau VIè., arribava a Urgell com a Bisbe de la nostra Diòcesi i Copríncep d’Andorra (i el 2001 fou nomenat Arquebisbe “ad personam”), Mons. Joan Martí i Alanis (El Milà, 29 de novembre de 1928 - Barcelona, 11 d'octubre de 2009). I ara més que llavors podem testimoniar amb agraïment que el Senyor va anar portant a terme l’obra bona d’aquella consagració episcopal en l’home que es donava del tot, fins al seu darrer alè de vida. Es va entregar del tot en un llarg pontificat des de 1971 fins al 2003, i després fou bisbe emèrit fins a la seva mort a Barcelona, l’11 d’octubre de 2009. Jo hi vaig poder conviure i col·laborar com a Coadjutor seu durant dos anys, aprenent molt de les seves virtuts i del seu gran mestratge.

Avui us convido a tots els diocesans i a tots els qui estimàvem l’Arquebisbe Joan, a donar gràcies a Déu pel do d’aquella vida entregada al nostre servei com a Bisbe i alhora Cap d’Estat d’Andorra. El Senyor ens va regalar en la seva persona un gran successor dels Apòstols, una imatge viva i concreta del Bon Pastor, perquè guiés la nostra Diòcesi durant 32 anys. En glossaré alguns aspectes de la seva rica personalitat i de la seva missió enmig nostre.

1. Va ser un home de fe, rebuda i viscuda ja des de ben petit, amb la seva germana Rosa, que encara viu a Barcelona, i el seu germà Antoni difunt, amb els seus pares i amb tots els seus d’El Milà. Igualment al Seminari de Tarragona, presbiteri en gestació que l’anava forjant. Un presbiteri insigne, el de Tarragona, que el va acollir i del qual ell també en va ser honorable membre: fou Vicari episcopal, professor i director generós, pastor ple de zel. L’Arquebisbe Joan fou un gran creient; sense exageracions, a la catalana, amb una pietat sincera, autèntica, ho saben bé els qui el coneixien i tractaven.

2. Va ser un home de cultura, que va estimar la llengua i la cultura catalanes. Després Déu el portà a ser Cap d’un Estat, l’únic al món, que té la llengua catalana com a única llengua pròpia i oficial. Un gran humanista que ja abans i després de rebre l’episcopat treballà per Catalunya i per Andorra, el seu nou País. Llicenciat en llengües clàssiques a la Pontifícia Universitat de Salamanca, i diplomat en filologia anglesa i francesa, també aprengué i es dedicà als mitjans de comunicació social. Amant de les arts, de la pintura en especial que cultivà en l’edat madura, fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va pintar molt el nostre estimat Pirineu. Un home atent als signes dels temps per poder-hi respondre fins al final, fins al darrer moment. Gran lector de llibres que després regalava als sacerdots.

3. Va ser un home d’Església, que va aplicar amb prudència, intel·ligència i caritat pastoral l’esperit i la lletra del Concili Vaticà II a Urgell, en tots els àmbits que el Concili reclamava, ja que és “brúixola que ens ha d’orientar en el segle XXI”, com digué St. Joan Pau II. Visqué amb il·lusió el Concili com a jove sacerdot i l’aplicà en el postconcili a Tarragona i sobretot com a Bisbe a Urgell, promovent la transformació eclesial volguda per Déu. Ell condueix l’Església amb l’acció misteriosa del seu Esperit Sant i la col·laboració dels pastors.