Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor

6. Un nou clima cultural

La nostra mirada, tanmateix, no es limita a la situació estrictament religiosa de les persones, sinó que comprèn tot el nostre entorn social i cultural, en procés de transformació. És al cor d'aquesta massa que ens cal fer arribar el llevat de l'Evangeli.[11]

L'Església, Cos de Crist, ha rebut la missió de viure immergida en el món que l'envolta i d'estimar-lo profundament, "per això se sent, de debò, íntimament solidària del gènere humà i de la seva història"[12]. Perquè sap que Jesucrist, Déu encarnat, s'ha introduït en la història humana, la purifica, assumeix i il·lumina des de dins. Per això l'Església és solidària amb els homes i dones quan els proposa el bé més gran: l'Evangeli de Jesucrist.

D'altra banda, hi ha relació entre l'evolució de la societat i la manera com la imatge de la fe és percebuda per aquesta societat. També el llenguatge que pot fer més comprensible i proper el missatge cristià ve força condicionat pels canvis culturals i socials. Heus aquí alguns fenòmens que ens interroguen i, al seu costat, alguns signes d'esperança.

a) És fàcilment perceptible en la nostra societat una visió immediatista de la vida, unida a un cert afany compulsiu de fruir-la a fons i de pressa. Hi ajuda el prodigiós progrés tècnic de les últimes dècades, sobretot quan és vist amb els ulls dels més joves, que no tenen experiència de situacions anteriors més difícils i treballoses. Sembla que tot sigui possible -i exigible- ara mateix. Podríem parlar, en aquesta línia, bo i eixamplant-la, de pragmatisme: es pren com a criteri únic d'elecció, allò que més satisfacció pot donar, o més guany, o més acceptació social. I de consumisme creixent, insaciable. I d'individualisme insolidari, que insensibilitza respecte de les necessitats de tota mena -pobresa, vellesa, malaltia, soledat- que subsisteixen i creixen malgrat el progrés general. Tot això comporta una superficialitat creixent i una banalització de la vida. Podríem incloure, encara, en aquesta visió immediatista, l'al·lèrgia de molts a contraure compromisos definitius, que es tradueix en l'escalada de separacions matrimonials, i que incideix també en les respostes a la vocació al sacerdoci i a la vida consagrada. Especialment preocupant és la greu reducció de la natalitat que afecta la demografia del país i, sobretot, el seu tremp moral. Sobretot ens entristeixen i ens indignen els atemptats a la vida dels no nascuts: el nombre d'avortaments provocats ja s'equipara o supera, a Catalunya, el nombre dels naixements. Són expressions diverses d'una mateixa mentalitat reduccionista de les veritables dimensions de la persona i de la seva vocació transcendent.

b) Aquests últims anys hem assistit a un augment preocupant de la violència. Les grans accions terroristes (Nova York, Madrid, Londres, Mumbai) atemoreixen i afavoreixen reaccions dures. Ens cal mantenir la serenitat. Justament quan ens arriba un gran contingent d'immigració, amb un notable percentatge de fidels musulmans, seria un error gravíssim caure en la sospita, l'acusació gratuïta o la discriminació. La comunitat catòlica ha de fomentar dins el conjunt de la societat l'acolliment generós dels nouvinguts, amb reciprocitat de drets i de deures, i afavorir un respectuós diàleg interreligiós. No cal dir que el nostre acolliment dels immigrants té una especial proximitat i calidesa quan es tracta de catòlics, als quals oferim la plena integració a les nostres parròquies, i també de cristians de les Esglésies orientals. A nivell internacional i cívic, hem de fer costat activament a les propostes de diàleg i convivència.

Hi ha encara altres formes de violència que causen preocupació. I cap d'elles, per cert, no és aliena, en molts casos, al fenomen preocupant de la drogaaddicció. Per exemple, la que esclata de tant en tant en celebracions festives, de caràcter popular o esportiu, promoguda, alguna vegada, per col·lectius més o menys organitzats de joves. Són expressió d'un buit de sentit que a tots ens interpel·la.

Una altra forma -gravíssima- d'agressivitat s'ha intensificat en els últims anys: la que té lloc entre parelles estables i que ha produït un nombre esgarrifós d'assassinats de dones. Sense ignorar la necessitat urgent de mesures eficaces de protecció de les possibles víctimes i de reducció dels agressors, no podem deixar de pensar en la necessitat d'una educació de les consciències, que actuï a l'arrel d'aquestes conductes. De poc serveixen les campanyes d'eradicació de la violència, si no s'incideix en aquell punt on la violència comença: el cor de la persona.

Convé fer atenció a l'embolcall cultural que legitima tots aquests capteniments lamentables, especialment determinant en les persones amb menys capacitat de resistència a la pressió ambiental.

La reiteració d'escenes de violència en la televisió, posem per cas, és de fet, una apologia contínua de comportaments que en la vida real són proscrits i fins i tot perseguits per la justícia. La nostra societat cau, amb això, en una contradicció flagrant, de conseqüències funestes.

I no són només les imatges. Hi ha corrents d'opinió, d'entrada atraients i brillants, que esdevenen fàcilment un estímul d'actituds socials negatives. Si, en el fons, totes les formes del mal són velles com l'home, és relativament nou, en canvi, el clima de permissivitat absoluta, de relativisme i, de vegades, d'escarni dels valors transcendents, que fomenten, a Catalunya, molts mitjans d'expressió cultural.

c) L'altra cara del nou clima cultural presenta signes d'esperança. Valorem, com a contrapunt positiu als mals esmentats, una florida d'iniciatives solidàries que van creixent en la societat catalana: de voluntariat, d'atenció als marginats, d'associacionisme en camps diversos. Les adopcions d'infants, sovint procedents del tercer món. Fenòmens tan reconfortants com la gran participació ciutadana en campanyes puntuals a favor de les víctimes dels grans desastres climàtics o tel·lúrics, en les manifestacions a favor de la pau, en les maratons televisives de cada any per a l'eradicació de determinades malalties. I, en general, el treball desinteressat de les ONG. Tot això ens honora. Respon a aquella paraula que Jesús adreça als qui, sovint sense pensar-hi, l'han reconegut en el rostre dels pobres d'aquest món: "tenia fam, i em donàreu menjar"[13]. Val a dir, a més, que moltes d'aquestes accions són protagonitzades per joves. Compartim i encoratgem, en aquest sentit, la voluntat sovint expressada per molts i cada dia més compartida de promoure, a partir ja de l'escola, una veritable educació basada en els valors i les virtuts.

Ben segur que tots els qui, d'una manera o altra, es mouen en aquesta direcció, en coneixen bé les dificultats. No és fàcil sentir-se comprès en un món on el mercat s'ha convertit en un déu totpoderós. Sovint compartiran, des de la seva pròpia experiència, la profecia de Jesús: "no podeu servir alhora Déu i el diner"[14]. Nosaltres els encoratgem. Tant de bo fos aquesta altra cara la que identifiqués decididament Catalunya: la solidaritat veritable amb totes les persones, per damunt de diferències de procedència, d'ideologia, de llengua -ja que tots som igualment, fills de Déu. De totes les formes de progrés, és aquesta, sense dubte, la més desitjable, la més constructiva de la persona humana, perquè, com hem après també de la saviesa evangèlica, "què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?" [15].