“Crec en la vida perdurable”
“Déu és un Déu de vius”, deia Jesús (Mt 22,32). L’amor que ens hem tingut en aquesta vida no es marceix sinó que es transforma i es fa encara més gran, etern... El qui estima, ¿podria oblidar els seus morts? De tal manera que viure, és també viure amb els morts que ens han precedit, i que no han deixat d’existir sinó que han passat a una nova existència ”en el Senyor”, amb una vida eterna, il·limitada, sobreabundant.
“Tots serem transformats”, diu St. Pau (1Co 15,51). Certament, no en tenim evidències d’aquesta transformació. I quan anem als cementiris, tot és silenci... Però és que Déu vol la nostra fe, i per això s’amaga en el seu silenci, perquè puguem demostrar-li l’amor, amb la nostra fe. Li agrada ser trobat per aquells qui el busquen. I d’alguna manera el silenci de Déu és imitat pel silenci dels morts, que ja han sortit d’aquest món. Viuen ja la infinitud de la vida i de l’amor de Déu, i per això mateix, el seu amor a nosaltres ja no entra en els estrets límits de la nostra pobra i finita vida i coneixements d’aquí baix. Perquè estan vius, callen. Haurem d’aprendre a trobar-los i a viure amb comunió amb ells, “per la fe”, des de la fe “en la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, com diem al Credo. Estimar i pregar pels difunts, esdevé signe de fe en la nostra pròpia resurrecció.
Preguem-li a aquest Déu silenciós, i als silenciosos difunts; que el nostre amor i la nostra fidelitat a Ell, i a ells, sigui testimoniatge de la nostra fe. El gran teòleg alemany Karl Rahner (1904-1984), deia que quan arribarà el dia de la plenitud que esperem, ens veurem sorpresos de com serà tot ben distint de les nostres fantasies, i que serà així, perquè la transformació final s’adequarà, però de manera sorprenent, a l’actual estat del nostre ésser. I Rahner pregava dient: “Senyor, jo espero amb paciència i esperança. Espero com un cec a qui se li ha promès la irrupció d’una llum. Espero en la resurrecció dels morts i de la carn” (“Oraciones de vida” 1986). La coneguda antífona del Rèquiem, “Doneu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini”, és eco eclesial de l’amor de Jesucrist per cada persona, ja que Ell l’ha creada i l’ha redimida amb la seva sang. Cantem aquesta antífona i assaborim-la agraïdament, en nom de tots els fidels difunts!
La joiosa diada de Tots Sants, ens ompli d’esperança. Ells ens ajuden a entrar al cel, a viure més de cara a Déu i a “esperar contra tota esperança” (Rm 4,18). Per això aquests dies ens encomanem a tots els sants canonitzats i a tots els altres que guardem a la memòria per la seva exemplaritat. Pels seus mèrits i les seves pregàries, units als de Crist i Maria, un dia serem acollits al cel.