Viatge apostòlic del San Pare Benet XVI a Colònia amb motiu de la XX Jornada Mundial de la Joventut - Vigília amb els joves

Discurs del Sant Pare Benet XVI

Colònia - Esplanada de Marienfeld
Dissabte 20 d'agost de 2005


Estimats joves,

En el nostre pelegrinatge amb els misteriosos Mags d'Orient hem arribat al moment que sant Mateu descriu així al seu Evangeli: «Van entrar a la casa [sobre la qual s'havia parat l'estrella], veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar» (Mt 2,11). El camí exterior d'aquells homes es va acabar. Van arribar a la meta. Però en aquest punt comença un nou camí per a ells, un pelegrinatge interior que els canvia tota la vida. Perquè segurament aquest Rei nou nat se l'havien imaginat de manera diferent. S'havien aturat precisament a Jerusalem per obtenir del rei local informació sobre el rei promès que havia nascut. Sabien que el món estava desordenat i per això estaven inquiets. Estaven convençuts que Déu existia, i que era un Déu just i bondadós. Potser havien sentit parlar també de les grans profecies en les quals els profetes d'Israel havien anunciat un rei que estaria en íntima harmonia amb Déu i que, en nom seu i de part seva, restabliria l'ordre al món. S'havien posat en camí per trobar aquest rei; en el més pregon del seu ésser cercaven el dret, la justícia que havia de venir de Déu, i volien servir aquest rei, postrar-se als seus peus, i així servir també a la renovació del món. Eren d'aquestes persones que «tenen fam i set de ser justos» (Mt 5,6). Una fam i una set que els va portar a emprendre el camí; es van fer pelegrins per atènyer la justícia que esperaven de Déu i per posar-se al seu servei.

Encara que d'altres es quedessin a casa i els consideressin utòpics i somiadors, de fet eren éssers que tocaven de peus a terra i que sabien que per canviar el món cal tenir poder. Per això, només podien cercar el nen de la promesa en el palau del Rei. Tanmateix, ara es postren davant d'una criatura d'una família pobra, i aviat s'assabentaran que Herodes -el rei al qual havien acudit- l'esperava amb el seu poder, de manera que a la família no li queda cap més opció que la fugida i l'exili. El nou rei era molt diferent del que s'esperaven. Havien d'aprendre, doncs, que Déu és diferent de com ens l'imaginem usualment. Aquí va començar el seu camí interior. Va començar des del mateix moment que es van postrar davant de l'Infant i el van reconèixer com el Rei promès. Però encara havien d'interioritzar aquests gestos joiosos.

Havien de canviar la idea que tenien sobre el poder, sobre Déu i sobre l'home i, d'aquesta manera, canviar també ells mateixos. Ara ho havien vist: el poder de Déu és diferent del poder dels poderosos del món. La seva manera d'actuar és distinta de com l'imaginem i de com voldrien imposar-li també a Ell. En aquest món, Déu no fa competència a les formes terrenals del poder. No contraposa els seus exèrcits a d'altres exèrcits. Quan Jesús estava a l'Hort de les Oliveres, Déu no li va enviar dotze legions d'àngels per ajudar-lo (cf. Mt 26,53). Al poder estrident i pompós d'aquest món, Ell contraposa el poder inerme de l'amor, que en la Creu -i després sempre en la història- sucumbeix i, tanmateix, constitueix la nova realitat divina, que s'oposa a la injustícia i instaura el Regne de Déu. Déu és diferent; ara se n'adonen. I això significa que ara ells mateixos han de ser diferents, han d'aprendre l'estil de Déu.

Havien vingut per posar-se al servei d'aquest Rei, per modelar la seva majestat sobre la d'ell. Aquest era el sentit del seu gest de acatament, de la nseva adoració. Una adoració que comprenia també els seus presents -or, encens i mirra-, dons que es feien a un rei que es considerava diví. L'adoració té un contingut i comporta també una donació. Els personatges que venien d'Orient, amb el gest d'adoració, volien reconèixer aquest nen com el seu rei i posar al seu servei el propi poder i les pròpies possibilitats, seguint un camí just. Servint-lo i seguint-lo, volien servir al costat d'Ell la causa de la justícia i del bé en el món. En això tenien raó. Però ara aprenen que això no es pot fer simplement amb ordres impartides des d'un tron. Aprenen que s'han de lliurar a si mateixos: un do més petit que aquest és poc per a aquest Rei. Aprenen que la seva vida s'ha d'acomodar a aquesta manera divina d'exercir el poder, a aquesta manera d'ésser de Déu mateix. S'han de convertir en homes de la veritat, del dret, de la bondat, del perdó, de la misericòrdia. Ja no es preguntaran: per a què em serveix això? Es preguntaran més aviat: com puc servir que Déu estigui present en el món? Han d'aprendre a perdre's a si mateixos i, precisament així, a trobar-se a si mateixos. Sortint de Jerusalem, han de mantenir-se, després de les petjades del veritable Rei, en el seguiment de Jesús.

Estimats amics, ens podem preguntar què significa tot això per a nosaltres. Perquè el que acabem de dir sobre la naturalesa diversa de Déu, que ha d'orientar les nostres vides, sona bé, però queda una mica vague i difuminat. Per això Déu ens n'ha donat exemples. Els Mags que vénen d'Orient són només els primers d'una llarga llista d'homes i dones que en la seva vida han cercat constantment amb els ulls l'estrella de Déu, que han cercat el Déu que és prop de nostre, éssers humans, i que ens indica el camí. És la comunitat dels sants -coneguts o desconeguts- per mitjà dels quals el Senyor ens ha obert l'Evangeli al llarg de la història, fullejant les seves pàgines, i encara ho està fent. En les seves vides es revela la riquesa de l'Evangeli com en un gran llibre il·lustrat. Són l'estela lluminosa que Déu ha anat deixant al llarg de la història i que hi continua deixant encara. El meu venerat predecessor, el papa Joan Pau II, ha beatificat i canonitzat un gran nombre de persones, tant de temps recents com llunyans. En aquestes figures, ens ha volgut demostrar com s'aconsegueix ser cristians; com s'aconsegueix menar una vida de manera justa: viure a la manera de Déu. Els beats i els sants han estat persones que no han cercat obstinadament la pròpia felicitat, sinó que han volgut simplement lliurar-se, perquè han estat abastats per la llum de Crist. D'aquesta manera, ells ens indiquen la via per ser feliços i ens mostren com s'aconsegueix ser persones veritablement humanes. En les vicissituds de la història, han estat els veritables reformadors que tantes vegades han remuntat la humanitat de les valls fosques en els quals sempre hi ha el perill de precipitar-se; l'han il·luminat sempre de nou prou per donar la possibilitat d'acceptar -potser en el dolor- la paraula de Déu en acabar de l'obra de la creació: «I era bo, de debò». Només cal pensar en figures com sant Benet, sant Francesc d'Assís, santa Teresa d'Àvila, sant Ignasi de Loiola, sant Carles Borromeu, els fundadors de les ordres religioses del segle XVIII, que han animat i orientat el moviment social, o els sants del nostre temps: Maximilià Kolbe, Edith Stein, la Mare Teresa, el Pare Pius. Contemplant aquestes figures, comprenem què significa «adorar» i què vol dir viure a la manera del nen de Betlem, a la manera de Jesucrist i de Déu mateix.

Els sants, com hem dit, són els veritables reformadors. Ara voldria expressar-ho d'un manera més radical encara: només dels sants, només de Déu, prové la revolució veritable, el canvi decisiu del món. Al segle passat, hem viscut revolucions que tenien com a programa comú no esperar res de Déu, sinó prendre totalment a les pròpies mans la causa del món per transformar-ne les condicions. I hem vist que, d'aquesta manera, es va prendre com criteri absolut d'orientació un punt de vista humà i parcial. L'absolutització del que no és absolut, sinó relatiu, es diu totalitarisme. No allibera l'home, sinó que el priva de la seva dignitat i l'esclavitza. No són les ideologies les que salven el món, sinó només adreçar la mirada al Déu vivent, que és el nostre creador, el garant de la nostra llibertat, el garant del que és realment bo i autèntic. La revolució veritable consisteix únicament a esguardar Déu, que és la mesura del que és just i, al mateix temps, és l'amor etern. I, què pot salvarnos, si no és l'amor?

Estimats amics, permeteu-me que afegeixi només dues breus idees. Molts parlen de Déu; en el nom de Déu es predica també l'odi i es practica la violència. Per tant, és important descobrir el veritable rostre de Déu. Els Mags d'Orient el van trobar quan es van postrar davant del nen de Betlem.«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare», va dir Jesús a Felip (Jn 14,9). En Jesucrist, que per nosaltres va permetre que el seu cor fos traspassat, en Ell s'ha manifestat el veritable rostre de Déu. L'hem de seguir juntament amb la comunió dels qui ens han precedit. Llavors anirem pel camí just.

Això significa que no ens construïm un Déu privat, un Jesús privat, sinó que creiem i ens postrem davant del Jesús que ens mostren les Sagrades Escriptures, i que en la gran comunitat de fidels anomenada Església es manifesta vivent, sempre amb nosaltres i alhora sempre davant nostre. Es pot criticar molt l'Església. Ho sabem, i el Senyor mateix ens ho ha dit: és una xarxa amb peixos bons i dolents, un camp amb blat i jull. El papa Joan Pau II, que ens ha mostrat el veritable rostre de l'Església en els nombrosos sants que ha proclamat, també ha demanat perdó pel mal causat en el transcurs de la història per les paraules o els actes d'homes de l'Església. D'aquesta manera, també a nosaltres ens ha fet veure la nostra veritable imatge, i ens ha exhortat a entrar, amb tots els nostres defectes i debilitats, en la comunió dels sants que es va començar a formar amb els Mags d'Orient. En el fons, consola que hi hagi el jull a l'Església. Així, no obstant tots els nostres defectes, podem esperar estar encara entre els qui segueixen Jesús, que ha cridat precisament els pecadors. L'Església és com una família humana, però també és alhora la gran família de Déu, mitjançant la qual Ell estableix un espai de comunió i unitat a tots els continents, cultures i nacions. Per això ens alegrem de pertànyer a aquesta gran família; de tenir germans i amics arreu del món. Just aquí, a Colònia, experimentem com n'és, de bonic, pertànyer a una família tan gran com el món, que comprèn el cel i la terra, el passat, el present i el futur de totes les parts de la terra. En aquesta gran comitiva de pelegrins, caminem junt amb Crist, caminem amb l'estrella que il·lumina la història.

«Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar» (Mt 2,11). Estimats amics, aquesta no és una història llunyana, de fa molt temps. És una presència. Aquí, en l'Hòstia consagrada, Ell és davant nostre i entre nosaltres. Com llavors, s'oculta misteriosament en un sant silenci i, com llavors, desvela precisament així el veritable rostre de Déu. Per nosaltres, s'ha fet gra de blat que cau a terra i mor i dóna fruit fins a la fi del món (cf. Jn 12,24). Ell és present, com llavors a Betlem. I ens convida a aquest pelegrinatge interior que es diu adoració. Posem-nos ara en camí per a aquest pelegrinatge de l'esperit, i demanem-li a Ell que ens guiï.

Amén.