Preguem pel Sínode

Del 4 al 29 d’octubre tindran lloc a St. Pere del Vaticà les sessions del “Sínode de la sinodalitat: comunió, participació i missió” i ens hi hem d’unir amb la nostra pregària insistent i confiada. Com diu el Secretari general, cal “contribuir amb l'oració personal i comunitària per tal de donar suport als qui estan cridats a l'exercici de l'escolta i el discerniment durant la reunió del Sínode a Roma”. Cada sessió del Concili Vaticà II (1962-1965) començava amb l'oració “Adsumus Sancte Spiritus”, "Estem davant vostre, Esperit Sant...", atribuïda a St. Isidor de Sevilla (560-636), que s'ha utilitzat històricament en els Concilis, Sínodes i altres reunions de l'Església durant centenars d’anys, i encara la diem a la CEE.

El Papa desitja que l'Església visqui cada cop més la sinodalitat, que prengui consciència que és un poble en camí. Fer Sínode vol dir “caminar junts, en la mateixa direcció. I això és el que Déu espera de l´Església del tercer mil·lenni”. Saber escoltar i obrir portes. Escoltar-nos entre tots, en la nostra diversitat, i obrir portes als qui estan fora de l'Església. No es tracta de recollir opinions ni fer un parlament. El Sínode no és una enquesta; es tracta d'escoltar el protagonista, que és l'Esperit Sant, es tracta de pregar. Sense pregària, no hi haurà Sínode.

La intenció de pregària del Papa per a l'octubre ens demana pregar “perquè l'Església, fidel a l'Evangeli i valenta en el seu anunci, visqui cada cop més la sinodalitat i sigui un lloc de solidaritat, de fraternitat i d'acollida”. En ser cridats a abraçar aquest camí sinodal 2021-2023, amb aquesta pregària convidem l'Esperit Sant a actuar en nosaltres, perquè siguem una comunitat i un poble de gràcia. La pregària és el cor de la vida eclesial. Per al Sínode, els bisbes dels Estats Units acaben de proposar aquesta versió simplificada de la llarga oració, de St. Isidor, perquè puguem resar-la més fàcilment a les comunitats o sols:
 

“Estem davant vostre, Esperit Sant,
reunits en el vostre nom.
Vos que sou el nostre veritable conseller: veniu a nosaltres,
sosteniu-nos, entreu en els nostres cors.
Ensenyeu-nos el camí, mostreu-nos com assolir la meta.
Impediu que perdem el rumb com a persones febles i pecadores.
No permeteu que la ignorància ens porti per falsos camins.
Concediu-nos el do del discerniment,
perquè no deixem que les nostres accions
es guiïn per prejudicis i falses consideracions.
Conduïu-nos a la unitat en Vos,
perquè no ens desviem del camí de la veritat i la justícia,
sinó que en el nostre pelegrinatge terrenal.
ens esforcem per assolir la vida eterna.
Us ho demanem a Vós, que actueu en tot temps i en tot lloc,
en comunió amb el Pare i el Fill, pels segles dels segles. Amén.”

Sempre més lluny en servir i estimar

Aquests setmanes de setembre venen marcades entre nosaltres per la represa de les programacions i de les activitats més habituals del curs. Les vacances ja queden lluny, ens han donat forces per a reemprendre el camí, però ara se’ns obre un temps per endavant. Visquem-lo amb la il·lusió de servir i d’estimar. “En tot servir i estimar”, aconsellava St. Ignasi de Loiola quan es vol encertar el lliurament al Senyor. No ens emmandrim ni ens desanimem. Hi ha tant per fer perquè el Regne de Déu arribi amb força! Hi ha tantes persones a qui els podem servir, que ens estan esperant, que necessiten qui els estimi... I l’amor tot ho pot, tot ho transforma, començant per aquell que estima, i vessant-se als qui l’amor farà millors i els farà créixer. St. Joan de la Creu aconsellava: “Posa amor on no hi hagi amor, i en trauràs amor”.

Fa un temps, com a resposta a la felicitació d’un sant per a uns amics que tenen tres fills encara petits, rebia aquest email que em va emocionar: “T'agraïm molt que hagis pensat en nosaltres. Aquests són uns dies ben especials per a la nostra família perquè acabem d'augmentar en un membre la tropa... Es tracta d'un acolliment d'aquests “indefinits”, d'un nen que estava en un centre de menors de la Generalitat per una situació familiar desastrosa (tant, que és improbable que mai torni a casa seva, que de fet no existeix). El “personatge” té 2 anys, es diu Joan, i és un tro! Espero que sabrem asserenar-lo i integrar-lo a la família. Per als nostres fills és una bona experiència de solidaritat (i de paciència) i per a nosaltres no cal ni que t'ho expliqui... Jo, quan ja no puc més, em repeteixo tot sovint allò de "qui acull un d'aquests petits, m’acull a Mi..." És cert que algunes d’aquestes acollides no acaben reeixint, però ¿no val la pena intentar-ho? Es tracta d’un infant que té tot el dret a trobar persones que l’acullin i l’estimin. L’amor es nodreix de la confiança en Déu.

¿I si tots féssim alguna cosa més del que sembla just i equitatiu de fer? Hi ha gent generosa, que per Jesús fa coses que semblen bogeries. Gent arriscada a causa de l’Evangeli. Hi són, encara que se’n parli poc. Són els sants “de la porta del costat”, com diu el Papa Francesc. El Regne de Déu s’obre pas amb força i els valents l’acullen. ¿I jo no estimaré una mica més, no em sacrificaré un xic més, no donaré una mica més del meu temps als qui m’envolten, a la parròquia, al poble, als altres, a una causa noble, a la multitud de coses útils que puc fer...? ¿Què ha de significar per a mi estimar com Jesucrist ens estima?

El Papa Francesc beneïa un grup de joves que anaven a Lisboa aquest passat juliol, dient-los: “La vida és posar-se en camí. Desitjo que arribeu amb alegria a la JMJ de Lisboa. Mireu cap on voleu anar. Seguiu un camí de vida orientat a compartir i no a l'aïllament. Prendre aquest rumb i posar-se en camí. Els joves teniu aquesta vocació de posar-vos en camí. Seguiu endavant, valentament, mirant sempre cap a on voleu arribar. Amb aquesta mística del viatge, que és sempre a prop dels altres i mai sols”. Déu sempre està a prop nostre, i se’ns ha avançat amb el seu amor. Estimar és acollir aquest amor que per l’Esperit Sant habita en nosaltres, i fer-lo fructificar. Ens cal anar més lluny, sempre molt més lluny del que ja hem caminat i estimat. Bona represa del curs!

Una Visita històrica

El nostre Bisbat d’Urgell i especialment el Principat d’Andorra acaba de veure’s altament honorat en rebre, els passats dies 7 i 8 de setembre, la Visita oficial del Secretari d’Estat del Sant Pare Francesc, l’Emm. Sr. Cardenal Pietro Parolin. Han estat uns dies de gran festa, que han omplert de goig el Bisbat i la nostra Nació Andorrana, i que marquen una fita històrica que explicita les tradicionals bones relacions entre la Santa Seu i el Principat d’Andorra. Al llarg de la història els Bisbes, en la seva alta funció de Coprínceps episcopals -un dels dos “defensors” del país, com canta l’himne nacional del País dels Pirineus- han rebut el suport i l’estímul tan important de la Santa Seu, abans i després de la Constitució democràtica de 1993.

Els andorrans estem de festa. Celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Meritxell, la nostra Mare i Patrona des de fa 150 anys, que vetlla amorosa per les nostres Valls. Serà exactament el proper 24 d’octubre, quan s’escauran pròpiament els 150 anys de la seva proclamació pels Síndics i el Consell General de les Valls en ple, com a Patrona i especial Protectora del Principat d’Andorra que ho era ja des de temps immemorial, ja que “és venerada i tinguda en moltíssima devoció”, volent “atraure les benediccions del cel pel que toca a l’esdevenidor”, com deia el M.I. Sr. Síndic Nicolau Duedra en la seva proclama del 1873, ja que “ha donat repetides gràcies, sempre que ha estat invocada”.

Per a solemnitzar aquest esdeveniment, hem tingut el privilegi de gaudir de la presència del Cardenal Secretari d’Estat del Papa Francesc, és a dir, el seu més alt i estret col·laborador en el govern de l’Església universal. L’avinentesa dels 150 anys de la Declaració com a Patrona del nostre País ho ha fet possible. Un nou regal a Andorra de la Mare de Déu, que honora el nostre País i que agraïm de cor. La recentment aprovada Constitució Apostòlica sobre la Cúria Romana i el seu servei a l’Església en el món, “Praedicate Evangelium”, ens recorda en el seus articles 44 al 52 la importància de la missió de la Secretaria d’Estat, com a “secretaria papal, que ajuda de prop al Romà Pontífex en l’exercici de la seva suprema missió” (art. 44).

Al llarg de més de set segles d’història, el paper de l’Església ha estat clau per a la pervivència del singular sistema institucional que ha permès a Andorra mantenir-se com un país independent i neutral, de llengua i cultura catalanes, sense disposar de força militar i amb una organització interna complexa però participativa molt eficaç. Tothom accepta que ha estat fonamental el rol de l’Església en l’evolució d’aquesta realitat institucional per a l’Andorra contemporània i constitucional. Dos anys després de l’aprovació de la Constitució, l’any 1995, la Santa Seu i el Principat d’Andorra, van establir relacions diplomàtiques i l’any 2008 es va firmar l’Acord entre el Principat i la Santa Seu, que resulta un acord cabdal ja que accepta que el Bisbe d’Urgell sigui el Copríncep del Principat i defineix l’estatut de l’Església Catòlica a Andorra.

Agraïm al Cardenal Parolin la seva primera visita a Urgell i Andorra, que ens ha donat a conèixer la seva persona i l’alta missió que exerceix, prop del Papa, amb tarannà humil, bondadós i servicial. Ens ajuda a renovar i a valorar les seculars relacions del Poble Andorrà amb l’Església Universal.

«Eixampla la teva tenda» (Is 54,2)

Així es titula el Document de treball per a l’Etapa Continental del Sínode que el proper octubre arriba a la seva reunió dels Bisbes amb el Papa i els altres membres i convidats. Anima a l’obertura, a sortir per evangelitzar. El Papa Francesc insisteix: “L'Església és en sortida o no és Església, i està cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. De manera que, si algú vol seguir una moció de l'Esperit i s'hi acosta, buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d'unes portes tancades. Ja que “la naturalesa de l'Església, no és ser una fortalesa tancada, sinó “una tenda de campanya” capaç d'eixamplar-se per rebre tothom: “és una Església en sortida, una Església amb les portes sempre obertes”.

En iniciar el curs pastoral i sortir de nou a sembrar amb esperança, mirem el camí de fe realitzat per “Abraham, el nostre pare en la fe”. Ell eixamplà la seva tenda, el seu futur, perquè acceptà la crida de Déu, a “deixar el seu poble, la seva casa...i marxar cap al país que Déu li mostraria”. I “avançà de campament en campament, fins al desert del Nègueb”; d’etapa en etapa; sense veure-ho tot clar ni saber-ho tot per endavant. Cal anar fent el camí de la vida, amb la companyia i l’amistat del Senyor i la dels germans que ens posa al costat nostre! Abraham va dirigir-se cap on Déu volgués. Sense càlculs ni idees prèvies. Aquesta figura ens ha d’ajudar molt a tots, per ser servidors de les comunitats, en l’inici del curs. Confiar, deixar fer al Senyor, com diu el salmista: “Encomana al Senyor, els teus camins; confia en Ell; deixa’l fer” (Sl 37,5).

En sortir a sembrar, ens convé abandonar els prejudicis i les pors sobre les persones, o sobre les forces que tenim, o sobre les greus dificultats del nostre temps i de l’ambient hostil de descreença. Cal sortir de nosaltres mateixos, escoltar més, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, deixar-nos interpel·lar i renovar l’estil pastoral en el que convingui. Tot per anunciar amb una audàcia nova l’Evangeli. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui un cop més. Ell mourà els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú mai per perdut, per inútil, en ordre a anunciar-li l’Evangeli. Com diu St. Pau: “insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència” (2Tm 4,2).

Siguem conscients que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu. No es tracta tant de fer, com de deixar fer, de confiar absolutament en la gràcia de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les desavinences i crítiques que tot ho fan estèril. Estimem-nos i estimem tothom! Siguem humils i bondadosos. Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació, que només Jesucrist sacia. Els “signes dels temps” ens animen a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. Després de la pandèmia i malgrat els cansaments, reprenguem la vida pastoral amb les reunions, la pregària comunitària, la caritat i la trobada de germanor. N’hi ha molts que anhelen que els parlem de Jesucrist, que valoren l’Església i la dedicació dels capellans, i que esperen que els oferim un ambient sa i humanitzador per a les seves famílies; que els reconeguem com a amics i germans, que els obrim les portes i la solidaritat real, amb un acolliment cordial, pacient i misericordiós. Així eixamplarem l’Església i serem testimonis de la Vida nova del Ressuscitat!