Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor

7. La religió en el nostre estat modern

En el context de la legítima autonomia de la societat política -de la laïcitat-, volem contribuir al discerniment d'alguns valors que estan en joc en aquests moments. És a dir, volem fer sentit una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents majories parlamentàries que s'alternen legítimament en la governació de l'Estat Espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de política i de país, respectin i promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes estiguin al servei de les persones i no a l'inrevés. L'Església sempre manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l'acció política.

a) La laïcitat com a valor.

D'ençà que el Concili Vaticà II reconegué solemnement la llibertat com un valor natural i fonamental de la persona, la laïcitat o aconfessionalitat de l'Estat és una realitat no només acceptada, sinó també promoguda per l'Església. En plena continuïtat amb la defensa cristiana de la llibertat i dignitat de la persona, la laïcitat vol dir, com observa el Concili Provincial Tarraconense, "l'absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats" i "la convicció que l'Església no ha de dominar el món, sinó que hi ha d'aportar les energies religioses de la fe, de l'esperança i de l'amor, cosa que significa pèrdua d'influència social i de poder"[16]. D'acord amb el sentit de missió al qual ens hem referit abans, no demanem privilegis, ni l'empara dels governants, sinó llibertat efectiva per tal de fer actual la presència del Senyor Ressuscitat i d'oferir a tots els nostres conciutadans la Bona Nova de la salvació. Aspirem només, amb humilitat i amb fermesa, a exercir, enmig d'aquest país del qual som part viva des dels seus orígens i que estimem, la nostra missió profètica. I això, perquè estem convençuts que quan l'Evangeli és acollit per les persones, la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb els necessitats. Així s'expressava al Quirinal el Papa Benet XVI: "La comunitat política i l'Església són independents i autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l'home (GS 76). (...) Per tant, és legítima una sana laïcitat de l'Estat en virtut de la qual les realitats temporals es regeixen segons les seves pròpies normes, sense excloure, però, aquestes referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió. L'autonomia de l'esfera temporal no exclou una íntima harmonia amb les exigències superiors i complexes que es deriven d'una visió integral de l'home i del seu etern destí" [17].

b) Laïcitat sense malentesos.

A ningú no hauria d'incomodar la veu profètica de l‘Església sobre la vida familiar, la vida social i àdhuc la vida política, també quan va contracorrent d'estats d'opinió amplament difosos. Al contrari, seria el nostre conformisme el que privaria la societat d'una vella saviesa que hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història. El nostre deure és mantenir-la operativa, quan sembla oportú i quan no ho sembla tant[18]. Sobretot si tenim en compte la marxa accelerada, comparativament amb els altres Estats europeus, amb què, en algunes matèries, els nostres legisladors avancen cap a una normativa civil cada cop més allunyada de l'humanisme cristià, el qual no és altra cosa que la protecció de la persona i dels lligams solidaris que uneixen i protegeixen els homes siguin o no cristians. Més enllà de valors estrictament religiosos, avui ens estem jugant la continuïtat d'unes pautes de capteniment personal i social vinculades transversalment a la nostra cultura. Val a dir, tot amb tot, que els nostres tocs d'atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai d'una pretesa imposició. I, encara, de proposta nascuda de l'Evangeli, no inspirada en cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític. Una proposta enriquidora, que apel·la al valor transcendent de la persona i salva la societat del risc d'un pensament únic, que tot ho aplana i uniformitza. Ens inspira el Sant Pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens deia: "La veritat no s'imposa, es proposa"[19]. Direm, en aquesta línia, que voldríem veure més reconeguts a Catalunya valors fonamentals com el do de la vida, des de la seva concepció a la seva mort natural. Voldríem, igualment, que la família fos més valorada i recolzada, "sense que es vegi suplantada o ofuscada per altres formes o institucions diverses"[20]. Reclamem, simultàniament, el dret de tota persona a unes condicions de vida dignes, lluny de qualsevol forma d'explotació: pensem, particularment, en els infants que són víctimes de tantes formes d'egoisme dels grans, o en els malalts, discapacitats, ancians o moribunds, que pateixen la soledat injusta de part dels altres i que són vistos com una càrrega per a la comunitat; o en els qui són explotats comercialment en les seves debilitats per interessos lucratius; o els qui no troben habitatges accessibles, en els pensionistes menys retribuïts, en els qui són víctimes de l'atur, en els immigrants. És la lluita en aquest camp la que dóna sentit a la política i l'ennobleix. En el terreny de l'ensenyament, aspirem a veure més plenament respectat el dret dels pares i les mares a decidir el tipus d'educació -també pel que fa a la religió i a la moral- dels seus fills, i més plenament acollida i recolzada la contribució històrica al bé comú de l'escola cristiana a Catalunya. La ciutadania no l'atorga ni l'afaiçona al seu gust l'Estat: és una condició prèvia dels ciutadans reals, amb les seves plurals maneres de pensar, amb la seva llengua i cultura, també amb la seva fe i amb les seves opcions culturals i polítiques, que totes les administracions han de servir.

c) Diàleg.

Per això a través del diàleg, no cercant la confrontació, els cristians laics, "no poden abdicar de la política, com a activitat destinada a consolidar i a promoure el bé comú"[21]. El diàleg demana sentit d'identitat i, alhora, acceptació de l'altre amb voluntat de convivència. La història del nostre segle XX ens adverteix sobre els mals de la confrontació excloent: ni volem contribuir-hi, ni volem ser-ne víctimes. Per això animem els fidels cristians a, d'una banda, no avergonyir-se mai de ser deixebles de Jesús [22] i, d'una altra, a donar-ne testimoni des de la proximitat, des de la comprensió, des de la voluntat de salvació, imitant el Crist que no va venir a condemnar el món sinó a salvar-lo[23].

En aquest moment de tantes polèmiques, esdevenen actuals les antigues recomanacions de sant Joan Crisòstom, comentant les paraules de Jesús, "Jo us envio com ovelles enmig de llops"[24]: "Mentre som ovelles, triomfem i, encara que ens assetgin llops incomptables, els guanyem; però si ens tornem llops, som vençuts, perquè ens veiem privats de l'auxili del Pastor. El nostre Pastor pastura ovelles, no llops. Aleshores t'abandona i se'n va, perquè no li permets de manifestar el seu poder"[25].