Pregària i almoina van unides

La Quaresma reclama una mirada atenta i un compromís sempre renovat envers els més pobres i vulnerables. Quant de valor que té l’almoina feta per amor. Ja el Dimecres de Cendra vam escoltar el consell de Jesús demanant que el deixeble pregui, dejuni i faci almoina, perquè “el Pare que veu en el secret, t’ho recompensarà” (Mt 6,18). Si la Quaresma és moment de descobrir la misericòrdia de Déu és perquè també nosaltres esdevinguem més misericordiosos: “Feliços els compassius: Déu els compadirà” (Mt 5,7). La pregària ens obre el cor a Déu i l’almoina ens l’obre al germà que ens necessita, i és evident que no només necessita diners o coses materials...  L’almoina, representa una manera palpable d’ajudar els pobres i, al mateix temps, un exercici ascètic per a alliberar-nos de l’egoisme propi i de la seducció de les riqueses, per no quedar enganxats als béns terrenals, que són “vanitat de vanitats” com diu el Cohèlet (Coh 1,2). Donant, ens fem més lliures, ens alliberem, i alhora ajudem les causes més nobles i les persones vulnerables que tenim a prop.

Més en concret, l’almoina ens educa a “veure” a fons i a “sortir” a l’encontre del proïsme en les seves necessitats i a compartir amb els altres el que la bondat divina ens fa posseir. Tot ho devem als més pobres. Ens hauríem de convèncer que no som propietaris dels béns que posseïm, sinó que tan sols en som administradors. Els béns materials tenen un valor social segons el principi del seu destí universal (Catecisme nº 2.404). Ja ens adverteix St. Joan: “Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot habitar dintre d'ell l'amor de Déu?” (1Jo 3,17). Aquesta crida a la compartició solidària dels propis béns, ha de ressonar més plenament encara en països com el nostre, de clara majoria cristiana, perquè socórrer els pobres, és un deure de justícia abans que de caritat, i amb les almoines podem subvenir a les urgències, com ara els refugiats i els llocs destruïts per les guerres, així com tants llocs del món que necessiten de la nostra comunió de béns efectiva. Compartir és una bella aspiració del creient.

Les característiques pròpies de l’almoina cristiana són que sigui secreta, sense cridar l’atenció ni esperar els reconeixements humans, i que sigui feta per a glòria de Déu i per al bé dels germans. No és pura filantropia, sinó expressió concreta de la “caritat”, la virtut teologal que pressuposa la conversió interior a l’amor a Déu i als germans, per imitar Crist, i sabent que “fa més feliç donar que rebre” (Ac 20,35). Cada vegada que compartim els nostres béns amb el necessitat, per amor a Déu, experimentem que és en l’amor on hi ha la plenitud del viure, i recuperem més del que hem donat, en benedicció, pau, satisfacció interior i alegria. L’almoina fins ens predisposa al perdó dels pecats ja que diu St. Pere, “tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats” (1Pe 4,8). També  ens educa a la generositat de l’amor, i a l’amor més gran, aquell que arriba fins a donar-se un mateix, del tot. El que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes distintes de lliurament, segons les possibilitats i les condicions de cadascú, i que reconeix en els pobres la presència del mateix Jesucrist.