Sobre les benediccions de les unions de persones del mateix sexe

La Congregació per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, amb coneixement del Papa Francesc, acaba de publicar una Resposta oficial a una pregunta sobre si l’Església disposa del poder per a impartir la benedicció a unions de persones del mateix sexe. I la Resposta és Negativa.

Oferim el text de la Resposta traduït al català així com el Comentari oficial que l’acompanyava:

“RESPONSUM de la Congregació per a la Doctrina de la Fe a un dubium

sobre si l’Església disposa del poder per a impartir la benedicció a unions de persones del mateix sexe.

A LA PREGUNTA PROPOSADA:

ES RESPON:

Negativament.

 

NOTA EXPLICATIVA

En alguns ambients eclesials s’estan difonent projectes i propostes de benediccions per a unions de persones del mateix sexe. No poques vegades, aquests projectes estan motivats per una voluntat sincera d’acollida i d’acompanyament de les persones homosexuals, a les quals es proposen camins de creixement en la fe, «amb la finalitat que aquells que manifesten una tendència homosexual puguin comptar amb l’ajuda necessària per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva vida»[1].

En aquests camins, l’escolta de la paraula de Déu, la pregària, la participació en les accions litúrgiques eclesials i l’exercici de la caritat poden exercir un paper important per tal de donar suport a la tasca de llegir la pròpia historia i d’adherir-se amb llibertat i responsabilitat a la pròpia crida baptismal, perquè «Déu estima cada persona, com també ho fa l’Església»[2], rebutjant tota discriminació injusta.

Entre les accions litúrgiques de l’Església tenen una importància singular els sacramentals, «signes sagrats amb els quals, amb una certa imitació dels sagraments, se signifiquen uns efectes sobretot espirituals, obtinguts per la intercessió de l’Església. Pels sagramentals, els homes es preparen a rebre l’efecte principal dels sagraments i són santificades diverses circumstàncies de la vida»[3]. El Catecisme de l’Església Catòlica especifica, a més, que «els sacramentals no confereixen la gràcia de l’Esperit Sant a la manera dels sagraments, però per la pregària de l’Església preparen a rebre la gràcia i disposen a cooperar-hi» (n. 1670).

Pertanyen al gènere dels sacramentals les benediccions, amb les quals l’Església «convida els homes a lloar Déu, els anima a demanar la seva protecció, els exhorta a fer-se dignes, amb la santedat de vida, de la seva misericòrdia»[4]. Elles, a més, «instituïdes imitant en certa manera els sagraments, signifiquen sempre uns efectes, sobretot de caràcter espiritual, però que s’assoleixen gràcies a la impetració de l’Església»[5].

En conseqüència, per ser coherents amb la naturalesa dels sacramentals, quan s’invoca una benedicció sobre algunes relacions humanes es necessita –més enllà de la recta intenció d’aquells que participen– que allò que es beneeix estigui objectivament i positivament ordenat a rebre i expressar la gràcia, en funció dels designis de Déu inscrits en la Creació i revelats plenament per Crist Senyor. Per tant, són compatibles amb l’essència de la benedicció impartida per l’Església només aquelles realitats que estan de per si ordenades a servir a aquests designis.

Per aquest motiu, no és lícit impartir una benedicció a relacions, o a parelles fins i tot estables, que impliquen una praxi sexual fora del matrimoni (és a dir, fora de la unió indissoluble d’un home i una dona oberta, per si mateixa, a la transmissió de la vida), com és el cas de les unions entre persones del mateix sexe[6]. La presència en aquestes relacions d’elements positius, que en si mateixos són d’apreciar i de valorar, encara no és capaç de justificar-les i fer-les objecte lícit d’una benedicció eclesial, perquè aquests elements es troben al servei d’una unió no ordenada al designi de Déu.

A més, ja que les benediccions sobre persones estan en relació amb els sagraments, la benedicció de les unions homosexuals no pot ser considerada lícita, en tant que seria en certa manera una imitació o una analogia amb la benedicció nupcial[7], invocada sobre l’home i la dona que s’uneixen en el sagrament del Matrimoni, ja que «no existeix cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el designi de Déu sobre el matrimoni i la família»[8].

La declaració d’il·licitud de les benediccions d’unions entre persones del mateix sexe no és per tant, i no vol ser, una discriminació injusta, sinó reclamar la veritat del ritu litúrgic i de tot el que correspon profundament a l’essència dels sacramentals, tal  com l’Església els entén.

La comunitat cristiana i els Pastors estan cridats a acollir amb respecte i delicadesa a les persones amb inclinacions homosexuals, i sabran trobar les modalitats més adequades, coherents amb l’ensenyament eclesial, per anunciar-los l’Evangeli en la seva plenitud. Aquestes, al mateix temps, estan cridades a reconèixer la proximitat sincera de l’Església –que prega per elles, les acompanya, comparteix el seu camí de fe cristiana[9]]– i a acollir els ensenyaments amb sincera disponibilitat.

La resposta al dubium proposat no exclou que s’imparteixin benediccions a les persones individuals amb inclinacions homosexuals[10], que manifestin la voluntat de viure en fidelitat als designis revelats per Déu així com els proposats per l’ensenyament eclesial, però declara il·lícita tota forma de benedicció que tendeixi a reconèixer les seves unions. En aquest cas, de fet, la benedicció manifestaria no tant la intenció de confiar a la protecció i a l’ajuda de Déu algunes persones individuals, en el sentit anterior, sinó d’aprovar i fomentar una praxi de vida que no pot ser reconeguda com a objectivament ordenada als designis revelats per Déu[11].

Mentrestant, l’Església recorda que Déu mateix no deixa de beneir a cadascun dels seus fills pelegrins en aquest món, perquè per a Ell «som més importants que tots els pecats que nosaltres puguem fer»[12]. Però no beneeix ni pot beneir el pecat: beneeix a l’home pecador, perquè es reconegui com a part del seu designi d’amor i es deixi canviar per Ell. Ell, de fet, «ens pren com som, però no ens deixa mai com som»[13].

Per aquests motius, l’Església no disposa, ni pot disposar, del poder per a beneir unions de persones del mateix sexe en el sentit anteriorment indicat.

 

El Summe Pontífex Francesc, en el curs d’una Audiència concedida al subscrit Secretari d’aquesta Congregació, ha estat informat i ha donat el seu assentiment a la publicació del ja esmentat Responsum ad dubium, amb la Nota explicativa adjunta.

Donat a Roma, des de la Seu de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el 22 de febrer de 2021, Festa de la Càtedra de Sant Pere, Apòstol.

Luís F. Card. Ladaria, S.I. Prefecte

Giacomo Morandi, Arquebisbe titular de Cerveteri, Secretari

............................................

COMENTARI DEL RESPONSUM AD DUBIUM

L'actual intervenció de la Congregació per a la Doctrina de la Fe és la resposta a una pregunta – en termes clàssics, a un dubium – presentada, com succeeix normalment, pels pastors i els fidels que tenen necessitat d'una clarificació orientativa sobre una qüestió controvertida. Enfront de la incertesa suscitada per afirmacions o per les pràctiques problemàtiques en àmbits decisius per a la vida cristiana, es demana respondre afirmativament o negativament i, per tant, exposar els arguments que sostenen la posició assumida. La finalitat de la intervenció és la de fer costat a l'Església universal en respondre millor a les exigències de l'Evangeli, dirimir les controvèrsies i afavorir una sana comunió al poble sant de Déu.

La qüestió disputada sorgeix en el marc de la «sincera voluntat d'acolliment i d'acompanyament de les persones homosexuals, a les quals es proposen camins de creixement en la fe» (Nota explicativa), com ha indicat el Sant Pare Francesc, en la conclusió de dues Assemblees sinodals sobre la família: «amb la finalitat que aquells que manifesten una tendència homosexual puguin comptar amb l'ajuda necessària per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva vida» (Exh. ap. Amoris laetitia, n. 250). Aquesta és una invitació a avaluar amb l'oportú discerniment els projectes i les propostes pastorals exposades sobre aquest tema. Entre aquestes, hi ha també les benediccions impartides a les unions de persones del mateix sexe. Es pregunta, per tant, si l'Església disposa del poder per a impartir la seva benedicció: és la fórmula continguda en el quaesitum.

La resposta –el Responsum ad dubium– troba la seva explicació i motivació en l'annexa Nota explicativa de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, del 22 de febrer de 2021, a la publicació de la qual ha donat el seu assentiment el propi Papa Francesc.

La Nota se centra sobre la distinció fonamental i decisiva entre les persones i la unió. De tal manera que el judici negatiu sobre les benediccions de les unions entre persones del mateix sexe no implica un judici sobre les persones.

Les persones abans de res. Serveix, per tant, i és un punt de no retorn, tot el que ja s'havia declarat en el n. 4 de les Consideracions sobre els projectes de reconeixement legal de les unions entre persones homosexuals de la mateixa Congregació i reprès del Catecisme de l'Església Catòlica: «Segons l'ensenyament de l'Església, els homes i dones amb tendències homosexuals “han de ser acollits amb respecte, compassió i delicadesa. Cal evitar amb ells, tot senyal de discriminació injusta” (2358)». Ensenyament recordat i repetit per la Nota.

Pel que fa a les unions entre persones del mateix sexe, la resposta al dubium «declara il·lícita tota forma de benedicció que porti a reconèixer les seves unions». Il·licitud que la Nota explicativa refereix a un triple ordre de motius, connectats entre ells.

El primer ve donat per la veritat i el valor de les benediccions. Aquestes pertanyen al gènere dels sacramentals, que «són accions litúrgiques de l'Església» que exigeixen consonància de vida amb allò que aquestes signifiquen i generen. Significats i efectes de gràcia que la Nota exposa de manera concisa. En conseqüència, una benedicció sobre una relació humana requereix que estigui ordenada a rebre i expressar el bé que li ha estat pronunciat i donat.

Arribem així al segon motiu: l'ordre que fa que hom sigui apte per a rebre el do ve donat pels «designis de Déu inscrits en la Creació i revelats plenament per Crist Senyor». Designis als quals no responen les «relacions, o parelles estables, que impliquen una praxi sexual fora del matrimoni», és a dir «fora de la unió indissoluble d'un home i una dona oberta en ella mateixa a la transmissió de la vida». És el cas de les unions entre persones del mateix sexe. No obstant això, no són les úniques – com si el problema fos només d'aquestes unions – sinó que qualsevol unió que comporti un exercici de la sexualitat fora del matrimoni és il·lícita des del punt de vista moral, segons el que ensenya l'ininterromput magisteri eclesial.

Això ens parla d'un poder que l'Església no té, perquè no pot disposar dels designis de Déu, que d'una altra manera, serien rebutjats i negats. L'Església no és àrbitre d'aquests designis i de les veritats de vida que expressen, sinó el seu fidel intèrpret i anunciadora.

El tercer motiu ve donat per l'error, que fàcilment s'induiria, d'identificar la benedicció de les unions entre persones del mateix sexe amb la de les unions matrimonials. Per la relació que les benediccions sobre les persones tenen amb els sagraments, la benedicció d’aquestes unions podria constituir en certa manera «una imitació o una analogia amb la benedicció nupcial», impartida a l'home i a la dona que s'uneixen en el sagrament del Matrimoni. Això seria erroni i enganyós.

Per aquests motius «la benedicció de les unions homosexuals no pot ser considerada lícita». Aquesta declaració no perjudica de cap manera la consideració humana i cristiana que l'Església té de cada persona. Tant és així que la resposta al dubium «no exclou que s'imparteixin benediccions a les persones individuals amb inclinacions homosexuals, que manifestin la voluntat de viure en fidelitat als designis revelats per Déu així com els proposats per l'ensenyament eclesial».



[1] Francesc, Ex. ap. postsinodal Amoris laetitia, n. 250.


[2] Sínode dels Bisbes, Document final de la XV Assemblea General Ordinària, n. 150.


[3] Concili Vaticà II, Const. Lit. Sacrosanctum Concilium, n. 60.


[4] Ritual Romà ex Decreto Sacrosancti Oecumenici Concilii Vaticani II instauratum auctoritate Ionnis Pauli PP. II promulgatum, Ritual de benediccions, Orientacions generals, n. 9.


[5] Ibidem, n. 10.


[6] Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2357.



[7] De fet, la benedicció nupcial fa referència a la narració de la creació, en la que la benedicció de Déu sobre l’home i sobre la dona està en relació a la seva unió fecunda (cf. Gn 1, 28) i a la seva complementarietat (cf. Gn 2, 18-24).


[8] Francesc, Ex. ap. postsinodal Amoris laetitia, n. 251.


[9] Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Carta Homosexualitatis problema sobre l’atenció pastoral a les persones homosexuals, n. 15.


[10] El Ritual de benediccions presenta, de fet, un ampli elenc de situacions per a les quals invocar la benedicció del Senyor.


[11] Cf. Congregació per a la doctrina de la fe, Carta Homosexualitatis problema sobre l’atenció pastoral a les persones homosexuals, n. 7.


[12] Francesc, Audiència General del 2 de desembre de 2020, Catequesi sobre la pregària: la benedicció.


[13] Ibidem.