Tres camins cap a la pau: diàleg, educació i treball

“Diàleg entre generacions, educació i treball: instruments per a construir una pau duradora”, aquest és el títol del Missatge del Papa Francesc per a la 55ª Jornada Mundial de la Pau, de fa un mes. I la Presidència del Consell de Conferències Episcopals Europees (CCEE) ha demanat diàleg i negociació en comptes de guerra i violència per superar la crisi d’Ucraïna.

El Papa comentant el profeta Isaïes assenyala que, “encara avui el camí de la pau, que sant Pau VIè. va anomenar amb el nou nom de “desenvolupament integral”, roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts homes i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada”. Tot i els esforços nombrosos encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s'amplifica (Ucraïna, Iemen, Etiòpia, Sudan, Nigèria, Afganistan, Síria, Gaza...), mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s'agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, i continua dominant un model econòmic individualista i amb egoismes d’estat.

A cada època, la pau és tant un do de dalt com el fruit d'un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, diu el Papa Francesc, en què intervenen les diferents institucions de la societat, i hi ha un “artesanat” de la pau que ens involucra a cadascú de nosaltres personalment. I proposa «la gestació d'un pacte social», amb tres camins per a construir una pau duradora:

1.- En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. Un diàleg que requereix recuperar la confiança bàsica entre els interlocutors. Dialogar vol dir escoltar-se, confrontar-se, posar-se d'acord i caminar junts. Un diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, arrelat al present, i que freqüenti el passat i el futur: el passat per aprendre de la història i guarir les ferides que ens condicionen; freqüentar el futur, per alimentar l'entusiasme, fer germinar somnis, profecies i esperances.

2.- La instrucció i l'educació seran els motors de la pau. L'educació com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament, per a obtenir una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés. Això reclama un canvi en la relació entre les inversions públiques en educació i els fons reservats als armaments.

3.- I, finalment, promoure i assegurar el treball per a una plena realització de la dignitat humana. El treball construeix la pau, ja que la feina és un factor indispensable per construir i mantenir la pau; és expressió d'un mateix i dels propis dons, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb algú o per algú. Oferim la nostra contribució per un món més habitable. És urgent promoure les condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació, assegurant i sostenint la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, perquè el benefici no sigui l'únic principi rector.

Acollim aquesta invitació a unir els esforços per sortir de la pandèmia, i a seguir avançant junts amb valentia i creativitat per aquests tres camins de pau.

El ministeri laïcal del Catequista

El Papa Francesc amb la Carta apostòlica Antiquum ministerium (10.5.2021), ha instituït el ministeri laïcal del Catequista i orienta cap al futur els ministeris que fins ara eren només de lector i d’acòlit, sense fer distincions entre homes i dones. Recentment (3.12.2021), es va publicar una Carta de la Congregació per al Culte diví, que acompanyava l’edició del Ritu d’institució de Catequistes, amb notes explicatives sobre el ministeri del Catequista, els requisits necessaris per a rebre’l i la celebració de la institució. El ministeri del catequista és un servei estable que es presta a l’Església local segons les necessitats pastorals identificades pel Bisbe, i realitzat de manera laïcal, com ho exigeix la naturalesa mateixa del ministeri. Té com a fonament la condició comuna de ser batejats i el sacerdoci reial rebut en el sagrament del Baptisme. Té estabilitat i no pot ser repetit. No obstant això, l’exercici del ministeri pot i ha de ser regulat pel que fa a la durada, als contingut i a les modalitats.

Els catequistes, pel Baptisme, estan cridats a ser coresponsables en l’Església local per a l’anunci i la transmissió de la fe. «Catequitzar és, en certa manera, dur algú a escrutar aquest Misteri en tota la seva dimensió […] Es tracta de procurar comprendre el significat dels gestos i de les paraules de Crist, els signes realitzats per Ell mateix […] En aquest sentit, la finalitat definitiva de la catequesi és posar algú no només en contacte sinó en comunió, en intimitat, amb Jesucrist» (Joan Pau II Catech. tradendae, 5). I no serà el mateix un catequista en terres de missió que un que treballi en les Esglésies d’antiga tradició. No tots els «catequistes» han de ser instituïts, ja que aquest ministeri té «un fort valor vocacional, que requereix el degut discerniment per part del Bisbe» (AM n. 8). Per contra, és absolutament convenient que tots ells rebin, a l’inici de l’any catequètic, una benedicció o un mandat eclesial públic amb què se’ls confia aquesta funció. Ja que són veu de la Paraula, i a prop dels Lectors.

Poden ser elegits ministres catequistes entre els que realitzen de manera més específica el servei del primer anunci de la fe o en la fase del precatecumenat, quan col·laboren amb els pastors, els padrins i els diaques, per trobar les maneres més coherents del primer anunci de l’Evangeli, sensibilitzant envers la fe i la conversió. Podran guiar la pregària comunitària, especialment la litúrgia dominical en absència del prevere o diaca; l’assistència als malalts; la guia de les celebracions exequials; la formació d’altres catequistes; la coordinació d’iniciatives pastorals; la promoció humana; l’ajuda als pobres; el foment de les relacions entre la comunitat i els ministres ordenats. Aquesta amplitud i varietat de funcions no ens ha de sorprendre: l’exercici d’aquest ministeri laïcal expressa plenament les conseqüències de ser batejat i, en la situació particular de la presència inestable de ministres ordenats, és participació en la seva acció pastoral. Això és el que afirma el Dret Canònic (cànon 517 §2), quan preveu la possibilitat d’encomanar a una persona que no té el caràcter sacerdotal una participació en l’exercici de la cura pastoral d’una parròquia, sempre sota la moderació d’un prevere. Cal que tots ens formem perquè, en endavant, no vegem en el Catequista un substitut del prevere o del diaca, sinó un fidel laic que viu el seu baptisme en fecunda col·laboració i coresponsabilitat amb els ministres ordenats, per tal que la seva atenció pastoral arribi a tothom.

Unitat en l'adoració i l'acolliment de Crist

Som dins la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, una bella i centenària tradició de pregar tots els cristians de les diferents confessions i ritus, per “adorar i acollir”, units, el Senyor Jesucrist. El Consell d'Esglésies de l'Orient Mitjà, amb seu a Beirut (Líban), ha estat en aquesta ocasió el grup encarregat de la redacció dels textos per a aquesta Setmana de Pregària per la Unitat 2022. Van triar el lema: “Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo" (Mt 2,2). Més que mai, en aquests temps difícils de pandèmia mundial, necessitem una llum que brilli en les tenebres, i aquesta llum que proclamem els cristians s'ha manifestat ja en Jesucrist: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum” (Is 9,1), proclamàvem la nit de Nadal.

Amb més de 100 anys d'història, aquesta celebració anual aplega les comunitats cristianes de tot el món. Evocant la pregària de Jesús pels seus deixebles, “que tots siguin u; [...] perquè el món cregui” (Jo 17,21), els cristians ens reunim aquests dies –ni que sigui virtualment- per pregar per la nostra unitat. Entre els dies 18 al 25 de gener, a tot el món, s'organitzen intercanvis de predicacions o de celebracions i cultes ecumènics especials, i ens reunim per pregar com a manera d'expressar i afirmar la nostra vocació comuna de viure enfortint la comunió cristiana i la reconciliació de la nostra família humana.

La moderadora del Comitè Central del Consell Mundial de les Esglésies, Dra. Agnes Abuom, anglicana, afirma que els cristians i cristianes, i les Esglésies, estem cridats a superar la separació per tal d’assolir la plena comunió visible en la fe, la vida, la missió i el testimoniatge. "Aquesta és la vocació principal del Consell Mundial de les Esglésies", afirma, "però aquesta visió i aquesta vocació no es poden realitzar si no ens unim per pregar per a això". Així mateix, Sa Beatitud l'Arquebisbe ortodox Anastàsios, d'Albània, diu que el testimoni comú és molt important: "És obvi que no n'hi ha prou de rebre i beneficiar-se de les benediccions i els dons divins. Sens dubte, també tenim l'obligació de compartir la veritat i l'amor divins amb els altres”. I el cardenal Kurt Koch, President del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, tenint present que Jesús és l'arrel i el fonament de totes les Esglésies i de les diferents tradicions cristianes, aporta que “l'oració és un aspecte vital per a un ecumenisme fructífer [...] Les nostres relacions ecumèniques indiquen els camins que poden portar a l'acostament, la coexistència pacífica, la cooperació i la fraternitat entre totes les persones”.

L'actitud sinodal d'escoltar-nos més i millor, d’escoltar-nos tots, també entre les diverses confessions cristianes, serà essencial per a assolir la unitat. Tots hem de fer camí de coneixement i d'amor mutu, de respecte, de no litigar, estimant la tradició del germà… Falta molt per guarir ferides i reconciliar-nos de debò, però coneixem el mandat del mateix Senyor: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus” (Jo 13,34-35). 

No us oblideu de l’Església Mare de Jerusalem

Cada any, aquests dies de gener sempre peregrino a Terra Santa amb la “Coordinadora dels Bisbes en favor dels Cristians de Terra Santa”, però la pandèmia ho ha tornat a impedir. Amb tot, l’objectiu no ha cessat. Així com les autoritats de l’Església de Jerusalem li van demanar a St. Pau “que no s’oblidés dels seus pobres”, i ell confessa que així ho ha fet (cf. Ga 2,10; Ac 11,29-30), així els cristians d’Occident i d’arreu del món hem de tenir una predilecció pels nostres germans de Terra Santa que mantenen la seva presència de lloança i de sofrença, enmig de l’assetjament de molts dels seus veïns i conciutadans, i hem de trobar instruments que els proporcionin solidaritat efectiva.

Per als cristians de Terra Santa, com per a la resta del món, els anys 2020 i 2021 han estat anys de sofrença. L’aïllament, la pèrdua de feina per la manca de pelegrins i les dificultats per a viure amb dignitat enmig de situacions violentes, especialment doloroses a Gaza i a Jerusalem, fan urgent el nostre ajut. “No podem renunciar a cuidar els Llocs Sants que són una prova concreta del misteri de l’encarnació del Fill de Déu i de l’ofrena de la seva vida per nosaltres i per la nostra salvació” (Cardenal L. Sandri).

En un Missatge del 13 de desembre passat, els Patriarques i els Caps de les Esglésies presents a la ciutat santa de Jerusalem acaben de dir: “A tota la Terra Santa, els cristians s’han convertit en l’objectiu d’atacs freqüents i sostinguts per part de grups radicals marginals. Des de l’any 2012 hi ha hagut innombrables incidents d’agressions físiques i verbals contra sacerdots i altres clergues, atacs a esglésies cristianes, amb llocs sants vandalitzats i profanats regularment, i intimidació contínua envers els cristians locals, que simplement busquen celebrar el culte lliurement i dur la seva vida diària. Aquestes tàctiques estan essent utilitzades per grups radicals en un intent sistemàtic d’expulsar la comunitat cristiana de Jerusalem i d’altres parts de Terra Santa.”

Si bé reconeixen l’esforç de les Autoritats i les determinacions legals en vigor, denuncien “que aquest compromís nacional és traït pel fracàs dels polítics locals, funcionaris i agències d’aplicació de la llei per frenar les activitats dels grups radicals”, els quals “continuen adquirint propietats estratègiques al Barri Cristià, amb l’objectiu de disminuir la presència cristiana, sovint utilitzant tractes de sota mà i tàctiques d’intimidació per desallotjar els residents de les seves cases, disminuint dràsticament la presència cristiana i interrompent encara més les rutes històriques de pelegrinatge entre Betlem i Jerusalem. La peregrinació cristiana, a més de ser un dret de tots els cristians del món, aporta grans beneficis a l’economia i a la societat d’Israel.”

D’acord amb el compromís declarat de protegir la llibertat religiosa per part de les autoritats polítiques locals d’Israel, Palestina i Jordània, demanen “que es faci front als reptes que els grups radicals presenten a Jerusalem tant a la comunitat cristiana com a l’estat de dret, per tal que cap ciutadà o institució no hagi de viure sota l’amenaça de violència o intimidació. I que s’iniciï el diàleg per la creació d’una zona cultural i patrimonial cristiana especial, per salvaguardar la integritat del barri cristià de la Ciutat Vella de Jerusalem i garantir el seu caràcter i el seu patrimoni únics”.