Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor

4. Quan la fe de molts va fer crisi

Fa uns anys es va fer habitual parlar de crisi de fe. Molts, no cal dir-ho, ho fèiem amb preocupació. Altres, sobretot des de la increença o l'agnosticisme, amb una certa satisfacció, com qui veia arribar una situació prevista i esperada. I, entre els uns i els altres, no mancaven catòlics que en feien argument per a culpabilitzar altres catòlics de sensibilitat diferent o, molt sovint, la manera d'actuar de l'Església i, sobretot, de la jerarquia.

Ara bé, al marge d'interpretacions i de maneres diverses de reaccionar, els fets objectius se'ns imposen a tots: la nostra societat es va situant globalment fora de la vida de l'Església i també, en formes i graus diversos, de la fe en Jesucrist. És veritat que una part d'aquesta crisi no fa més que evidenciar la poca consistència del que, en circumstàncies passades, semblava una vivència religiosa amplament majoritària.

Avui es donen factors nous en els quals, per cert, s'hi barregen elements positius i elements negatius. Hem sortit d'un ambient sociopolític que condicionava l'expressió de la religiositat i hem entrat en un altre, que inclina la balança en sentit contrari. Estem immersos en una cultura immanentista. La secularitat i el pluralisme, com apuntava el Concili Provincial Tarraconense, marquen la societat catalana.

No és estrany, doncs, que les estadístiques indiquin un retrocés, en nombre, de la pràctica religiosa i de la fe cristiana. Sempre hi ha un marge de relativitat, és clar, en aquestes enquestes, sobretot, com és el nostre cas, quan fan referència a actituds íntimes, de comunicació no fàcil. L'important, però, és adonar-se, a través d'elles, de la direcció en la qual es mou la societat. Sembla, doncs, que el nombre de joves que es declaren catòlics ha baixat, que els agnòstics i indiferents augmenten molt percentualment i que molts diuen que mai o gairebé mai no van a missa. També és un fenomen nou l'existència d'un nombre significatiu d'infants i joves que no han rebut el sagrament del baptisme. Tot això pel que fa referència al camp estricte de les creences. Però ens cal tenir molt en compte, també, els comportaments morals, des d'aquells que afecten la vida personal i familiar de les persones, el matrimoni i l'acolliment dels fills i la seva educació, fins als que miren més directament a les responsabilitats socials. També aquí trobaríem, probablement, al costat de mostres d'involució ètica i àdhuc de decadència, alguns valors positius.

No és la nostra intenció entretenir-nos ara en l'anàlisi de xifres ni en aspectes parcials d'aquesta crisi, sinó situar-la com un referent ineludible de la nostra responsabilitat com a pastors i plantejar-nos quina resposta ens demana. Els nostres germans i les nostres germanes que, en formes i matisos diversos, han deixat de tenir l'Església com la seva llar espiritual, ens interpel·len. Tots els qui formem part de les nostres deu diòcesis amb seu a Catalunya, pastors i persones consagrades, laics i laiques, som interpel·lats per aquesta realitat i cerquem en Jesús la resposta. La nostra fe, però, ens assegura que per a Jesús, la recerca de l'ovella perduda té prioritat absoluta, d'acord amb la paràbola evangèlica[7]. Sabem que Ell deixarà fins i tot les altres al desert per anar a buscar-la, carregar-se-la a les espatlles amb alegria i retornar-la a casa.