La gran festa de Tots Sants enguany la vivim en el diumenge, la pasqua setmanal per als cristians. És perquè Crist ha ressuscitat que nosaltres som fills de Déu, hem rebut el perdó i hem estat fets, pel baptisme, hereus de la vida eterna. Tots els sants de Déu ens ho recorden i preguen per nosaltres, perquè puguem arribar feliçment a la pàtria celestial. Aquesta és la nostra esperança!

La Verge Maria i tots els sants, amb els seus mèrits units als de Jesucrist, l’únic mitjancer i redemptor, ens aporten el perdó dels pecats, l’augment de gràcia i el premi de la vida eterna. I ens fan arribar la gran veritat que és possible la santedat en tots els estats de vida i en tota circumstància. Avui ho celebrem en una única i sublim festa. No es tracta només dels sants dels quals fem memòria en la litúrgia, sinó de tots, els anònims, els desconeguts, els més propers a nosaltres i amb els quals hem conviscut, que ja ens han passat al davant i ara ens atreuen i animen cap a la santedat.

“Tots podem ser sants!” proclama el Papa Francesc. “Tots els cristians, com a batejats, tenen una igual dignitat davant el Senyor i els uneix una mateixa vocació que és la santedat”. I també diu: “Els sants no són herois, sinó pecadors que segueixen Jesús pel camí de la humilitat i de la creu, i així es deixen santificar per Ell, perquè ningú no es fa sant a si mateix”. L’Església, per més que estigui formada per pecadors com nosaltres, és “santa, catòlica i apostòlica”, així ho afirmem en el Credo, ja que és Déu qui la fa viure en la santedat i la renova constantment amb la seva gràcia santificant. Però també és cert que d’entre els pecadors, el Senyor elegeix algunes persones per fer veure millor la santedat, per fer veure millor que és Ell qui santifica. “La santedat, diu el Papa, és el rostre més bell de l'Església: és descobrir-se en comunió amb Déu, en la plenitud de la seva vida i del seu amor. S'entén, doncs, que la santedat no és una prerrogativa només d'alguns: és un do que s'ofereix a tots, ningú no n’està exclòs, per això constitueix el caràcter distintiu de tot cristià". Així és com la santedat no és reservada només als que tenen la possibilitat de fugir del món, ja que “la santedat és viure amb amor" i oferir "el testimoni cristià en les ocupacions de cada dia on estem cridats a convertir-nos en sants. Cadascú en les condicions i en l'estat de vida en què es troba".

La festa de Tots sants ens porta a desitjar ser més amics de Jesús i a estar-li units, com ho foren els sants i les santes de Déu, exemplars testimonis de fe i amor en les diferents èpoques en què van viure. Ho canta bellament el conegut gòspel: “Oh when the saints”... “O quan els sants marxin plegats, jo també vull ser-hi”... proclamant així l’esperança en la resurrecció que viuen la Verge Maria i tot els sants i la confiança en la transformació de tot el que hem viscut en aquest món, en una plenitud que ara ni podem somniar, ja que res no es perdrà i Déu farà “que tot sigui nou” (Ap 21,5). Alegrem-nos per la festa d’avui. No la confonguem amb el dia dels difunts, que se celebra litúrgicament l’endemà. Avui cantem la glòria que ja posseeixen els germans que han viscut les benaurances (cf. Mt 5,1ss). Lloem-los i demanem-los que ens acompanyin i protegeixin, i que un dia ens rebin a la glòria. Així ho proclama la litúrgia en la mort d’un batejat: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís, que a la teva arribada, et rebin els màrtirs, i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem”.