“No es tracta només de migrants”

Missatge del Sant Pare Francesc per a la Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat 2019 
[29 de setembre de 2019] 

“No es tracta només de migrants”. 

Estimats germans i germanes: 

La fe ens assegura que el Regne de Déu és ja misteriosament present en la nostra terra (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Gaudium et spes, 39); però hem de  constatar amb dolor que també avui troba obstacles i forces contràries. Conflictes violents i veritables guerres no cessen de lacerar la humanitat; injustícies i discriminacions se succeeixen; és difícil superar els desequilibris econòmics i socials, tant a nivell local com global. I són els pobres i els desfavorits els qui més pateixen les conseqüències d’aquesta situació. 

Les societats econòmicament més avançades desenvolupen en el seu si la tendència a un marcat individualisme que, combinat amb la mentalitat utilitarista i multiplicat per la xarxa mediàtica, produeix la “globalització de la indiferència”. En aquest escenari, les persones migrants, refugiades, desplaçades i les víctimes del tràfic de persones, s’han convertit en emblema de l’exclusió perquè, a més de suportar dificultats per la seva mateixa condició, amb freqüència són objecte de judicis negatius, ja que se les considera responsables dels mals socials. L’actitud vers elles constitueix un senyal d’alarma, que ens adverteix de la decadència moral a la que ens enfrontem si continuem donant espai a la cultura del descart. De fet, per aquest camí, cada subjecte que no respon als cànons del benestar físic, psíquic i social, corre el risc de ser marginat i exclòs.

Per aquesta raó, la presència dels migrants i dels refugiats, com en general de les persones vulnerables, representa avui dia una invitació a recuperar algunes dimensions essencials de la nostra existència cristiana i de la nostra humanitat, que corren el risc d’adormir-se amb un estil de vida ple de comoditats. Raó per la qual, «no es tracta només de migrants» vol dir que en mostrar interès per ells, ens interessem també per nosaltres, per tots; que tenint cura d’ells, tots creixem; que escoltant-los, també donem veu a aquesta part de nosaltres que potser mantenim amagada perquè avui no està ben vista.

«Coratge! Soc jo. No tingueu por» (Mt 14,27). No es tracta només de migrants, també es tracta de les nostres pors. Les maldats i les lletjors del nostre temps fan créixer «la nostra por als “altres”, als desconeguts, als marginats, als forasters [...]. I això es nota particularment avui dia, davant de l’arribada de migrants i refugiats que truquen a la nostra porta a la recerca de protecció, seguretat i un futur millor. És veritat, la por és legítima, també perquè falta preparació per aquesta trobada» (Homilia, Sacrofano, 15 febrer 2019). El problema no és el fet de tenir dubtes i sentir por. El problema és quan aquests dubtes i aquestes pors condicionen la nostra forma de pensar i d’actuar fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos-en, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat de trobada amb l’altre, amb aquell que és diferent; ens priva d’una oportunitat de trobada amb el Senyor (cf. Homilia en la Concelebració Eucarística de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat, 14 gener 2018).

«Perquè, si estimeu els qui us estimen, qui us ha d’agrair? No fan el mateix els publicans?» (Mt 5,46). No es tracta només de migrants: es tracta de la caritat. A través de les obres de caritat mostrem la nostra fe (cf. Jm 2,18). I la caritat més gran és la que s’exerceix amb els que no poden correspondre i potser ni tan sols donar gràcies. «El que està en joc és el rostre que volem donar-nos com a societat i el valor de cada vida [...]. El progrés dels nostres pobles [...] depèn sobretot de la capacitat de deixar-se commoure per qui truca a la porta i amb la seva mirada estigmatitza i deposa a tots els falsos ídols que hipotequen i esclavitzen la vida; ídols que prometen una aparent i fugaç felicitat, construïda al marge de la realitat i del sofriment dels altres» (Discurs a la Càritas Diocesana de Rabat, 30 març 2019).

«Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí» (Lc 10,33). No es tracta només de migrants: es tracta de la nostra humanitat. El que mou aquest samarità, un estranger per als jueus, a aturar-se, és la compassió, un sentiment que no es pot explicar únicament a nivell racional. La compassió toca la fibra més sensible de la nostra humanitat, provocant un urgent impuls a “estar a prop” dels qui veiem en situació de dificultat. Com Jesús mateix ens ensenya (cf. Mt 9,35-36; 14,13-14; 15,32-37), sentir compassió significa reconèixer el patiment de l’altre i passar immediatament a l’acció per alleujar, guarir i salvar. Sentir compassió significa donar espai a la tendresa que sovint la societat actual ens demana reprimir. «Obrir-se als altres no empobreix, sinó que més aviat enriqueix, perquè ajuda a ser més humà: a reconèixer-se part activa d’un tot més gran i a interpretar la vida com un regal per als altres, a veure com a objectiu, no els propis interessos, sinó el bé de la humanitat»  (Discurs a la Mesquita “Heydar Aliyev” de Bakú, Azerbaiyán, 2 octubre 2016).

«Mireu de no menysprear cap d’aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial» (Mt 18,10). No es tracta només de migrants: es tracta de no excloure ningú. El món actual és cada dia més elitista i cruel amb els exclosos. Els països en vies de desenvolupament continuen esgotant els seus millors recursos naturals i humans en benefici d’uns pocs mercats privilegiats. Les guerres afecten només algunes regions del món; però la fabricació d’armes i la seva venda es duu a terme en altres regions, que després no volen fer-se càrrec dels refugiats que aquests conflictes generen. Els qui pateixen les conseqüències són sempre els petits, els pobres, els més vulnerables, a qui se’ls impedeix seure a taula i se’ls deixa només les “engrunes” del banquet (cf. Lc 16,19-21). L’Església «que surt [...] sap prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24). El desenvolupament exclusivista fa que els rics siguin més rics i els pobres més pobres. L’autèntic desenvolupament és aquell que pretén incloure tots els homes i dones del món, promovent el seu creixement integral, i preocupant-se també per les generacions futures.

«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor; i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots» (Mc 10,43-44). No es tracta només de migrants: es tracta de posar els últims en primer lloc. Jesucrist ens demana que no cedim a la lògica del món, que justifica el fet d’abusar dels altres per aconseguir el nostre benefici personal o el del nostre grup: primer jo i després els altres! En canvi, el veritable lema del cristià és “primer els últims!”. «Un esperit individualista és terreny fèrtil perquè maduri el sentit d’indiferència cap al proïsme, que porta a tractar-lo com a pur objecte de compravenda, que indueix a desinteressar-se de la humanitat dels altres i acaba per fer que les persones siguin pusil·lànimes i cíniques. Per ventura no són aquestes les actituds que freqüentment assumim davant dels pobres, els marginats o els últims de la societat? I quants últims hi ha a les nostres societats! Entre aquests, penso sobretot en els emigrants, amb la càrrega de dificultats i sofriments que han de suportar cada dia en la recerca, a vegades desesperada, d’un lloc on poder viure en pau i amb dignitat» (Discurs davant el Cos Diplomàtic, 11 gener 2016). En la lògica de l’Evangeli, els últims són els primers, i nosaltres hem de posar-nos al seu servei.

«Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). No es tracta només de migrants: es tracta de la persona en la seva totalitat, de totes les persones. En aquesta afirmació de Jesús trobem el cor de la seva missió: fer que tots rebin el do de la vida en plenitud, segons la voluntat del Pare. A cada activitat política, a cada programa, a cada acció pastoral, hem de posar sempre en el centre la persona, en les seves múltiples dimensions, inclosa l’espiritual. I això s’aplica a totes les persones, a qui hem de reconèixer la igualtat fonamental. Per tant, «el desenvolupament no es redueix al simple creixement econòmic. Per ser autèntic, ha de ser integral, és a dir, promoure tots els homes i tot l’home» (S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio, 14).

«Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu» (Ef 2,19). No es tracta només de migrants: es tracta de construir la ciutat de Déu i de l’home. En la nostra època, també anomenada l’era de les migracions, són moltes les persones innocents víctimes del “gran engany” del desenvolupament tecnològic i consumista sense límits (cf. Carta enc. Laudato si’, 34). I així, emprenen un viatge cap a un “paradís” que inexorablement traeix les seves expectatives. La seva presència, a vegades incòmoda, contribueix a dissipar els mites d’un progrés reservat a uns pocs, però construït sobre l’explotació de molts. «Es tracta, doncs, que nosaltres siguem els primers a veure’l i així puguem ajudar els altres a veure en l’emigrant i en el refugiat no sols un problema que ha de ser afrontat, sinó un germà i una germana que han de ser acollits, respectats i estimats, una ocasió que la Providència ens ofereix per a contribuir a la construcció d’una societat més justa, una democràcia més plena, un país més solidari, un món més fraternal i una comunitat cristiana més oberta, d’acord amb l’Evangeli» ( Missatge per a la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat 2014).

Estimats germans i germanes: la resposta al desafiament plantejat per les migracions contemporànies es pot resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Però aquests verbs no s’apliquen només als migrants i als refugiats. Expressen la missió de l’Església en relació a tots els habitants de les perifèries existencials, que han de ser acollits, protegits, promoguts i integrats. Si posem en pràctica aquests verbs, contribuïm a edificar la ciutat de Déu i de l’home, promovem el desenvolupament humà integral de totes les persones i també ajudem la comunitat mundial a acostar-se als objectius de desenvolupament sostenible que ha establert i que, del contrari, seran difícils d’assolir.

Per tant, no només està en joc la causa dels migrants, no es tracta només d’ells, sinó de tots nosaltres, del present i del futur de la família humana. Els migrants, i especialment aquells més vulnerables, ens ajuden a llegir els “signes dels temps”. A través d’ells, el Senyor ens crida a una conversió, a alliberar-nos dels exclusivismes, de la indiferència i de la cultura del descart. A través d’ells, el Senyor ens convida a reapropiar-nos de la nostra vida cristiana en la seva totalitat i a contribuir, cadascú segons la seva pròpia vocació, a la construcció d’un món que respongui cada vegada més al pla de Déu.

Aquest és el desig que acompanyo amb la meva pregària, invocant, per intercessió de la Verge Maria, la Mare de Déu del Camí, abundants benediccions sobre tots els emigrants i els refugiats del món, i sobre els qui es fan els seus companys de viatge.
 

Vaticà, 27 de maig de 2019

Francesc

Homilia Eclesiàstica 2019

PROCLAMACIÓ DE L’HOMILIA ECLESIÀSTICA, 2019-08-31

És per a mi un honor poder proclamar avui una Homilia al mateix lloc on foren proclamades les Homilies per primera vegada en la nostra pròpia llengua, la qual encara que es trobés en un estadi força primitiu i naixent, ja estava ben constituïda en una llengua nova. En aquest temple, avui bellament restaurat, on aquella primitiva canònica tenia els actes de culte i celebrava la litúrgia dels diversos temps de l’any. Es veia obligada a comentar la Paraula de Déu, amb les explicacions i comentaris de les corresponents homilies. Enguany s’escau també el primer centenari de la mort del cèlebre investigador, que les va trobar, estudiar i editar, en Joaquim Miret i Sans. És per això que m’ha semblat oportú que per tal de respondre i complir millor la comesa que m’haveu fet, hem de retornar als orígens.

Tot va començar aquell 5 de juny, un dimecres, del 1090, quan amb l’assitència i presència dels senyors de Caboet, Guitard Isarn i la seva esposa Gebellina, es presentaren el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, uns representants de les canòniques de la Seu d’Urgell, de Cardona i de Solsona, el prior dels Tresponts i altres personalitats, els quals varen fundar en aquest temple de Santa Maria d’Organyà una nova canònica sota la regla de Sant Agustí i la dotaren esplèndidament. A partir d’aquest moment els canonges d’Organyà comencen la seva missió de culte i lloança a Déu i a Santa Maria i tenen també la cura d’ànimes de la vila i terme d’Organyà. La predicació i les homilies en les celebracions de l’Eucaristia formaven una part essencial del seu ministeri ordinari en el transcurs de l’any.

També a la fi del segle XI ens trobem a Europa, a la seva part central, que van creant-se i sorgint noves llengues romàniques, eixides de la seva llengua mare, el llatí. El poble comença a parlar una nova llengua i s’aparta del llatí, que deixa d’entendre. La predicació no produirà el seu efecte, si el poble no l’entén. Ja el concili de Tours del 813 va establir que la predicació s’havia de fer in rusticam romanam linguam, és a dir en romanç, la llengua que sigui entenedora per al poble.

En aquesta conjuntura neixen les diverses Homilies en llengua vernàcula, que són una traducció o potser una acomodació dels anteriors homiliaris llatins. Així mateix, a la fi del segle XII o a inicis del segle XIII la canònica d’Organyà obtingué un manuscrit que contenia unes Homilies en la nova llengua del poble, el català. Aquestes Homilies foren proclamades, probablement llegides, o al meyns consultades com a tema de la predicació dirigida al poble fidel. Passaren els anys i també s’extingí aquella canònica i les nostres Homilies caigueren en el silenci i en un oblit absolut. Hem d’esperar fins el setembre de 1905, quan el cèlebre historiador, en Joaquim Miret i Sans trobà a la rectoria entre els pergamins de la canònica tres fulls en pergamí doblat que fan sis folis. Són uns folis d’aquelles antigues Homilies. I encara dos anys més tard el Rector d’Organyà, Mn. Bonaventura Riba, en trobà altres dos folis més. Són en total vuit folis que formaven un quadernet del manuscrit de les nostres Homilies. Amb tota seguretat el manuscrit era més extens, sense que sapiguem quina extensió tenia. Però es tracta de l’únic tesimoni valuós que posseïm de les nostres Homilies, escrites en aquella primitiva llengua catalana.

Aquest quadernet contenia certament les Homilies del temps de Sexagèsia a la Quaresma. Perquè aquest text fragmentari s’inicia amb allò que era l’acabament d’una homilia, que probablement seria de la dominica de Septuagèsima. Després segueixen sis homilies, senceres, i acaba amb unes primeres ratlles d’una altra homilia, que pertanyia a la tercera dominica de Quaresma, i que reporta la curació d’un mut, del capítol 11 de Sant Lluc. Per tant, només conservem el text sencer de sis homilies, que són:

I- És el comentari de l’epistola de Sant Pau, de la primera carta als Corintis, capítol 13, que tracta de la caritat. Segons Armand Puig, que ha fet un estudi en profunditat sobre les nostres Homilies, era una Homilia que es predicava a les canòniques agustinianes, el 28 de febrer, la festa del trasllat de Sant Agustí.

II-És el comentari de la dominica de Sexagesia, del capitol 8 de l’evangeli de Sant Lluc, que tracta sobre la paràbola del Bon Sembrador.

III-És el comentari de la dominíca de Quinquagesima, del capítol 18 de l’evangeli de Sant Lluc. Narra la curació del cec de Jericó.

IV-És la homilia del Dimecres de Cendra que versa sobre el capítol 2 del profeta Joel: sobre el tema “Convertiu-vos a mí de tot cor”.

V-Correspon al primer diumenge de Quaresma i és un comentari al capítol 2 de l’evangeli de Sant Mateu: Són les tentacions de Jesús al desert.

VI-És la dominica segona de Quaresma. Comenta el capítol 15 de l’evangeli de Sant Mateu i narra la curació de la filla de la Cananea.

Ara, si volem conèixer millor el contingut i especialment el valor de les nostres Homilies, serà bo que d’una forma suscinta les comparem també amb unes altres Homilies, contemporànies de la nació veïna, França, les quals també foren considerades, com una primera mostra de la nova llengua, naixent. Les compararem, doncs, amb les Homilies de Maurice de Sully i amb les Homilies provençals de Tortosa.

-Maurice de Sully és el bisbe de París (1160-1196). Durant el seu pontificat s’inicià la construcció de la catedral de Nôtre Dâme de París. Escrigué unes homilies en llatí, seixanta-set, que comenten els evangelis dels diumenges i de les festes de l’any litúrgic, probablement entre els anys 1168 i 1175. Posteriorment en feu una nova versió en la llengua nova, la francesa, amb algunes modificacions, considerada també com una de les obres més antigues d’aquella llengua.

-L’Arxiu Capitular de Tortosa té al seu manuscrit núm. 106, vint-i-dues homilies en llengua provençal, que conté sermons per als diumenges i festes de l’any. Foren descobertes l’any 1896, i les dataren d’entre finals del segle XII i els inicis del segle XIII. Aquestes Homilies foren estudiades amb profunditat per Josep Moran, el qual al Preàmbul del seu llibre les anomena “escrites en provençal catalanitzat i fragments en català”.

Pel que fa a l’estil adoptat per les nostres Homilies d’Organyà, es caracteritzen per la seva sobrietat, senzillesa i brevetat. En efecte, les nostres Homilies s’inicien amb una breu cita en llatí del text bíblic que vol comentar, i que a continuació tradueix al català. Tot seguit passa a narrar el contingut del relat bíblic i alhora li dedica un senzill i curt comentari teològic o moral. Fa també unes breus explicacions d’aquelles significacions místiques que l’escena evagèlica suggereix a l’autor i en treu algunes exhortacions pràctiques per a la vida cristiana dels fidels. Tot amb un to de senzillesa i sobrietat, la qual cosa ens ve a indicar que el model d’homiliari en el qual s’inpiraren era força antic.

Si les comparem amb les Homilies franceses de Maurice de Sully, trobem que també aquestes fan una exposició del text evangèlic o bíblic i en treuen els significats i exhortacions oportuns. Després s’allarguen i insisteixen en la pràctica d’una vida cristiana virtuosa. El to també és senzill i popular, però resulten quelcom més llargues que les nostres Homilies d’Organyà.

Pel que respecta a les Homilies provençals de Tortosa, en general són quelcom més extenses que les que ens reporten els dos homiliaris anteriors. La majaria d’elles versen sobre les festes de durant l’any i d’alguns sants. Abunden menys les dominiques de durant l’any. També el seu estil és sobretot temàtic i no exegètic, com ho eren els homiliaris anteriors. Es prodiga més en les cites de textos bíblics i d’autoritats. No adopta un to retòric, sinó més aviat popular.

D’aquesta presentació i comparació que acabem de fer entre sí dels tres homiliaris, podem deduir que no tenen una estricta dependència directa d’un amb els altres, és a dir, cap dels tres és una simple traducció dels altres. Malgrat tot, hem de fer una salvetat. La nostra Homilia IV d’Organyà, que correspon al dimecres de Cendra, s’inspira en alguns fragments del sermó del dimecres de Cendra, que es troba a les Homilies provençals de Tortosa. En treu alguns troços gairebé literals i en altres fragments només en guarda el sentit. Però l’homilia de Tortosa s’exten i s’amplia notablement amb altres comentaris i explicacions ulteriors, més extensos. En canvi, l’homilia d’Organyà, com de costum, esdevé una homilia més breu i sòbria. Una explicació d’aquestes afinitatats entre ambdós homilies, la podríem trobar en el fet que tal vegada el manuscrit que serví de model per a la traducció d’Organyà no contenia aquesta homilia del dimecres de Cendra, que el copista d’Organyà volia incloure en les seves homilies. I per aquest motiu, es decidí a redactar aquesta nova homilia, treta del model del manuscrit de Tortosa o sinó, potser Organyà acudí a algun altre manuscrit provençal o llatí anterior, que d’alguna manera hagués estat utilitzat també pel copista del còdex tortosí.

Resten encara altres qüestions sobre les Homilies, per a les quals no tenim els elements suficients per a resoldre-les, com serien, quin fou el model a traduir, un homiliari llatí o potser ja un homiliari provençal? En quin escriptori es van composar i copiar les nostres Homilies? Qüestions aquestes, no resoltes, que de cap manera treuen valor a aquest únic i preuat manuscrit, que és un bell testimoni de la nostra llengua en el seu estadi primitiu o naixent, i que de fet fou trobat a Organyà i provenia de la seva antiga canònica.

Tot el que precedeix fins ara ha estat una introducció sobre els orígens i gènesis de les nostres Homilies. Però crec que l’objecte d’aquest acte és que us faci la proclamació d’una homilia. Però he pensat que en compte de dirigir-vos una homilia nova, serà molt millor proclamar-vos la mateixa primera Homilia del nostre manuscrit, que versa sobre la caritat cristiana. Us la llegiré tot seguit. Però la seva lectura en la versió original del manuscrit esdevindria un xic difícil d’entendre i de seguir, perquè empra encara paraules molt arcaiques i també, perquè tampoc sabem quins eren els sons que els antics donaven als signes de la seva escritura. Per això, he optat per fer-ne una lectura del text, emprant una versió moderna feta per l’erudit Jordi Bruguera, la qual resulta ser molt entenedora i alhora molt ajustada al text i mots originals.

Si linguis hominum loquar et angelorum karitatem autem non habeam, factus sum velut aes sonans aut cimbalum tiniens.

Senyors, això vol dir i mostrar… que si hom parlava tan bé com un àngel o com el més savi home del món, i era cast i abstinent, però caritat no tenia en ell, no li seria de profit per a la salvació… tant com la campana que sona i s’esforça i a ningú no fa profit, sinó a aquells que la senten. Així mateix, tot el que l’home té i tot el que diu i fa en aquest segle, tot és vanitat i no té cap profit aquell qui no té caritat en si mateix, si no la segueix fidelment. Per això digué el savi Salomó: Vanitas vanitatum et omnia vanitas, set caritas numquam excidit. Totes les coses del segle són vanitats i cauen i es converteixen en no res, però la caritat mai no caurà, i aquells qui la seguiran ja mai no s’hi defraudaran. I per això, senyors, si ens volem guardar de perdició i de vanitat, ens cal saber què és caritat. Karitas est dilectio Dei et proximi. Caritat és pròpiament que hom estimi Déu més que res, i tot cristià tant com a si mateix, fidelment. Aquest és l’amor de Déu o de tot cristià. Per això té el nom de caritat, car Déu és més car que res. Té caritat en si aquell home a qui és més car allò que més car li ha d’ésser, això és Déu i l’esperit de l’home, que ja sempre durarà, i totes les altres coses temporals deixaran d’existir. I per això, senyors, per les coses que han de deixar d’existir no vulguem perdre el goig del paradís perdurable ni per les vanitats del segle que llancen l’home a les penes de l’infern… Caritat aquella que llança l’home a la glòria del paradís…[ segueix ara una frase il·legible i continua] seguirien la caritat i tindrien l’amor de Déu… La Santa Escriptura, la qual digué el profeta de Déu Nostre Senyor: Declinet a malo et faciat bonum, inquirat pacem et sequatur eam. Això digué: que hom s’aparti del mal i cerqui la pau i la segueixi. Cerca la pau i la segueix aquell home que no fa mal ni dany a aquells qui li fan mal, per amor de Nostre Senyor. Senyors, caritat és abstinència de mal. Sapigueu, senyors, que per això hom anomena l’almoina caritat més que cap altra cosa, car és honorànça de Déu més que no pas res, car aquell qui dona almoina fa bé al seu proïsme, i a Déu, plaer i amor i honorança, i Déu els en donarà bon guardó perpètu, multiplicat per cent, i als bons i als dolents, del remei de l’infern i de la glòria del paradís. Sapigueu, senyors, que tot el bé que hom fa o diu per bon cor i per penitència de Déu, tot és caritat i salvació de l’ànima. I per això digué sant Pau en l’Epístola que cap obra no és bona ni perfecta sense caritat. Això és: aquell qui té caritat no torna mal per mal, i fa avenir aquells qui estan malament. I encara, aquell qui té caritat no té enveja de res ni mou baralla a ningú ni mou baralles entre us germans i uns altres. Qui té això no té orgull. Qui té caritat no cerca aquelles coses que són seves. Això és, que no vol la voluntat de la carn, sinó solament de l’ànima; això és, que no té cor de fer mal, sinó de seguir dretura i veritat. Aquell home, senyors, que tem la persecució del segle, sapigueu que no té perfecta caritat, car qui té caritat no té por fora de Déu. I encara així digué sant Pau en l’Epístola: Sive prophetie evacuabuntur, sive lingue cesabunt, sive sciencie destruentur. Això vol dir i mostrar que totes les profecies cessaran el dia del judici. D’aquí endavant no hi haurà ocasió de predicar. En aquell lloc seran totes les coses acabades; en aquell lloc cessaran les llengües de tots; en aquell lloc serà el saber dels homes destruït. Ex parte enim cognovimus et ex parte prophetamus. D’una part coneixem i de l’altra profetitzem; això és, que coneixem aquest segle que és no res, però profetitzem el reialme de Déu, el qual és una perfecta causa; però aquelles coses que són del segle deixaran d’existir. Cum essem parvulus, loquebar ut parvulus, sapiebam ut parvulus, cogitabam ut parvulus. Quan hom és un infant, pensa com un infant i sap com un infant; però quan s’ha fet home, deixa aquelles coses que són d’infant; moltes coses que ha fet en la infantesa són no res, car ja té hom vergonya de dir allò que deia quan era infant. Així serà aquest segle vil envers aquell qui ha de venir. Doncs, germans estimats tinguem caritat verdadera sense ira, sense avarícia, sense orgull, sense mala cobejança, per tal que la caritat de Déu sigui expandida en els nostres cors.

Quod ipse prestare dignetur cum Patre… Que ens ho vulgui concedir aquell que viu amb el Pare en la unitat de l’Esperti Sant. AMEN.

El missatge de la Paraula de Déu és sempre actual. L’exposició que Sant Pau fa sobre la caritat a la primera carta als Corintis en el capítol 13, tenia una plena vigència per a aquella antiga canònica i pel poble fidel a ella encomanada, com també la té ara per als cristians del segle XXI. La caritat és la virtud màxima i central per als cristians i té una doble dimensió d’un amor verdader a Déu i al proïsme. I, com molt bé posa de relleu aquesta Homilia d’Organyà, la caritat és abstinència de mal i seguir-diu- “dretura i vertitat”. Així doncs, tinguem caritat verdadera, sense ira, sense avarícia, sense orgull i sense males cobejances.

I per a acabar la proclamació d’aquesta Homilia, deixeu-me recitar les seves darreres ratlles amb les mateixes paraules de la versió original del manuscrit, que diu així:

Moltes coses que en mancipea a feites és nient, qar ja a om vergonia a dir zo que dezie quan ere macip. Així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir. Donches, frares cars, ajam caritat vera senes ira, senes avarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo que la caritad de Déu sia espandida els nostres cors. Quod ipse prestare dignetur cum Patre… AMEN.

Benigne Marquès Sala

Organyà, 31 d’agost de 2019.
 

Bibliografia:

-Homilies d’Organyà, edició facsímil, Introducció i versió adaptada a cura de Jordi Bruguera, i edició crítica de Joan Coromines, Llibres del Mil·lenari, Barcelona, 1989.

-Homilies d’Organyà, a cura de Amadeu J. Soberanas, Andreu Rossinyol, i Armand Puig, Editorial Barcino, Barcelona, 2001.

-Josep Moran i Ocerinjauregui, Les Homilies de Tortosa, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.

Un estiu per a joves on gaudir dels jocs i dels valors cristians

Durant aquest estiu, els agrupaments escoltes, esplais, casals parroquials, campaments i cases de colònies s’estan omplint de joves i d'infants que comparteixen, viuen i transmeten els valors evangèlics arreu de la diòcesi d’Urgell. 

La Fundació d’Esplais Santa Maria de Núria (FEMN) ha organitzat torns de colònies durant els mesos de juliol i agost, i se'n poden gaudir infants dels diversos grups d’esplai que durant l’any acompanyen les activitats de lleure amb valors, impulsades pels grups vinculats amb les parròquies i les escoles. L’objectiu és acompanyar en el lleure i educar-los en el compromís, els valors cristians, en una actitud ecològica i en la gestió sostenible, en la companyonia i la solidaritat. Una munió de monitors treballen de manera voluntària durant aquestes setmanes per fer arribar aquest missatge a través de jocs, activitats grupals i de cohesió. Els monitors els ajuden en l’adquisició d’hàbits saludables i sostenibles, d’higiene i salut, d’alimentació i d’organització del temps.

I, a més, la diversió i l’entreteniment no estan pas renyits amb les vivències de fe i la reflexió, ja que molts dels torns estan acompanyats per sacerdots de la diòcesi que dirigeixen les pregàries cada dia.

Les cases de colònies de Bastanist, a la Cerdanya, de Santa de Meià, a la casa d’Aina, a Andorra, els Refugis de Serinyà, la casa de colònies de Can Xalló, a la Garrotxa, s’han vist inundades de nens de totes les edats. Els grups d’esplai, i altres grups d'infants han pogut accedir a les colònies a través d’inscripcions directes, d’ajuts i d’altres grups.

Actualment, la FEMN és una associació de 15 centres d'esplai i 9 cases de colònies repartides arreu del bisbat. En conjunt compten amb uns 250 monitors i les activitats apleguen al voltant de 1000 infants, joves i adolescents. La Fundació d'Esplais de Santa Maria de Núria és una entitat de caràcter diocesà, que està dins l’estructura organitzativa del nostre bisbat, formant part de la Delegació Diocesana de Joventut, ja que vol ser també una resposta a les inquietuds de la pastoral de joves en l’àmbit diocesà, També és membre de la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai (CCCCCE).

D’altra banda, els grups de joves Txt s’han trobat per fer una estada de convivències a La Seu d'Urgell. Han estat trenta adolescents dels grups de joves Txt diocesans, entre nois i monitors, participant en unes convivències organitzades per la Delegació de Joventut del Bisbat d’Urgell, amb el títol  “On està el teu tresor, allí està el teu cor". Els joves i monitors van dormir al Seminari diocesà i els àpats i les activitats es van dur a terme a la Casa Molines, cedida per la Fundació Llar Cristiana Maria Maestre. També es van fer excursions i sortides.
Durant el mes de juliol, alguns joves també faran una estada a la comunitat de Taizè, a França, en la qual van poder compartir, viure i transmetre els valors evangèlics, vivint la convivència entre ells.

Els agrupaments escoltes també han fet sortides d’estiu especials. En aquest cas, l’Agrupament Escolta Ivarsenc, d'Ivars d'Urgell –on hi participen nens i joves d'Ivars d'Urgell, de Vallverd d'Urgell, de Ponts, de Barbens i altres parròquies de la zona sud del Bisbat-  va fer Campaments al Parc Natural del Montseny del 28 de juny al 7 de juliol amb 100 infants. Les diferents branques de Castors i Llúdrigues, Llops i Daines, Ràngers i Noies Guia, Pioners i Caravel·les -nom dels grups per les edats- van compartir uns dies d’amistat i també de formació integral, per ajudar-los a créixer, amb una pedagogia en el lleure que busca formar futurs ciutadans responsables amb la societat i l’entorn ambiental, que visquin i siguin capaços de fer dels valors de l’escoltisme un motor per a una societat més justa i més fraterna. També participaran al Camp Internacional "Marsna Jamborette" a Holanda del 29 de juliol al 9 d'agost.

La casa de colònies d’Aina, al Principat d’Andorra, no pararà en el seu moviment durant l’estiu, una vegada acabats els tres torns de colònies, amb centenars de nens i nenes. Serà el moment d’acollir, com en els darrers anys, el Curs de Monitors de la FEMN, en el qual els joves aprendran eines per a acompanyar després els infants i d’altres joves en la construcció de la seva personalitat, valorant coses importants del contacte humà, més enllà del que ofereixen avui les noves tecnologies i les amistats virtuals. Es portaran a terme en la segona quinzena d’agost.

Seran molts els torns de colònies, campaments i casals que aquest estiu l’escoltisme o els esplais estan oferint al nostre Bisbat d’Urgell. Fan possible que molts nois i noies puguin viure un estiu diferent, més enllà dels ordinadors, mòbils, whatsapps,... Es fan a través dels jocs de sempre, dels tallers creatius i formatius que omplen uns dies de les seves vacances estiuenques. L’amistat i el treball en equip ajuden a portar a terme les tasques encomanades, a compartir moments bons i moments difícils. I també la proposta d’acompanyar-los des d’una fe oberta a les realitats espirituals que viuen aquests infants, i de retruc les que viuen les seves famílies.

Es convoca un pelegrinatge diocesà a Armènia

La diòcesi d’Urgell ha convocat un pelegrinatge a Armènia, un territori de muntanyes al Caucas i el primer país cristià de la història, des que l’any 301 el rei Tiridates II es va convertir amb tota la seva nació, gràcies a la perseverança de Sant Gregori, que va estar tancat durant 13 anys en un pou, en el monestir de Khor Virap, una fortalesa a prop del mont Ararat.

El pelegrinatge es fa del 18 al 25 de setembre i està previst visitar llocs emblemàtics i molt significatius, com el monument i museu dedicat a les víctimes del genocidi de 1915, la Catedral de Sant Gregori l'Il·luminador, edifici del 2001, per commemorar els 1700 anys de l' arribada del cristianisme a Armènia; al Matenabadan (Institut d'investigacions sobre manuscrits antics), un dels més rics dipòsits de manuscrits del món; al Monestir de Goshabank, a la paradisíaca vall del Guetik, construït pel monjo Mkhitar Gosh, savi fabulista, eminent jurista, redactor del Codi Civil armeni. Es visitarà el poble més antic de la regió de Guejarkunik, amb el seu famós cementiri de khachkards (creus de pedra). N'hi ha més de 900 de diferents segles i estils, formant un impressionant espai d'eternitat. La majoria dels khachkards daten dels segles XIII al XVII i la més antiga és del segle VII. Visitarem Echmiadzin, centre espiritual del cristianisme a Armènia i el Surp Hripsime (església del 618, patrimoni de la Humanitat), on es recorda el martiri de Hripsimé i companyes, primers màrtirs d'Armènia. Es visitarà el sud del país, amb la vista de Mont Ararat i el monestir de Khor Virap, on Sant Gregori l'Il·luminador hi va ser empresonat durant 13 anys en un pou. A la regió de Kotayk es visitarà el monestir de Gueghardavank, la Santa Llança, que, segons la tradició, custodià la llança amb que fou ferit el cos de Jesús a la creu.

La conversió d’Armènia es anterior l’edicte de llibertat religiosa, promulgat en l’Imperi Romà el 313. Els armenis construïren el primer gran temple cristià a la pròpia capital. Fou inaugurat l’any 303, y amb algunes reformes, es la catedral de la Iglesia Apostòlica d’Armènia.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions Natives

El proper dia 12 de maig se celebra la Jornada Mundial de pregària per les vocacions natives. Mons. Joan-Enric Vives presidirà la missa retransmesa per TV-2 a les 10:30. 

Moltes vegades s’encapçala un discurs o un escrit amb les paraules “tinc un somni”, podem dir que és un recurs molt habitual. Normalment ens estem referint al fet que tenim un desig, una meta, un objectiu. En el cartell de la Jornada per les vocacions se’ns demana “Digues sí al somni de Déu” i ens podem preguntar: quin és el somni de Déu? A què he de dir que sí? No és difícil de donar la resposta inicial, hem de dir que sí a donar una resposta d’amor a la seva invitació. 
La nostra vida no és fruit de l’atzar, Déu ens ha creat per amor, Ell ha tingut la iniciativa gratuïta de crear-nos i invitar-nos a entrar en un gran projecte a nosaltres hem de respondre i la resposta hauria de ser correspondre a l’Amor amb amor.

Els occidentals tenim un problema i ens pensem que amb la simple adhesió intel·lectual ja en tenim prou, realment estem molt equivocats. La resposta i l’adhesió això mai poden ser des de la ment, des de la teoria, des de les paraules, des de les nostres cases. “La resposta d’amor és implicar-nos amb tot el nostre ésser i córrer el risc d’enfrontar-nos a un desafiament desconegut".

En realitat Déu ens està cridant a tots a viure una vida cristiana plena, cadascú segons el seu carisma, així ens ho mostra el cartell de la jornada, una jove que va recorrent el seu camí amb força, amb decisió. En ella estem representats tots els seguidors de Crist, tots tenim el nostre camí, tots hem de respondre amb amor a la crida de Déu, tots hem de fer realitat el seu somni, que també serà el nostre somni.

Hi ha un camí per cada persona, però sempre amb una mateixa resposta d’amor. Tots som cridats “a una cosa gran, a que la vida no quedi tancada a les xarxes de l’absurd i de l’anestèsia del cor per seguir a Jesús en el camí que ha pensat per nosaltres, per la nostra felicitat i per la dels qui ens envolten, això requereix el valor de córrer el risc de decidir”. I en la cerca del propi camí, molts hem estat cridats al matrimoni, altres a la vida sacerdotal, altres a la vida consagrada en l’acció diària, altres en consagració a la pregària … cadascú a la seua manera, però sempre traçant tants camins com respostes podem donar al somni de Déu.

Però no es poden realitzar els somnis si no posem als nostres cors els somnis i els camins dels tots els nostres germans, en especial dels somnis de la gent més necessitada, així com no podem deixar d’acollir els somnis missioners.

És especialment important que ens alegrem per les vocacions que estan sorgint a tants països dels que anomenem de missió, per això hem de preocupar-nos perquè la consciència missionera ens obri els ulls a totes les realitats que es viuen a la resta de països del món, cal recordar que no estem sols i el món no s’acaba als nostres pobles i ciutats? Els que som nascuts al bell mig d’una ciutat emmurallada correm el perill de no veure més enllà de les muralles que ens han vist créixer i això és extrapolable a tots els que vivim en el benestar.

Per això hem d’obrir les nostres finestres, que sempre ens permeten mirar molt més enllà, i mirar els camins que segueixen els cristians d’Àfrica i d’Amèrica, d’Àsia i d’Oceania perquè si ens tanquem en nosaltres mateixos sabem que la humitat acumulada amb les portes i finestres tancades acaba podrint el que hi ha a dins, en aquest cas els nostres cors i això ens impedirà seguir el camí d’amor que ens ha preparat el Senyor.

La Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions i de les Vocacions Natives ens ha de guiar pel camí de l’obertura, obertura de les nostres finestres per veure els camins que segueixen els cristians de tot el món, d’estimar-los i d’oferir les nostres pregàries, amor i solidaritat envers tots ells. Però no ens hem de quedar obrint les finestres per mirar, també hem d’obrir les nostres portes i caminar, caminar molt més enllà en la solidaritat i el camí compartit amb tots els germans que responen amb amor.

El Sant Pare Francesc ha promogut per al proper mes d’octubre un “Mes Missioner Extraordinari” amb el que ens motiva perquè coneguem i ens comprometrem de manera més especial amb el món missioner. No és una crida només per les persones consagrades, és una crida especial a tots els que volem ser seguidors de Crist per renovar-nos i ser conseqüents amb el nostre Bateig pel que hem de fer realitat les darreres paraules de Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat” (Mc 16,15). Eixes paraules les destina Jesús a tots els batejats, també a nosaltres i hem de donar la resposta correcta, que no és més que la de conèixer, estimar, pregar i col·laborar amb les necessitats de tot el món.

Ens hem de preparar bé per a l’esdeveniment de l’octubre perquè tots estem cridats per escoltar a Déu i dir sí al seu somni. Aprofitem tot el temps de la Pasqua per aprofundir en el nostre compromís.