Discurs del Sant Pare Joan Pau II al primer grup de bisbes espanyols en visita «ad limina apostolorum»

Us oferim en català el discurs que Joan Pau II va lliurar el dia 24 de gener de 2005 al primer grup de bisbes espanyols titulars de les províncies eclesiàstiques de Madrid, Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Navarra, el País Basc i Arquebisbat Castrense, als quals va rebre en el marc de la seva visita «ad limina apostolorum».


Benvolguts germans en l'Episcopat,


1. Amb gust us rebo, Pastors de l'Església de Déu que peregrina a Espanya, integrants del primer grup que ve a Roma per realitzar la visita «ad limina» i enfortir els vincles estretíssims que us uneixen amb aquesta Seu Apostòlica.

Saludo amb afecte el Senyor Cardenal Arquebisbe de Madrid i President de la Conferència Episcopal Espanyola, amb els seus tres Bisbes auxiliars;  l'Arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, amb els seus dos Bisbes auxiliars; l'Arquebisbe Castrense i els Arquebisbes de Burgos, Valladolid, Saragossa, Mèrida-Badajoz i els Bisbes sufraganis d'aquestes seus metropolitanes i de la de Pamplona, a l'Arquebisbe de la qual desitjo una ràpida recuperació. A través vostre la meva salutació vol arribar amb afecte i estima als sacerdots, religiosos, religioses i fidels de les vostres Esglésies particulars.

Agraeixo cordialment les amables paraules que m'ha dirigit, en nom de tots, el Senyor Cardenal Antonio María Rouco Varela, presentant-me les inquietuds i esperances de la vostra acció pastoral, amb la qual amb fortalesa exerciu el ministeri guiant el Poble de Déu pel camí de la salvació i proclamant amb vigor els principis de la fe catòlica per a una major formació dels fidels.


2. Espanya és un país de profundes arrels cristianes. La fe en Crist i la pertinença a l'Església han acompanyat la vida dels espanyols en la seva història i han inspirat les seves actuacions al llarg dels segles. L'Església a la vostra Nació té una gloriosa trajectòria de generositat i sacrifici, de forta espiritualitat i altruisme i ha ofert a l'Església universal nombrosos fills i filles que han sobresortit sovint per la pràctica de les virtuts en grau heroic o pel seu testimoniatge martirial. Jo mateix he tingut el goig de canonizar o beatificar nombrosos fills i filles d'Espanya.

En la meva Carta apostòlica «Tertio millennio adveniente» vaig proposar l'estudi, actualització i presentació als fidels del "patrimoni de santedat" (n. 37), segur que en aquesta hora històrica serà una preciosa i valuosa ajuda per als pastors i fidels com a punt de referència en la seva vida cristiana, i a més, quan molts dels reptes i problemes encara presents en la vostra Nació ja van existir en altres moments, i van ser els sants els qui van donar-hi brillant resposta amb el seu amor a Déu i al proïsme. Les vives arrels cristianes d'Espanya, com vaig posar en relleu en la meva última Visita pastoral del maig de 2003, no poden arrencar-se, sinó que han de seguir nodrint el creixement harmònic de la societat.


3. Les vostres relacions quinquennals evidencien la preocupació per la vitalitat de l'Església i els reptes i dificultats a afrontar. En els últims anys, a Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Madrid, Navarra i el País Basc, regions on exerciu la caritat pastoral guiant el Poble de Déu, han canviat moltes coses en l'àmbit social, econòmic i també religiós, donant pas de vegades a la indiferència religiosa i a un cert relativisme moral, que influeixen en la pràctica cristiana i que afecta consegüentment les estructures socials mateixes.
Algunes zones viuen en l'abundància mentre unes altres tenen greus mancances. En ocasions, el que van ser fonts de riquesa en temps anteriors -per exemple, la producció minera i siderúrgica, la construcció naval, diverses empreses- sofreixen un cert declivi davant el qual cal mantenir l'esperança. En alguns llocs es viu la confrontació social per un recurs natural: l'aigua; essent aquesta un bé comú no es pot malbaratar ni oblidar el deure solidari de compartir-ne l'ús. Les riqueses no poden ser monopoli dels qui en disposen, ni la desesperació o l'aversió poden justificar certes accions incontrolades dels qui en tenen mancança.


4. En l'àmbit social es va difonent també una mentalitat inspirada en el laïcisme, ideologia que duu gradualment, de forma més o menys conscient, a la restricció de la llibertat religiosa fins a promoure un menyspreu o ignorància del fet religiós, relegant la fe a l'esfera del privat i oposant-se a la seva expressió pública. Això no forma part de la tradició espanyola més noble, ja que l'empremta que la fe catòlica ha deixat en la vida i la cultura dels espanyols és molt profunda perquè se cedeixi a la temptació de silenciar-la. Un recte concepte de llibertat religiosa no és compatible amb aquesta ideologia, que de vegades es presenta com l'única veu de la racionalitat. No es pot retallar la llibertat religiosa sense privar l'home d'alguna cosa fonamental.

En el context social actual estan creixent les noves generacions d'espanyols, influenciades per l'indiferentisme religiós, la ignorància de la tradició cristiana amb el seu ric patrimoni espiritual, i exposades a la temptació d'un permissivisme moral. La joventut té dret, des de l'inici del seu procés formatiu, a ser educada en la fe. L'educació integral dels més joves no pot prescindir de l'ensenyament religiós també en l'escola, quan ho demanin els pares, amb una valoració acadèmica d'acord amb la seva importància. Els poders públics, per la seva banda, tenen el deure de garantir aquest dret dels pares i assegurar les condicions reals del seu efectiu exercici, com està recollit en els Acords Parcials entre Espanya i la Santa Seu de 1979, actualment en vigor.


5. Pel que es refereix a la situació religiosa, en els vostres informes es reflecteix una seriosa preocupació per la vitalitat de l'Església a Espanya, alhora que s'hi posen en relleu diversos reptes i dificultats. Atents als problemes i expectatives dels fidels davant aquesta nova situació, vosaltres, com a Pastors, us sentiu interpel·lats a romandre units per fer més palpable la presència del Senyor entre els homes a través d'iniciatives pastorals més apropiades a les noves realitats.

Per això és primordial conservar i acréixer el do de la unitat que Jesús va demanar per als seus deixebles al Pare (cf. Jn 17,11). En la vostra pròpia diòcesi, esteu cridats a viure i donar testimoniatge de la unitat volguda per Crist per a la seva Església. Per altra banda, la diversitat de pobles, amb les seves cultures i tradicions, lluny d'amenaçar aquesta unitat, ha d'enriquir-la des de la seva fe comuna. I vosaltres, com a successors dels Apòstols, heu d'esforçar-vos a "conservar la unitat de l'Esperit amb el vincle de la pau" (Ef 4,3). Per això us vull recordar que "en la transició històrica que estem vivint tenim el deure de complir una missió comprometedora: fer de l'Església el lloc on es visqui i l'escola on s'ensenyi el misteri de l'amor diví. Com serà possible això sense redescobrir una autentica espiritualitat de comunió?" (Missatge a un grup de Bisbes, 14.II.2001, n.3), vàlida per a totes les persones i en tots els moments.


6. Els Sagraments són necessaris per al creixement de la vida cristiana. Per això els pastors han de celebrar-los amb dignitat i bellesa. Especial importància s'ha de donar a l'Eucaristia, "sagrament de pietat, signe d'unitat, vincle de caritat" (Sant Agustí, In Johannis Evangelium, 26,13). La seva participació, com recorden els Sants Pares, ens  fa "con-corporis i con-sanguinis amb Crist" (San Ciril d'Alexandria, Catequesis mistagògiques, IV,3), i impulsa el cristià a comprometre's en la propagació de l'Evangeli i en l'animació cristiana de la societat.

Referent a això, amb ocasió de la clausura de l'Any Jacobeu, he convidat els fidels espanyols a buscar en el Santíssim Sagrament la força per a vèncer els obstacles i afrontar les dificultats del moment present. Al mateix temps, amb el suport dels seus Bisbes, se sentiran vigoritzats en la pròpia fe per a donar un testimoniatge públic i creïble en defensar "el respecte efectiu a la vida, en totes les seves etapes, l'educació religiosa dels fills, la protecció del matrimoni i de la família, la defensa del nom de Déu i del valor humà i social de la religió cristiana" (Carta a l'Arquebisbe de Santiago de Compostel·la, 8.XII.2004). Cal incrementar, doncs, una acció pastoral que promogui una participació més assídua dels fidels a l'Eucaristia dominical, la qual ha de ser viscuda no només com un precepte sinó més aviat com una exigència inscrita profundament en la vida de cada cristià.


7. En les relacions quinquennals heu posat de manifest la vostra sol·licitud pels sacerdots i seminaristes. Els sacerdots estan en la primera línia de l'evangelització i suporten "el pes del dia i la calor" (Mt 20,12). Ells necessiten de manera especial la vostra cura i proximitat pastoral, ja que són els vostres "fills" (LG 28), "amics" (ChD 16) i "germans" (PO 7).

La relació amb els sacerdots no ha de ser solament de tipus institucional i administratiu, sinó que, animada abans de res per la caritat (cf. 1Pe 4,8), ha de revelar la paternitat episcopal que serà model d'aquella que després els preveres han de tenir amb els fidels que ells tenen confiats. D'una manera especial, aquesta paternitat s'ha de manifestar en la situació actual amb els sacerdots malalts, amb els d'edat avançada, i també amb els qui estan al capdavant de majors responsabilitats pastorals.

Els sacerdots, per la seva banda, han de recordar que, primer de tot, són homes de Déu i, per això, no pot descurar la seva vida espiritual i la seva formació permanent. Tota la seva tasca ministerial "ha de començar efectivament amb l'oració" (Sant Albert Magne, Comentari de la teologia mística, 15). Entre les múltiples activitats que omplen la jornada de cada sacerdot, la primacia correspon a la celebració de l'Eucaristia, que el conforma al Summe i Etern Sacerdot. En la presència de Déu troba la força per a viure les exigències del ministeri i la docilidad per a complir la voluntat del qui el va cridar i el va consagrar, enviant-lo per encomanar-li una missió particular i necessària. També la celebració devota de la Litúrgia de les Hores, l'oració personal, la meditació assídua de la Paraula de Déu, la devoció a la Mare del Senyor i de l'Església i la veneració dels Sants, són instruments preciosos dels quals no es pot prescindir per a afirmar l'esplendor de la pròpia identitat i assegurar el fructuós exercici del ministeri sacerdotal.


8. Una esperança viva és l'increment de les vocacions sacerdotals que es dóna en alguns llocs. És veritat que la situació social i religiosa no afavoreix l'escolta de la crida del Senyor a seguir-lo en la vida sacerdotal o consagrada. Per això és important pregar sense parar a l'Amo dels sembrats (cf. Mt 9,38) perquè segueixi beneint Espanya amb nombroses i santes vocacions. Per a això s'ha de fomentar una pastoral específica vocacional, àmplia i capil·lar, que mogui els responsables de la joventut a ser mediadors audaços de la crida del Senyor. No cal tenir por a proposar-la als joves i després acompanyar-los assíduament, a nivell humà i espiritual, perquè vagin destriant la seva opció vocacional.


9. Els fidels catòlics, als quals els incumbeix buscar el Regne de Déu ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons la voluntat divina, estan cridats a ser testimonis valents de la seva fe en els diferents àmbits de la vida pública. La seva participació en la vida eclesial és fonamental i, en ocasions, sense la seva col·laboració el vostre apostolat de pastors no arribaria a "tots els homes de tots els temps i llocs" (LG 33).


Els joves, futur de l'Església i de la societat, han de ser objecte especial de les vostres iniciatives pastorals. En aquest sentit, no s'han d'escatimar els esforços necessaris, encara que de vegades no donin fruit immediat. Referent a això, com no recordar la impressionant i commovedora vigília que vaig presidir amb centenars de milers de joves a Cuatro Vientos, recordant-los que es pot ser modern i cristià? Ara molts es preparen per a anar a Colònia i participar en la Jornada Mundial de la Joventut. Digueu-los que el Papa els hi espera, sota el lema "Hem vingut a adorar-lo" (Mt 2,2) per a, juntament amb coetanis d'altres països, descobrir en el Crist el rostre de Déu i de l'Església com "la casa i l'escola de la comunió" i de l'amor (Novo millenio ineunte, 43).


10. Benvolguts Germans: heu pres la iniciativa de dedicar un any especial a la Immaculada, Patrona d'Espanya, en commemoració del 150è aniversari de la proclamació d'aquest dogma marià. Es tracta d'una invitació al poble fidel a renovar la seva consagració personal i comunitària a la nostra Mare i a secundar la meva invitació a tota l'Església a posar-se "sobretot a l'escolta de Maria Santíssima, en qui el Misteri eucarístic es mostra, més que en cap altre, com a misteri de llum" (Ecclesia de Eucharistia, 62).

L'evangelització i la pràctica de la fe en terres espanyoles han anat sempre unides a un particular amor a la Mare de Déu. Així ho posen de manifest els nombrosos temples, santuaris i monuments que s'eleven pertot arreu de la vostra terra; les confraries, germandats, gremis i claustres universitaris, que rivalitzaven per la defensa dels seus privilegis, així com les pràctiques de pietat i festes populars en honor de la Mare de Déu, que han estat també font d'inspiració de tants artistes, cèlebres pintors i cèlebres escultors.

Espanya és terra de Maria. A Ella li encomano les vostres intencions pastorals. Sota la seva maternal protecció poso tots els sacerdots, els religiosos i religioses, els seminaristes, els nens, joves i ancians, les famílies, els malalts i necessitats. Porteu-los a tots la salutació i l'afecte del Papa, acompanyats de la Benedicció Apostòlica.