Primer missatge del Papa Benet XVI

Gràcies i pau en abundància per a vosaltres! En la meva ànima conviuen en aquestes hores dos sentiments contrastants. D'una banda, un sentit d'inadequació i de torbació humana per la responsabilitat que m'han confiat ahir de cara a l'Església universal, com a successor de l'apòstol Pere en aquesta seu de Roma. Per altra banda, sento viva en mi una gratitud profunda a Déu que, com ens fa cantar la litúrgia, no abandona el seu ramat, sinó que ho condueix a través dels temps sota la guia d'aquells que El mateix ha triat vicaris del seu Fill i ha constituït pastors.

Estimadíssims, aquest agraïment íntim per un do de la misericòrdia divina preval en el meu cor malgrat tot. I considero aquest fet una gràcia especial que m'ha concedit el meu venerat predecessor Joan Pau II. Em sembla sentir la seva mà forta que estreny la meva, em sembla veure els seus ulls somrients i escoltar les seves paraules, dirigides, en aquest moment,  particularment a mi: "No tinguis por!".

La mort del Sant Pare Joan Pau II i els dies següents, han estat per a l'Església i per al món sencer un temps extraordinari de gràcia. El gran dolor per la seva desaparició i el sentit de buit que ha deixat en tots s'han temperat amb l'acció de Crist ressuscitat, que s'ha manifestat durant llargs dies en l'onada coral de fe, d'amor i de solidaritat espiritual, culminada en les seves exèquies solemnes.

Podem dir-lo: els funerals de Joan Pau II han estat una experiència veritablement extraordinària en la qual s'ha percebut d'alguna forma la potència de Déu que, a través de la seva Església, vol formar amb tots els pobles una gran família, mitjançant la força unificadora de la Veritat i de l'Amor. En l'hora de la mort, conformat amb el seu Mestre i Senyor, Joan Pau II va coronar el seu llarg i fecund pontificat, confirmant en la fe al poble cristià, reunint-lo entorn de si i fent sentir-se més unida a la sencera família humana. Com no sentir-se sostinguts per aquest testimoniatge? Com no advertir l'alè que procedeix d'aquest esdeveniment de gràcia?

Sorprenent tota previsió meva, la Providència divina, a través del vot dels venerats pares cardenals, m'ha cridat a succeir a aquest gran Papa. Torno a pensar en aquestes hores en el que va succeir en la regió de Cesarea de Filip fa dos mil anys. Em sembla escoltar les paraules de Pere:"Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu" i la solemne afirmació del Senyor: "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església (...) Et donaré les claus del regne dels cels".

Tu ets Crist! Tu ets Pere! Em sembla reviure la mateixa escena evangèlica; jo, successor de Pere, repeteixo amb trepidació les paraules trepidants del pescador de Galilea i torno a escoltar amb emoció íntima la consoladora promesa del diví Mestre. Si és enorme el pes de la responsabilitat que cau sobre els meus pobres muscles, és certament desmesurada la potència divina sobre la qual puc contar: "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església". En triar-me com bisbe de Roma, el Senyor m'ha volgut vicari seu, m'ha volgut "pedra" en la qual tots puguin donar-se suport amb seguretat. A Ell demano que supleixi a la pobresa de les meves forces, perquè sigui valenta i fidel pastor del seu ramat, sempre dòcil a les inspiracions de l'Esperit Sant.

Em disposo a emprendre aquest ministeri peculiar, el ministeri "petrí" al servei de l'Església universal, amb humil abandó en les mans de la Providència de Déu. És a Crist en primer lloc a qui renovo la meva adhesió total i confiada: "In Et, Domini, speravi; non confundar in aeternum!".

A vosaltres, senyors cardenals, amb ànim grat per la confiança que m'heu demostrat, us demano que em sostingueu amb l'oració i amb la col·laboració, constant, sapient i activa. Demano també a tots els germans en l'episcopat que estiguin al meu costat amb l'oració i amb el consell, perquè pugui ser veritablement el "Servus Servorum Dei". Com Pere i els altres apòstols van constituir per voluntat del Senyor un únic col·legi apostòlic, de la mateixa manera el successor de Pere i els bisbes, successors dels apòstols -el Concili ho ha reafirmat amb força- deuen estar estretament units entre ells. Aquesta comunió col·legial, si bé en la diversitat de rols i de funcions del romà pontífex i dels bisbes, està al servei de l'Església i de la unitat de la fe, de la qual depèn de manera notable l'eficàcia de l'acció evangelitzadora en el món contemporani. Per tant, sobre aquesta senda que han avançat els meus venerats predecessors, vull prosseguir preocupat únicament de proclamar al món sencer la presència viva de Crist.

Enfront de mi està, en particular, el testimoniatge de Joan Pau II. El deixa una Església més valenta, més lliure, més jove. Una Església que, segons el seu ensenyament i el seu exemple, mira amb serenitat al passat i no té por del futur. Amb el Gran Jubileu s'ha introduït en el nou mil·lenni, duent en les mans l'Evangeli, aplicat al món actual a través de l'autoritzada relectura del Concili Vaticà II. Justament el Papa Joan Pau II va indicar aquest concili com "brúixola" amb la qual orientar-se en el vast oceà del tercer mil·lenni. També en el seu testament espiritual escrivia: "Estic convençut que les noves generacions podran servir-se encara durant molt  temps de les riqueses proporcionades per aquest Concili del segle XX".

Per tant, jo també, quan em preparo al servei que és propi del successor de Pere, vull reafirmar amb força la voluntat decidida de prosseguir en el compromís de realització del Concili Vaticà II, seguint als meus predecessors i en continuïtat fidel amb la tradició bimil·lenària de l'Església. Aquest any cau el 40 aniversari de la conclusió de l'assemblea conciliar (8 de desembre de 1965). Amb el passar dels anys els documents conciliars no han perdut actualitat; per contra, els seus ensenyaments es revelen particularment pertinents en relació amb les noves instàncies de l'Església i de la societat actual globalitzada.

De manera molt significativa, el meu pontificat inicia mentre l'Església viu l'any especial dedicat a l'Eucaristia. Com no veure en aquesta coincidència providencial un element que deu caracteritzar el ministeri al que estic cridat? L'Eucaristia, cor de la vida cristiana i font de la missió evangelitzadora de l'Església, no pot deixar de constituir el centre permanent i la font del servei petrí que m'ha estat confiat.

L'Eucaristia fa present constantment a Crist ressuscitat, que segueix lliurant-se a nosaltres, cridant-nos a participar en la taula del seu Cos i la seva Sang. De la comunió plena amb El, brolla cadascun dels elements de la vida de l'Església, en primer lloc la comunió entre tots els fidels, el compromís d'anunci i testimoniatge de l'Evangeli, l'ardor de la caritat cap a tots, especialment cap als pobres i els petits.

En aquest any, per tant, s'haurà de celebrar amb relleu particular la solemnitat del Corpus Christi. L'Eucaristia constituirà el centre de la Jornada Mundial de la Joventut en Colònia i a l'octubre, de l'Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes, el tema dels quals serà: "L'Eucaristia, font i cim de la vida i la missió de l'Església".

Demano a tots que intensifiquin en els pròxims mesos l'amor i la devoció a Jesús Eucaristia i que expressin amb valentia i claredat la fe en l'esperança real del Senyor, sobretot mitjançant la solemnitat i la dignitat de les celebracions.

Ho demano de manera especial als sacerdots, en els quals penso en aquest moment amb gran afecte. El sacerdoci ministerial va néixer en el Cenacle, juntament amb l'Eucaristia, com tantes vegades va subratllar el meu venerat predecessor Joan Pau II. "L'existència sacerdotal ha de tenir, per un títol especial, 'forma eucarística', va escriure en la seva última carta per al Dijous Sant. A aquesta fi contribueix sobretot la devota celebració quotidiana de la Santa Missa, centre de la vida i de la missió del cada sacerdot.

Alimentats i sostinguts per l'Eucaristia, els catòlics no poden deixar de sentir-se estimulats a tendir a aquella plena unitat que Crist va desitjar ardentment en el Cenacle. El Successor de Pere sap que ha de fer-se càrrec de manera molt particular d'aquest suprem desig del Mestre diví. A Ell  se li ha confiat la tasca de confirmar als germans.

Plenament conscient, per tant, a l'inici del seu ministeri en l'Església de Roma que Pere ha regat amb la seva sang, el seu actual successor assumeix com compromís prioritari treballar sense estalviar energies en la reconstitució de la unitat plena i visible de tots els seguidors de Crist. Aquesta és la seva ambició, aquest és el seu apressant deure. És conscient que per a això no són suficients les manifestacions de bons sentiments. Són precisos gestos concrets que entrin en els ànims i remoguin les consciències, duent a cadascun a aquella conversió interior que és el pressupost de tot progrés en el camí del ecumenisme.

El diàleg teològic és necessari. També és indispensable aprofundir en la motivacions històriques de decisions preses en el passat. Però el que més urgeix és aquella "purificació de la memòria", tantes vegades evocada per Joan Pau II, que únicament pot preparar els ànims a acollir la plena veritat de Crist. Cadascun deu presentar-se davant Déu, Jutge suprem de tot ésser viu, conscient del deure rendir-li comptes un dia del que ha fet o no ha fet pel gran bé de la unitat plena i visible de tots els seus deixebles.

L'actual Successor de Pere es deixa interpel·lar en primera persona per aquesta pregunta i està disposat a fer tot el possible per a promoure la fonamental causa del ecumenisme. Seguint als seus predecessors, està plenament determinat a conrear totes les iniciatives que puguin ser oportunes per a promoure els contactes i l'enteniment amb els representants de les diverses esglésies i comunitats eclesials. A ells, envia també en aquesta ocasió, la salutació més cordial en Crist, únic Senyor de tots.

Torno amb la memòria en aquest moment a la inoblidable experiència que hem viscut tots en ocasió de la mort i del funeral pel plorat Joan Pau II. Al costat de les seves restes mortals, col·locats en la terra, es van recollir els caps de les nacions, persones de totes les classes socials, i especialment joves, en una inoblidable abraçada d'afecte i admiració. El món sencer va clavar la seva mirada en ell amb confiança. A molts els va semblar que aquella intensa participació, amplificada fins als confinis del planeta pels mitjans de comunicació social, anés com una petició comuna d'ajuda dirigida al Papa per part de la humanitat, que torbada per incerteses i temors, s'interroga sobre el seu futur.

L'Església d'avui ha de revifar en si mateixa la consciència de la tasca de tornar a proposar al món la veu d'Aquell que ha dit: "Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà en tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida". Al començament del seu ministeri, el nou Papa sap que el seu deure és fer que resplendeixi davant els homes i dones d'avui la llum de Crist: no la pròpia llum, sinó la de Crist.

Amb aquesta consciència em dirigeixo a tots, també a aquells que segueixen altres religions o que simplement busquen una resposta a les preguntes fonamentals de l'existència i encara no l'han trobat. Em dirigeixo a tots amb senzillesa i afecte, per a assegurar que l'Església vol seguir mantenint amb ells un diàleg obert i sincer, la recerca del veritable bé del ser humà i de la societat.

Invoco de Déu la unitat i la pau per a la família humana i declaro la disponibilitat de tots els catòlics a cooperar en un autèntic desenvolupament social, respectuós de la dignitat de tots els éssers humans.

No estalviaré esforços i sacrifici per a prosseguir el prometedor diàleg iniciat pels meus venerats predecessors, amb les diverses civilitzacions, perquè de la comprensió recíproca neixin les condicions per a un futur millor per a tots.

Penso en particular en els joves. A ells, interlocutors privilegiats del Papa Joan Pau II, dirigeixo la meva afectuosa abraçada en espera -si Déu vol-, de trobar-los en Colònia, amb motiu de la pròxima Jornada Mundial de la Joventut. Estimats joves, futur i esperança de l'Església i de la humanitat, seguiré dialogant i escoltant les vostres esperances per a ajudar-vos a trobar cada vegada amb major profunditat a Crist vivent, l'eternament jove.

Ragi nobiscum, Domini! Senyor, queda't amb nosaltres! Aquesta invocació, que és el tema dominant de la carta apostòlica de Joan Pau II per a l'Any de l'Eucaristia, és l'oració que brolla de manera espontània del meu cor, mentre em disposo a iniciar el ministeri al que m'ha cridat Crist. Com Pere, també jo renovo a Déu la meva promesa de fidelitat incondicional. Vull servir solament a Ell, dedicant-me totalment al servei de la seva Església.

Invoco la materna intercessió de Maria Santíssima perquè sostingui aquesta promesa. En les seves mans poso el present i el futur de la meva persona i de l'Església. Que intercedeixin també els sants apòstols Pere i Pau i tots els sants.

Amb aquests sentiments imparteixo a vosaltres, venerats germans cardenals, a qui participen en aquest ritu i a quants ho segueixen mitjançant la ràdio i la televisió una especial i afectuosa benedicció.