Paraula de Déu i amor concret

La Pasqua es va acostant. Quaresma, temps «fort» de pregària, dejuni i atenció als necessitats, ofereix a tot cristià la possibilitat de preparar-se a la Pasqua fent un seriós discerniment de la pròpia vida, confrontant-se de manera especial amb la Paraula de Déu, que il·lumina l'itinerari quotidià dels creients, i amb el criteri clau d'autenticitat cristiana, que és l'amor, i l'amor concret als pobres, amb la tradicional almoina penitencial.

La nostra època està influenciada, lamentablement, per una mentalitat particularment sensible a les temptacions de l'egoisme, sempre disposat a ressorgir en l'ànim humà. Tant en l'àmbit social, com en el dels mitjans de comunicació, la persona està sovint assetjada per missatges insistents que, obertament o solapada, exalten la cultura de l'efímer i l'hedonístic. Tot i que no falta una atenció als altres, a les calamitats ambientals, com el terrible terratrèmol del febrer passat, les guerres o altres emergències, generalment no és fàcil desenvolupar una cultura de la solidaritat i de compartir. El diable ens allunya del proïsme i ens tanca en el nostre egoisme. L'esperit del món altera la tendència interior a donar-se als altres desinteressadament i impulsa a satisfer els propis interessos particulars. S'incentiva cada cop més el desig d'acumular béns. Però Jesús ja des de l'inici de la Quaresma ens ajuda a vèncer el maligne: “Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol’” (Mt 4,11).

L'esforç del cristià per promoure la justícia, el seu compromís de defensar els més febles, la seva acció humanitària per procurar l'aliment a qui no en té, per curar els malalts i prestar ajuda en les diverses emergències i necessitats, s'alimenta del particular tresor d'amor inesgotable que és el lliurament total de Jesús al Pare. El creient se sent impulsat a seguir les petjades de Crist, que, en perfecta adhesió a la voluntat del Pare, es va desposseir i humiliar a si mateix (cf. Fil 2,6ss), lliurant-se a nosaltres amb un amor desinteressat i total, fins a la creu. Des del Calvari es difon de manera eloqüent el missatge de l'amor a tothom, i a tota època, i a tot lloc.

Hem de difondre i testimoniar l'Evangeli de la caritat a tot arreu, ja que la vocació a la caritat representa el cor de tota autèntica evangelització, i és el criteri-clau d'autenticitat cristiana. "Els seguidors de Jesús es reconeixen per la proximitat als pobres, als petits, als malalts i als presos, als exclosos i als oblidats, a qui està privat d'aliment i de roba", destaca el Papa Francesc. I afirma que aquest és el criteri-clau d'autenticitat cristiana, “no essent una tasca per a pocs” sinó la missió de tota l'Església. La fe, l'esperança i l'amor ens empenyen necessàriament cap a aquesta preferència pels més necessitats, que va més enllà de la pura necessària assistència. Implica de fet, caminar junts, deixar-se evangelitzar per ells, que coneixen bé el Crist sofrent, deixar-se “contagiar” per la seva experiència de la salvació, de la seva saviesa i creativitat. Compartir amb els pobres vol dir enriquir-se mútuament. I, si hi ha estructures socials malaltes que els impedeixen somiar per al futur, hem de treballar plegats per curar-les, per canviar-les.”

“Aixeca’t i posa’t en camí!»

La festa de Sant Josep, que enguany s’escau en diumenge de Quaresma, ens acosta un any més al que ha estat definit com “el cor de la Diòcesi”, el Seminari. Actualment al nostre Seminari diocesà hi ha 4 seminaristes i l’any passat vam poder ordenar 2 nous preveres, Mn. Àlex i Mn. Jerrick. Donem-ne gràcies a Déu! Conviuen amb els seminaristes de Catalunya al Seminari Interdiocesà que té 24 alumnes de les 7 Diòcesis integrades; al Seminari de Terrassa en són 18; i al Seminari de Barcelona en són 23 més els 4 de Sant Feliu de Llobregat. El total de seminaristes a Catalunya són 69. A Espanya actualment hi ha 958 seminarites i es van ordenar 99 preveres l’any passat.

El temps del Seminari o de la formació inicial, és temps de gràcia i de preparació, que es pot entendre com un particular “temps de Natzaret” per als futurs sacerdots. Un Natzaret -el lloc dels llargs anys de vida amagada del Senyor, prop de St. Josep i de Sta. Maria-, en el qual, vivint en comunitat, preguen, estudien, esdevenen servidors de tots, maduren en la fe i en la caritat pastoral perquè un dia no llunyà, el Senyor -a través del ministeri del bisbe- els configuri a Crist Bon Pastor i els enviï a servir els germans. Per a tot això, cal aixecar-se i posar-se en camí, com destaca el lema del Dia del Seminari d’enguany. Qui ha escoltat la crida de Crist i el clam dels germans, dels pobres, ja no pot restar inactiu o mandrós. Ha d’aixecar-se, sortir d’ell mateix i començar un camí de seguiment de Crist que el portarà lluny, per camins desconeguts, però que faran la seva felicitat i la dels germans que se’n beneficiaran.

El Sínode de comunió, participació i missió, anima també els seminaristes a lliurar-se plenament a la voluntat de Déu i a fomentar l’esperit apostòlic generós, per ser evangelitzadors entregats al Regne de Déu. Tota la comunitat cristiana hem de voler suscitar respostes d’entrega al Senyor. Podríem tenir la temptació de quedar-nos inactius i cofois amb la nostra fe, sense compartir-la ni anunciar-la, oportunament i inoportunament. Hem de ser una Església sinodal i tota ella preocupada per les vocacions al ministeri, enardida per anunciar l’Evangeli, que viu la comunió fraterna i és apostòlicament valenta, oberta a complir en tot la voluntat del Pare, i així rebre dons de vocacions de consagració i de servei.

Els 4 joves seminaristes Carlos, Mateo, Edinson i Gilbert, que aquest dissabte dia 18 rebran l’Admissió als ordes, que és la benedicció eclesial de la seva vocació, actualment es preparen per a ser preveres de la nostra Diòcesi d’Urgell i són un gran tresor per a tots. Vénen rere la generació de sants sacerdots que han exercit el ministeri apostòlic entre nosaltres amb tota fidelitat i entrega. I hem de recordar els nostres beats màrtirs, Mn. Josep Tàpies i els seus 6 companys, que són la glòria i l’exemple del nostre presbiteri. A ells encomanem el nostre Seminari i els futurs ministres de la nostra Església, perquè els ajudin a ser apòstols valents, plens de la caritat del Crist. Val la pena ser sacerdot de Jesucrist, i la societat els continua necessitant en tants camps que superen la dimensió purament espiritual i religiosa. Preguem pels seminaristes, pels seus formadors i professors, pel seu procés de maduració, i ajudem el Seminari amb les nostres aportacions i el nostre interès actiu.

Quaresma i camí sinodal

L’evangeli de la Transfiguració, que es proclama cada any el segon diumenge de Quaresma (Mt 17,1-9), és el text que el Papa Francesc ha escollit perquè il·lumini el camí quaresmal de tota l’Església en aquest any del Sínode de la sinodalitat. I ens dona un lema: “Ascesi quaresmal, un camí sinodal”. Ens convida a “pujar dalt una muntanya alta”, amb Jesús, per a viure amb el Poble sant de Déu una experiència particular d’ascesi com a compromís, animat per la gràcia, i de cara a superar faltes de fe i resistències a seguir Jesús per la creu. Necessitem distanciar-nos de les mediocritats i les vanitats, i posar-nos en camí, un camí costa amunt, que requereix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya. Aquests requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromès a realitzar.

Jesús mateix és el Camí i, per això, tant en l’itinerari litúrgic com en el sinodal, l’Església no fa res més que entrar cada vegada més plenament i profundament en el misteri de Crist Salvador. Al final del camí, com als tres deixebles a la muntanya, se’ns concedirà la gràcia de “veure el Senyor en la seva glòria”, resplendent de llum sobrenatural, que s’irradiava d’Ell mateix. La bellesa divina d’aquesta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles haguessin pogut fer. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja cal mantenir la mirada fixa en el sender; però el meravellós panorama que es revela al final, sorprèn i fa que valgui la pena. “També el procés sinodal sembla sovint un camí ardu, cosa que a vegades ens pot desanimar, diu el Papa, però el que ens espera al final és sens dubte quelcom meravellós i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servei del seu Regne”.

El camí sinodal està arrelat en la tradició de l’Església i, al mateix temps, obert a la novetat. La tradició és font d’inspiració per a cercar nous camins, evitant les temptacions oposades de l’immobilisme i de l’experimentació improvisada. El camí ascètic quaresmal, igual que el sinodal, té com a meta una transfiguració personal i eclesial, que pren per model la de Jesús i que es realitza mitjançant la gràcia del seu misteri pasqual. Per tal que aquesta transfiguració es pugui realitzar en nosaltres aquest any, el Papa proposa dos “camins” a seguir, per pujar juntament amb Jesús i arribar amb Ell a la meta:
  1. Escoltar Jesús. Escoltar-lo en la Paraula de Déu, que l’Església ens ofereix, i escoltar-lo també en els nostres germans; escolta que sempre és indispensable en el mètode i l’estil d’una Església sinodal.
  2. No refugiar-se en una religiositat feta d’esdeveniments extraordinaris, d’experiències suggestives, per por d’afrontar la realitat amb les seves fatigues quotidianes, les seves dificultats i les seves contradiccions. La llum que Jesús mostra als deixebles és un avenç de la glòria pasqual i hem d’anar-hi, seguint-lo “només a Ell”.
La Quaresma està orientada a la Pasqua. El “recés” no és un fi en si mateix, sinó que ens prepara per a viure la passió i la creu amb fe, esperança i amor, per arribar a la resurrecció. Siguem artesans de la sinodalitat en la vida ordinària de les nostres comunitats!

¿Estimem prou el sagrament de la reconciliació?

El temps de Quaresma és temps apropiat per a demanar perdó dels pecats de forma sacramental, a través dels sacerdots que –sense cap mèrit seu- perdonen els pecats en nom i pel poder de Jesucrist. Especialment aquests dies, caminant vers la Pasqua, hem de celebrar el sagrament del perdó i de la reconciliació, amb humilitat i confiança.

Confessar-se és creure en la misericòrdia de Déu. Els 4 consells del Papa Francesc per a la confessió: 1. Posar Déu al centre: no ens he, de confessar com uns castigats que s'han d'humiliar, sinó com a fills que corren a rebre l'abraçada del Pare. I el Pare ens aixeca en cada situació, ens perdona cada pecat. Déu perdona sempre! 2. Recordar el perdó de Déu: després d'una confessió, recordem el perdó que s'ha rebut, atresorant aquesta pau al cor, aquesta llibertat que se sent a dins. No els pecats, que no existeixen ja més, sinó el perdó que Déu ens ha regalat. 3. Superar la vergonya: No romandre presoner de la vergonya, perquè Déu mai no s'avergonyeix de tu. Ell t'estima precisament allà, on tu t'avergonyeixes de tu mateix. I t'estima sempre. I 4. Confiar en la fidelitat de Déu: Déu sempre s'alegra de perdonar-nos. Quan ens torna a aixecar creu en nosaltres com la primera vegada, no es desanima. Som nosaltres els que ens desanimem, Ell no. Convé abandonar-se a l'amor, deixar-se transformar per l'amor i correspondre a l'amor de Déu.

Confessar-se és creure que podem canviar i que Crist ens ajuda a canviar. Ens cal viure la fe com un camí de seguiment de Jesucrist, en el qual caiem i ens aixequem, però que l’important és seguir, romandre, arribar, viure amb Ell. No és tan important no caure mai, sinó aixecar-se humilment si hem caigut i tornar a començar de bell nou. I per la misericòrdia que vessa en nosaltres amb el sagrament del perdó, ho podrem aconseguir. Tot ho podem, amb la gràcia de Crist.

Confessar-se és reconèixer la pròpia vida mal feta, i esmenar-se. Si un es compara amb l’amor de Crist, amb la vida santa de la nostra mare la Verge Maria i la virtut dels sants, segur que trobarà que no és perfecte i que li cal millorar. Ningú amb prou seny no pot dir mai, “jo no tinc pecats” o “jo no faig res de dolent”. Per més que les circumstàncies i la cultura ambiental ens condicionen parcialment, tots podem reconèixer que ens cal una conversió, i que ha de ser real i concreta. Per Crist, podem canviar i millorar, podem refer el camí mal fet.

Confessar-se és refer la comunió amb l’Església i aprendre a estimar com Jesús. Reconciliar-se amb Déu, sí, però també amb l’Església, amb els germans, als quals hem fet mal amb les nostres deficiències i pecats. Necessitem la paraula càlida, amorosa, paternal del sacerdot que en nom de Crist ens digui “Jo t’absolc dels teus pecats”, per saber que no és una invenció meva, sinó una gràcia eclesial la que m’arriba amb tota certesa i em renova. El confessor m’escoltarà, m’aconsellarà, m’ajudarà... però sobretot, ell en nom de Crist, em farà arribar la gràcia del perdó que em restaura. No tinguem por de canviar per millorar en l’amor a Déu i al pròxim. Crist perdona a través dels sacerdots. Valorem-ho i aprofitem-ho de nou en aquesta Quaresma.