“Càritas in Veritate”, nova Encíclica de Benet XVI

El 7 de juliol, a les 12 del migdia, s'ha fet pública per part de la Santa Seu la carta encíclica Caritas in veritate que el papa Benet XVI adreça als bisbes, als preveres i diaques, als religiosos i religioses, a tots els fidels laics i a tots els homes de bona voluntat sobre el desenvolupament humà integral en la caritat i en la veritat.

L'esmentada encíclica consta d'una introducció, sis capítols i una conclusió. Es tracta d'un extens document de 75 pàgines i 159 notes que constitueix un posar al dia la doctrina social de l'Església a la llum de les noves circumstàncies que condicionen la vida en el món en aquests temps de globalització i de crisi.

És impossible resumir en un parell de folis un text tan ric i dens. Assenyalem, però, que en la introducció, el Sant Pare remarca que la caritat (és a dir, l'amor) és la via mestra de la doctrina social de l'Església. Totes les responsabilitats i compromisos traçats per aquesta doctrina provenen de la caritat, que, segons l'ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei. Més endavant diu que «sense veritat, la caritat cau en mer sentimentalisme». «L'amor es converteix en un embolcall buit que s'omple arbitràriament. Aquest és el risc fatal de l'amor en una cultura sense veritat. Un cristianisme de caritat sense veritat es pot confondre fàcilment amb una reserva de bons sentiments, profitosos per a la convivència social, però marginals.»


Una reflexió sobre el missatge de la Populorum progressio centra el primer capítol. Per al Papa, sense la perspectiva d'una vida eterna, el progrés humà en aquest món es queda sense alè. Insisteix també en el fet que no hi ha dos tipus de doctrina social diferents entre elles -una de preconciliar i una altra de postconciliar-, sinó un únic ensenyament, coherent i al mateix temps sempre nou.

El capítol segon tracta del desenvolupament humà en el nostre temps. Benet XVI exposa que, avui, el quadre del desenvolupament es desplega en múltiples àmbits. Com ja va indicar Joan Pau II, la línia de demarcació entre països rics i pobres no és tan neta ara com en temps de la Populorum progressio. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats. Als països rics, noves categories socials s'empobreixen i neixen noves pobreses.

El capítol tercer porta per títol «Fraternitat, desenvolupament econòmic i societat civil», i en ell s'assenyala que «el gran repte que tenim, plantejat per les dificultats del desenvolupament en aquest temps de globalització i agreujat per la crisi econòmica i financera actual, és mostrar, tant en l'ordre de les idees com dels comportaments, que no sols no es poden oblidar o debilitar els principis tradicionals de l'ètica social, com la transparència, l'honestedat i la responsabilitat, sinó que en les relacions mercantils el principi de gratuïtat i la lògica del do, com a expressions de fraternitat, poden i han de tenir espai en l'activitat econòmica ordinària. Això és una exigència de l'home en el moment actual, però també de la raó econòmica mateixa. Una exigència de la caritat i de la veritat al mateix temps, com ho és la defensa de la vida en tots els seus aspectes, un altre dels grans temes d'aquest capítol.

El capítol quart està dedicat al «Desenvolupament dels pobles, drets i deures, ambient». En ell, el Papa observa que avui es dóna una profunda contradicció: mentre, per una banda, es reivindiquen presumptes drets, de caràcter arbitrari i voluptuós, amb la pretensió que les estructures públiques els reconeguin i promoguin, de l'altra hi ha drets elementals i fonamentals que s'ignoren i violen en gran part de la humanitat. S'aprecia amb freqüència una relació entre la reivindicació del dret a allò superflu, i fins i tot a la transgressió i al vici, en les societats opulents, i la manca de menjar, aigua potable, instrucció bàsica o cures sanitàries elementals en certes regions del món subdesenvolupat i també a la perifèria de les grans ciutats.


Benet XVI, en el capítol cinquè, parla de «La col·laboració de la família humana» i manifesta que «el desenvolupament dels pobles depèn sobretot del fet que es reconeguin com a part d'una sola família, que col·labora amb veritable comunió i està integrada per éssers que no viuen simplement l'un costat a l'altre».

«El desenvolupament dels pobles i la tècnica» és el tema del capítol sisè. En ell el Papa considera que «el desenvolupament dels pobles és considerat sovint com un problema d'enginyeria financera, d'obertura de mercats, de baixades d'impostos, d'inversions productives, de reformes institucionals, en definitiva com una qüestió exclusivament tècnica». La causa és molt més profunda. Però no s'han de minimitzar -reflexiona més endavant- els escenaris inquietants per al futur de l'home, ni els nous i potents instruments que la «cultura de la mort» té a la seva disposició. A la plaga difosa, tràgica, de l'avortament, s'hi podria afegir en el futur, encara que ja subreptíciament in nuce, una sistemàtica planificació eugenèsica dels naixements. D'altra banda, es va obrint pas una mens eutanasica, manifestació no menys abusiva del domini sobre la vida, que en certes condicions ja no es considera digna de ser viscuda. Darrere d'aquests escenaris hi ha plantejaments culturals que neguen la dignitat humana.


En la conclusió d'aquesta encíclica, Benet XVI ens recorda que «sense Déu l'home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és». «Davant els grans problemes del desenvolupament dels pobles, que ens impulsen gairebé al desassossec i a l'abatiment, ve al nostre auxili la paraula de Jesucrist.» També indica que «l'humanisme que exclou Déu és un humanisme inhumà». «Només un humanisme obert a l'Absolut ens pot guiar en la promoció i realització de formes de vida social i civil, protegint-nos del risc de quedar empresonats per les modes del moment.» I acaba manifestant que «el desenvolupament necessita cristians amb els braços aixecats cap a Déu en oració, cristians conscients que l'amor ple de veritat, caritas in veritate, del qual procedeix l'autèntic desenvolupament, no és el resultat del nostre esforç sinó un do. Per això, també en els moments més difícils i complexos, a més d'actuar amb seny, hem de tornar primer de tot al seu amor.»


Caritas in veritate (en català)