L’Esperit engendra la comunió i fa caminar junts

Visquem la Pasqua en aquest temps de sinodalitat, guiats per l’Esperit Sant Defensor, que engendra la comunió eclesial i ens fa caminar junts, els uns enriquits amb els dons dels altres, tots germans, tots complementaris i tots units. En aquest mes de maig, estem apressant-nos totes les Diòcesis –també la nostra- a acabar el treball sinodal i presentar-lo a la Conferència Episcopal perquè es faci una bella síntesi i s’aporti a la Santa Seu, a la Secretaria general del Sínode de Bisbes. “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”, s’exclama el salmista (Sl 126,3). I cal agrair a l’Esperit Sant el que Ell va realitzant sense soroll, suaument, sense que ens n’adonem massa, i potser sense que li ho agraïm prou. És l’Esperit qui ens regala el gran do de la unitat de l’Església en comunió fraterna i evangelitzadora. El Fill i l’Esperit Sant tenen una missió conjunta, són distints però inseparables, i és l’Esperit qui ens uneix a Crist i ens fa viure en Ell (cf. Catecisme nn. 689-690).

A la pregària eucarística segona, el sacerdot prega el Pare: “Santifiqueu aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada, perquè es converteixin per a nosaltres en el Cos i en la Sang de Jesucrist, nostre Senyor”. I després de la consagració continua: “Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. Són dues grans intervencions de l’Esperit Sant que transforma la matèria del pa i del vi –Ell que va actuar a l’inici del món i sosté la creació-, i transforma les persones, recreant la humanitat dividida i pecadora, en una Església santa i unida –com féu a Pentecostès-, que manifesta la caritat de Crist en el món.

Aquell Esperit creador que planava sobre les aigües, a l’inici del món, que va parlar-nos per les Escriptures santes, ja que Ell n’és l’autor principal (Catecisme n. 304), que va omplir la Verge Maria de gràcia i la cobrí com una ombra perquè engendrés el Fill de Déu, és el mateix Esperit que davallà en plenitud sobre Jesús al Jordà, i l’ungí  (Crist vol dir l’Ungit per l’Esperit), el sostingué a la Creu i el ressuscità d’entre els morts. Aquest mateix Esperit que ha estat donat pel sagrament de l’orde als sacerdots, aquests el fan davallar sobre les ofrenes i les consagra perquè Jesús es faci realment present, i el puguem menjar per tenir vida eterna. I continua actuant perquè l’Església dels batejats en l’aigua i l’Esperit sigui enriquida de gràcies i conduïda en la unitat i la caritat.

Enguany, temps de Sínode, la Pentecosta ha de significar unió de la diversitat de  llengües, per anunciar l’Evangeli. El que estava desunit, l’Esperit ho fa convergir en una unitat nova, respectuosa de la pluralitat. Cada eucaristia i cada acte de comunió entre els cristians, fa viva i present una unió d’amor i de reconciliació, que prové de Déu mateix. Estimem la unitat, demanem-la, patim per ella! No ens resignem mai a les divisions, les crítiques, les enemistats. La pluralitat, que és bona perquè manifesta la grandesa immensa de Déu i del seu amor, necessita convergir, per amor, en la unitat, el servei, l’entrega als membres més febles. Jesús pregà per aquesta unitat que tant significa per als cristians: “Que tots siguin u, perquè el món cregui que Vós m'heu enviat” (Jo 17,21). Veniu Esperit Sant, Esperit d’amor, Esperit de sinodalitat! Ajudeu-nos a viure en comunió i a superar les divisions! Uniu tots els cristians en un sol cos i en un sol esperit, perquè irradiem l’amor de Déu a tots i a tot arreu!

Som un poble que canta al·leluia

El cant de l’al·leluia travessa tot el temps pasqual després del silenci quaresmal, i continua sempre viu en les celebracions cristianes. La nit de la Vetlla Pasqual i durant tota la cinquantena, lloem Déu, sobretot perquè ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i l’ha assegut a la seva dreta, en la glòria eterna. El lloem pel seu Amor immens, per la seva misericòrdia que tot ho venç, fins la mateixa mort! Aquesta és la meravella més gran: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici” (Sl 117,22). Cantar o proclamar “al·leluia”, significa tenir consciència que Jesucrist ha vençut el mal, que està Ressuscitat, i que la nostra fe és la victòria que venç el món.

A les nostres celebracions litúrgiques hem mantingut del judaisme tres paraules molt usades: amén, hosanna i al·leluia. Al·leluia (Halleluyah, de l’hebreu הַלְּלוּיָהּ), significa “Lloeu Déu!”, o també, “que Yahweh sigui lloat!”, i és una exclamació bíblica de joia, que el judaisme i el cristianisme hem adoptat per al seu ús litúrgic. A l'Antic Testament apareix en 21 ocasions en el llibre dels Salms i 1 vegada a Tobies 13,18. També la paraula "al·leluia" la trobem fins en 4 ocasions en el llibre de l'Apocalipsi, en el context de la descripció que Joan fa de la seva visió sobre la litúrgia celestial (cf. Ap 19,1-6).

Per a la majoria dels cristians, aquesta és la paraula més alegre que utilitzem per a lloar el Creador i la utilitzem molt en les celebracions. Pasqua s’identifica amb l’Al·leluia. Sant Agustí relaciona la litúrgia amb el temps celestial, dient que “els qui a la terra diuen ‘Amén’ per acceptar Déu plenament, en el cel diran ‘Al·leluia’ per acceptar Déu i per cantar la seva glòria i el seu poder”. Podem dir que els cristians som un poble que canta l’Al·leluia, que “canta i camina”, com proposa St. Agustí. Ell deia que cantar amb “alegria” és expressar el que un porta al cor i no es pot dir només amb paraules: “Canteu-li un càntic nou, canteu-lo amb mestratge” (cf. Sl 32,3). “Cantar Déu amb mestratge consisteix en això: cantar amb alegria. Què significa cantar amb alegria? Comprendre i no saber explicar amb paraules el que canta el cor. Aquells que canten durant la collita, o la verema, o durant qualsevol feina intensa, primer adverteixen el plaer provocat per les paraules del cant, però de seguida, quan l'emoció creix, senten que no poden expressar-la més amb paraules, i llavors es lliuren a la sola modulació de notes. Aquest cant l'anomenem amb ‘goig’. El goig és cert càntic o so amb el qual se significa que el cor ha donat a llum el que no pot expressar o dir" (Sermó I,8).

Pasqua ens recorda que la nostra vocació és d’estar sempre alegres, servir amb simplicitat de cor, ser humils i joiosos en tot... sempre disposats a trobar la part positiva, a estimar, sense males cares, o amb una cara de funeral, com diu el Papa Francesc. Hem de redescobrir què significa que ja “hem ressuscitat amb Crist” pel baptisme i que volem cercar sempre “allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1).

“Deixa la teva petjada, sigues testimoni”

Amb aquest lema, “Deixa la teva petjada, sigues testimoni”, els Delegats de Pastoral Vocacional de les Diòcesis espanyoles i de les Congregacions religioses, així com dels qui treballen per les Vocacions missioneres, ens inviten a celebrar amb interès i pregària confiada la 59ª Jornada mundial de Pregària per les Vocacions, unida a la Jornada de les Vocacions natives. El lema fa referència a fer camí en la vida “deixant petjada”, amb un objectiu discernit i acollit, ja que estem celebrant un Any Sant, i hi haurà una Trobada europea de joves el proper estiu a Compostel·la. Fem nostre aquest lema. Necessitem que els joves s’animin a fer camí, a recercar objectius grans per a les seves vides, amb ideals que facin sortir de l’ensopiment. Que acullin la crida de Déu sense fer-se els sords. Cada persona que ve al món porta en ell una vocació, una missió. El Papa Francesc diu més: ell és una missió. Per això confiem en la Verge Maria, la que va respondre amb promptitud a la crida de l’àngel i s’oferí a ser cooperadora de la voluntat i els designis de Déu.

Fa un any el Cardenal arquebisbe de Rabat, Cristóbal López recordava als responsables de la crida vocacional que “és important posar la persona al centre del discerniment vocacional, atès que tots hem estat cridats per Déu a l'existència i tots som vocacionats. La pastoral vocacional no ha d'estar centrada en la recerca de persones per mantenir les obres, sinó en desenvolupar una cultura vocacional capil·lar, que ens ajudi a descobrir la vida com a vocació.” Podríem dir també a descobrir que hem de deixar la nostra petjada en la història que ens toca de viure, a no deixar el món igual o pitjor del que l’hem trobat, i a oferir-se per “ser testimoni” del que hem experimentat de vida, de felicitat i de gràcia salvadora en Jesús de Natzaret. Ell pot i vol omplir de sentit les nostres existències. El seu amor fa feliç. Es tracta de proclamar-ho i d’ajudar a discernir el camí de la resposta de cada persona. El Papa Francesc als joves a Cracòvia el 2017 els deia: “Jesús et crida a deixar la teva petjada en la vida. Una petjada que marqui la teva història i la de tants altres”. L’amor rebut cal compartir-lo amb els altres, donant la vida. Jesús ho diu: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).

I el lema invita també a “ser testimonis”. Tots estem cridats a donar la vida de manera complementària, sigui formant una família i en el treball, sigui en el sacerdoci o en una especial consagració religiosa o laïcal, o en les missions envers els qui encara no coneixen Crist. Un bon discerniment li ha de permetre al jove deixeble ser testimoni de Jesús “el Testimoni fidel” (Apoc 1,5). També cal adonar-se que l’Església a Europa es farà més petita, perdrà molts privilegis, serà més humil i autèntica i trobarà energia per allò que és essencial. Serà més espiritual, més pobra i menys política: serà una Església dels petits, deia recentment a Malta el Papa Francesc. Però queda oberta la qüestió de les vocacions. I hi ha menys joves a Europa. El risc és cedir a ser menys exigents i cercar vocacions sense un adequat discerniment. Europa ha envellit, sí, i hem d’acostumar-nos-hi; però ho hem de fer de forma creativa, per assumir per a les vocacions les grans qualitats de la humilitat, el servei i l’autenticitat. Demanem-ho posant l’esperança en l’Esperit del Crist Ressuscitat, el nostre Bon Pastor.

Maria, signe de consol i d’esperança

Comença el Mes de Maria que, a tants llocs de la nostra geografia diocesana, ens convida a peregrinar a les ermites i santuaris marians on, sota tantes advocacions, cantem a Maria i li demanem la seva intercessió i ajuda. La Verge ressuscitada ja amb el seu Fill, i Assumpta al cel, ens envia a atendre el nostre proïsme, a sortir a la trobada dels germans, perquè la llum de la Pasqua il·lumini la nostra caritat. Ella ens ha acompanyat en els durs temps de pandèmia, de crisi econòmica i de guerra. Ara Maria Santíssima ens fa descobrir les noves necessitats. “No tenen vi”, deia al seu Fill; i a tots, “Feu els qui Ell us digui” (Jo 2,1-11). Gràcies Mare per les vostres paraules, pel vostre acompanyament cap a l'acció compromesa en el servei!

Davant l'enigma del dolor i del morir, de la guerra i de les creus de tants germans nostres, anhelem que Maria ens doni llum i esperança. Ella va estar ferma, sola, esperançada al peu de la Creu del Senyor. Només Jesús ens convenç, perquè amb la seva mort comprenem què és morir per amor. Venç el mal amb l'amor, i ho aconsegueix amb la Creu i la Resurrecció. I Maria sempre al seu costat, com ho està de tots els qui pateixen. Enmig de tantes tenebres i petiteses, patiments i dolor, el nostre i sobretot el de tants innocents, emergeix Maria com a “signe de consol i d’esperança”. Així ho canta el Prefaci IV de la Mare de Déu: “Ella, com a esclava humil, va acollir la Paraula i la guardava en el seu cor; unida per designi vostre al misteri de la Redempció, va perseverar amb els apòstols en la pregària, mentre esperaven l'Esperit Sant, i ara brilla en el nostre camí com un signe de consol i d‘esperança.”

Des de Pasqua sabem que Déu pateix, que vol patir amb nosaltres. "Només el Déu que pateix, pot ajudar", deia Dietrich Bonhoeffer. Mostra així que les nostres vides li importen; que no és lluny de cadascun de nosaltres, ni dels que pateixen. Perquè continua patint en nosaltres. I ens redimeix. La seva vida val molt per a tothom. Ell carrega amb tot el que és nostre. De la Pasqua neix una nova manera de viure i de morir: amb fe, amb confiança, amb amor fins a la fi... més enllà de tot càlcul i interès. Si estimem com el Senyor ens revela a la Creu, ressuscitarem amb Ell. Per l'Encarnació, obra de l'Esperit Sant, però sobretot per la Creu i la Resurrecció del seu Fill, Maria va poder entendre i unir-se al do sacrificial del seu Fill, per redimir el món. “Ningú com Ella no ha acollit al seu cor aquest misteri; aquella dimensió veritablement divina de la redempció, portada a efecte al Calvari per mitjà de la mort del seu Fill, juntament amb el sacrifici del seu cor de mare, juntament amb el seu 'fiat', el seu sí definitiu (...) Aquest sacrifici seu és una participació singular en la revelació de la misericòrdia, és a dir, en l'absoluta fidelitat de Déu al seu propi amor” (St. Joan Pau II, Dives in Mis. 9).

Acudim per tant a Maria per contemplar i aprendre de nou en aquesta Pasqua el que significa la Misericòrdia de Déu per la humanitat, i alhora per comprendre com hem de ser nosaltres també “misericordiosos com el Pare”, generosos en l'amor, servidors dels pobres en tots els sentits, pobres de pau i de salut, pobres d'amor i de perdó, sobretot, i saber unir així l'alegria pasqual i la misericòrdia en les nostres vides.