Siguem evangelitzadors esperançats

Com el sembrador de la paràbola de Jesús (cf. Mateu 13,2-9, Marc 4,1-9 i Lluc 8,4-8), hem de “sortir a sembrar” l’amor de Jesús sense complexos, amb ardor i esperança nous. Us aporto alguns trets distintius dels qui són cridats a ser apòstols, missioners i cooperadors en l’obra de l’evangelització.

1. L’evangelitzador ha de ser un “enamorat” de Jesucrist, que el tingui pel gran amic seu, pel seu tot, i que proposi la veritat evangèlica i la salvació que ofereix Jesucrist, amb respecte i sense pressions. Així valorarà la llibertat religiosa de l’altre, oferint-li i proposant-li l’elecció de la veritat de Crist. Tothom té dret a rebre l’anunci de la Bona Nova de salvació, que és el mateix Crist, que el durà a la conversió i a l’adhesió personal de la fe, en l’Església.

2. Ha de ser persona d’esperança. Que no confiï només en ell mateix sinó que aculli l’acció de l’Esperit que ja està actiu en el cor dels altres, en la cultura del seu temps, i amb el convenciment que vivim l’època que Déu Pare ha disposat per a nosaltres. Sense pessimismes. Amb actitud pacient, sense esperar collites fàcils ni volent recollir on potser no s’ha sembrat. L’esperança foragita les pors i ens ajuda a acollir els nous reptes amb coratge.

3. Viu de l’oració i la unió amb Déu, i estima la Paraula i els Sagraments. S’ha de notar que vivim de Déu. Som febles i pecadors, però Ell ens “aguanta” i fonamenta. Revisant contínuament la qualitat del nostre amor a Déu i al pròxim, la donació als pobres, la vivència de la fe i la humilitat del nostre viure. Escoltant i estudiant la Paraula de Déu, formant-nos i portant una vida de conversió, sacramental i d’oració que alimenti i vivifiqui l’amor al Crist.

4. Apassionat per l’Església, l’accepta amb els seus límits i grandeses, i treballa amb passió per la comunió i la unitat. L’evangelitzador participa en la pròpia comunitat, és membre viu de l’Església i forjador humil de comunió eclesial. Estima i valora altres camins d’espiritualitat o d’acció eclesials. No es fa una fe a la seva mida, ni dissenteix o critica estèrilment.

5. És un testimoni de misericòrdia i d’alegria, fins d’optimisme madur. Regala temps i atenció a les persones. Ha de captar més el que uneix que el que separa, el positiu de les persones i les idees. I això des de la confiança en Déu. Sense adaptar-se a les pautes del món allunyat de Déu, sinó al revés, proposant en tot, la veritat de l’Evangeli, i quan calgui, anant contracorrent.

6. Un creient que estima generosament i dona a conèixer les pròpies conviccions, amb un amor que no defuig complicar-se la vida i sacrificar-se, quan convingui. Viu la pobresa, austeritat i confiança en Déu, amb “autenticitat” i coherència. En contacte amb els altres, amb obertura i diàleg per aportar les raons del propi viure cristià, i escoltant també les raons de l’altre, amb amistat i respecte, però fent explícit el que sovint queda secret, o massa callat o implícit. Amb un estil de vida que “atregui” cap a Crist i els valors del Regne de Déu.

“Escolta la veu de la creació”

Aquest és el tema i la invitació del Temps ecumènic de la Creació 2022 que va començar el dia 1 de setembre i es clourà el dia 4 d’octubre, festa de St. Francesc d’Assís. És un moment especial perquè tots els cristians preguem i cuidem junts la nostra casa comuna, i una oportunitat per a conrear la nostra “conversió ecològica”, com a resposta a la “catàstrofe ecològica” anunciada per sant Pau VIè. ja el 1970.

La veu de la Creació és un cant dolç que lloa el Creador i alhora és un que es queixa del maltractament humà. El cant dolç convida a practicar una “espiritualitat ecològica”, atenta a la presència de Déu en el món natural, ja que no estem desconnectats de les altres criatures. Per als deixebles de Crist aquesta experiència lluminosa reforça la consciència que “tot ha vingut a l’existència per mitjà de la Paraula i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,3). En aquest Temps de la Creació, tornem a pregar a la gran catedral de la creació, cantant amb totes les criatures: “Que tot el que respira lloï el Senyor” (Sl 150,6).

Malauradament, aquesta cançó dolça va acompanyada d’un crit amarg. És la germana mare terra la que clama. A causa dels nostres excessos consumistes, gemega i suplica que aturem els nostres abusos i la seva destrucció. Són, doncs, totes les criatures les que criden i també són els més pobres entre nosaltres els que criden. Exposats a la crisi climàtica, els pobres són els qui més pateixen l’impacte de les sequeres, les inundacions, els huracans i les onades de calor, que segueixen essent cada cop més intensos i freqüents. A més, criden els pobles natius. Degut als interessos econòmics depredadors, els seus territoris ancestrals estan essent envaïts i devastats pertot arreu, i llencen “un clam que crida al cel (Estimada Amazònia, 9). També els joves criden, exigeixen que limitem el col·lapse dels ecosistemes del nostre planeta.

Cal penediment i canviar els estils de vida i els sistemes perjudicials, amb una relació diferent amb els altres i amb la creació. L’estat de degradació de la nostra casa comuna mereix atenció. Com a persones de fe, sentim la responsabilitat d’actuar en el nostre comportament diari, en consonància amb aquesta necessitat de conversió personal i comunitària. També la comunitat de nacions està cridada a comprometre’s, amb un esperit de màxima cooperació, especialment en les reunions de les Nacions Unides dedicades a la qüestió mediambiental.

La cimera sobre el clima COP27 al Caire (Egipte) el proper novembre, espera aplicar el límit de l’augment de la temperatura a 1,5°C. A la base de tot hi ha d’haver l’aliança entre l’ésser humà i el medi ambient, mirall de l’amor creador de Déu. Alhora, la cimera COP15 sobre la biodiversitat, que se celebrarà el desembre al Canadà, oferirà a la bona voluntat dels governs una oportunitat important per adoptar un nou acord multilateral que aturi la destrucció dels ecosistemes i l’extinció de les espècies.

Està naixent una nova mentalitat respectuosa amb l’ecologia i molt preocupada pel canvi climàtic. La calor desmesurada del passat estiu i els fenòmens naturals tan extrems que estem sofrint arreu del món, ens porta a l’oració. Preguem perquè les cimeres COP27 i COP15 puguin unir la família humana per abordar amb decisió la doble crisi del clima i la reducció de la biodiversitat.

La formació litúrgica del Poble de Déu

El Papa Francesc, el 29 de juny d’aquest any, ens va regalar la bella i profunda Carta apostòlica Desiderio Desideravi sobre la formació litúrgica del Poble de Déu amb la qual vol “invitar tota l’Església a redescobrir, custodiar i viure la veritat i la força de la celebració cristiana” i demana que “s’ajudi el Poble sant de Déu a beure de la font principal de l’espiritualitat cristiana, redescobrint els principis que expressa la Constitució sobre litúrgia del Concili Vaticà II”. Demana, també, abandonar les polèmiques per escoltar el que l’Esperit diu a l’Església, mantenint la comunió i l’admiració per la bellesa de la litúrgia, sota la mirada de Maria.

En el número 16 d’aquesta Carta, el Sant Pare ens anima a redescobrir el sentit teològic profund de la litúrgia i la seva importància dins la vida de l’Església, convidant-nos a tots a aprofundir en la formació litúrgica. Un aspecte que hauríem de tenir especialment en compte és que la litúrgia i la celebració de l'Eucaristia no és un èxit nostre ni un fruit dels nostres desitjos, sinó el do de la Pasqua del Senyor que, quan l’acceptem amb docilitat, transforma la nostra existència: “No s’entra al Cenacle si no és per la força d’atracció del seu desig de menjar la Pasqua amb nosaltres: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!” (Lc 22,15). Per a guarir la mundanitat espiritual que s'ha introduït al si de l'Església i, per tant, també a la litúrgia, cal redescobrir la bellesa de les celebracions litúrgiques. Això ens exigeix ​​superar l'“esteticisme ritual” i la “deixadesa banal” en les celebracions, confonent “allò essencial” amb la “superficialitat ignorant”, “allò concret de l'acció ritual amb un funcionalisme pràctic exagerat” (n. 22). Com a propostes concretes, el document convida a cuidar tots els aspectes de la celebració, i a més, ens demana que tinguem en compte les normes litúrgiques establertes per l'Església, per no sostreure a l'assemblea allò que li pertoca, és a dir, el misteri pasqual celebrat en la manera ritual que l'Església estableix.

Són 3 les dimensions que emergeixen clarament de l’impuls conciliar envers la renovació de la vida litúrgica: 1.- La participació activa i fructífera; 2.- La comunió eclesial animada per l´Eucaristia i els sagraments de l´Església; i 3.- L'impuls a la missió evangelitzadora a partir de la vida litúrgica que involucra tots els batejats. Cal una bona formació litúrgica per a tot el Poble de Déu, començant pels bisbes, preveres i diaques. A més, això afecta la totalitat del Poble de Déu que assisteix, que participa i que s'uneix a l'acció sacerdotal de Jesucrist, a través dels ritus i pregàries que fan possible tot culte litúrgic públic. Reclama un autèntic art de celebrar, que inclou diversos aspectes fonamentals: l’art d’obeir (obediència fidel a les normes litúrgiques en la seva plenitud); l’art d’harmonitzar (harmonia del ritu, dels ornaments litúrgics, la decoració, el lloc sagrat, les formes de llenguatge previstes per la litúrgia, els cants, gestos i silencis...); i l’art de la caritat (unint disciplina i espontaneïtat). Fou St. Pau VIè. qui, en promulgar la Constitució de Sda. Litúrgia, va dir: “Déu al primer lloc; la pregària, la primera obligació; la Litúrgia, la primera font de la vida divina que se'ns comunica, la primera escola de la nostra vida espiritual, el primer do que podem fer al poble cristià, que amb nosaltres creu i prega, i la primera invitació al món perquè deslligui en pregària feliç i veraç la seva llengua muda, i senti l'inefable poder regenerador de cantar amb nosaltres les lloances divines i les esperances humanes, per Crist en l'Esperit Sant”.

“L’amor de Crist ens urgeix!” (2Co 5,14)

Comença un nou curs pastoral. Us demano que tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç. “Sense Ell no podríem fer res” (cf. Jo 15,5). És en Ell, per tant, en qui confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de les parròquies i de la Diòcesi, recordant que Jesús ens diu: “Sortí el sembrador a sembrar...” (Mt 13,3). Tindrem canvis en les dedicacions a les parròquies, recomençarem la catequesi i l’esplai, tindrem reunions de programació pastoral, trobades de formació diocesanes i per arxiprestats, la vivència del diumenge, caritat i solidaritat des de Càritas, Mans Unides i Missions, dedicació als malalts, vida sacramental i espiritual, formació permanent, sinodalitat viscuda, ens ajudarem més entre parròquies… Nosaltres novament “sortirem a sembrar”, com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor, i amb esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les sabran acollir… Nosaltres “som servents sense cap mèrit, que fem només el que havíem de fer” (Lc 17,10).

Hem de creure més en la nostra vocació i missió tan apassionants. Ens ho recorda el Papa Francesc: “En un món en transformació, cal una Església renovada i transformada per la contemplació i pel contacte personal amb Crist, per la força de l’Esperit. És l’Esperit de Crist, la font de la renovació, la que ens fa trobar nous camins, nous mètodes creatius, noves formes d’expressió per a l’evangelització del món actual”, amb el coratge d’”arribar a totes les perifèries que tenen necessitat de la llum de l’Evangeli” (cf. Ev. gaudium 21). No ens podem entretenir ni en les nostres debilitats, ni en tantes raons que sempre hi ha per al desànim, que paralitzen el testimoniatge i la proclamació de l’Evangeli.

El que cal primer en sortir a sembrar pastoralment és abandonar els prejudicis sobre les persones, sobre les forces que tenim, sobre les greus dificultats del nostre temps i de l’ambient anticristià. Cal sortir de nosaltres mateixos, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, i renovar l’estil pastoral en el que convingui... Els temps reclamen una audàcia nova en la tasca evangelitzadora. I confiar que tots ho necessiten, ja que la nostra llavor és molt bona, és Crist mateix. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui un cop més. Ell mourà els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú per perdut, per inútil, en ordre a anunciar-li l’Evangeli.

Prenguem alhora consciència que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les desavinences i crítiques que tot ho fan estèril... Estimem-nos i estimem tothom! Siguem humils. Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació... Potser en el futur veurem grans canvis i millores en aquells que ara només ens critiquen o fugen. Cal que ens animem a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. N’hi ha molts que esperen que els anunciem el Crist, i “l’amor de Crist ens urgeix!” (2Co 5,14).