19a edició de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell

La sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell acollí el 14 de maig la 19a edició de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, que després de dos anys de celebrar-se de manera telemàtica enguany s’ha pogut tornar a organitzar de manera presencial. L'acte es va iniciar a dos quarts d'onze del matí presidit per Mons.Joan-Enric Vives. Van intervenir com a ponents el Dr. Javier de la Torre, que parlà de “La cura del món”; la Dra. Ester Busquets, que tractà de “La cura dels altres”; i el coordinador de la Càtedra , el Dr. Francesc Torralba, amb la ponència “La cura d’un mateix”.

A les salutacions inicials als assistents l’Arquebisbe d’Urgell volgué destacar precisament la joia de poder-nos retrobar altre cop en persona i va apuntar alguns elements de reflexió sobre el tema de la jornada; “Cap a una societat de la cura”, en el marc dels tres àmbits essencials, la cura del món, la cura dels altres i la cura d'un mateix. Mons. Vives va posar èmfasi en l'interès i importància de la cura de l'altre i la dependència que tenim els uns dels altres en l'esfera de les nostres relacions. Després de la pandèmia del Covid-19 amb sofrences, dolor, amb moments molts difícils per a moltes famílies però també mostres de solidaritat espontània, de sentiments de fraternitat sense límits, de sacrifici envers els més febles i, en definitiva, de caritat en el sentit més cristià de la paraula, és el moment de replantejar quin model de relacions podem establir amb el nostre entorn familiar, social i laboral.
La jornada posava en el focus la nostra fragilitat i la rellevància que té l’ètica de la cura per a la nostra subsistència i per a la de les generacions futures. Com es va dir a la presentació, cal que tinguem cura del nostre ésser, de la naturalesa, de la institucions, del món, dels nostres vincles i dels valors que fonamenten la vida en pau i harmonia. Tenir cura és vetllar i protegir la realitat; és una forma d’estimació.
 

El món, un gran escenari que cuidar

El Dr Torralba va iniciar la presentació dels primers ponents parlant del món com un gran escenari que cuidar, i en el que cal tenir cura de l’altre: és a dir de tot ésser humà. Ha de ser així perquè tots, inevitablement, necessitem tenir cura i ésser cuidats. Sóm éssers necesitats d'aquesta cura , i cal que tinguem cura de nosaltres mateixos, no com un acte narcisista, ni com un objectiu en si mateix, sinó com un vehicle per poder cuidar els altres.

El Dr. Javier de la Torre va iniciar la seva ponència posant émfasi en la cura del planeta, la urgència de la sostenibilitat ambiental. Ho va fer parlant de la percepció humana del món, que aprecia esquerdes (pobressa, guerres..) en les situacions que viu. Necessàriament, la percepció de l'home és limitada i les persones no podem veure totes les esquerdes del món. Seguint el fil d’aquesta percepció se situen les percepcions de les esquerdes marcades per èpoques. A l’actualitat ens enfrontem al transhumanisme i als objectius 2030 en referencia al desenvolupament sostenible. Aquests objectius són un marc referencial a diversos nivells.

Per al catedràtic de la Universitat de Comillas, la limitació de percepció ens porta a comprendre que totes les esquerdes està interconnectades. I en aquest sentit la superació d’aquestes esquerdes a través dels 17 objectius marcats pel 2030 en el segle XXI ens porta a la consciència de que tot està relacionat. I es que vivim en un planeta que té uns limits en l’àmbit local i personal, i també límits planetaris: són ferides obertes amb gradacions diferents i que afecten la nostra continuïtat futura.

El Dr. De la Torre va parlar de les limitacions del planeta que ens acull: la terra està sobrepasada en la `pèrdua de biodiversitat, el canvi climàtic, l’acidificació d’oceans o la deforestació, i cal afegir-hi les guerres i el seu impacte en l’àmbit medioambiental. Com abordar aquestes limitacions? Per ell, cal fer-ho a través de la cura del món, i no des de la distància, el judici o la imparcialitat, sinò, des de allò concret, des de la proximitat, des de la perspectiva de la meva vida, es tracta de descobrir les necessitats i respondre-hi amb competencia, proximitat, compromís, compassió, entrant en una relació en la que un escolta l’altre en les seves ferides.

En aquest sentit va parlar de l’encíclica “Laudato Si” del papa Francesc, i va abanderar la defensa d’una bioètica global, amb sentiment i amb empatía cap a tot indicatiu de vida, perquè ha assenyalat: la ciència sense consciència pot deixar el món sense ànima. I la continuitat del món depén de la nostra cura. En aquest sentit ha proposat recuperar la cura del món en les seves diverses àrees, amb responsabilitat social, personal i política, i abordar els drets essencials com una qüestió espiritual, a través del diàleg interreligiós, rellegint els textos de les Escriptures  d’un altre manera, i descobrir la cura de la terra com una obra de misericòrdia. Per a cambiar el món, no es canvia només dels dels organismes intercionals, sinó des de l’àmbit local. Des de la nostra activitat i alhora, des de les poblacions indígenes que són guardians de la natura. Es una cura que necesita l’activitat i disposició de tots.

Cuidar el món no és una idea. És questió d’hàbits, de canvis de vida: és una questió de decisions. Hi ha tot un compromís pedagògic, que s’ha d’articular des d’un concepte molt clàssic: les virtuts. Si volem canviar el mon i no només pensar com canviar el món, cal vertebrar virtuts en les generacions més joves. Perquè som éssers depenents i vulnerables, que depenem dels altres per fer el camí i per créixer. Creixem gràcies als altres. Només aconseguim ser independents gràcies als altres. Es per això que caldria conrear les virtuts que va anomenar “ambientals”: facilitar pràctiques de suport ambientals i educar les actituts del cor; aquelles actituds que tenen a veure amb la sensibilitat: la sobrietat (sortint del consum per assumir que no cal tenir per ser, i evitar per tant el consumisme desmesurat); integració (necessitem persones que facin el paper de mitjançer, que posin ponts i curin les fractures i que siguin capaços de fer extensiva la seva pau interior); humilitat, (cal sentir-se petit i reconèixer que podem fer coses erròniament ); agraïment (una virtut contemplativa enfront de la conquesta, per poder sortir del utilitarisme i els abusos); sortir de si mateix (transcendir-se a un mateix i tenir cura dels pròxims).

Va proposar als assistents optar per espais verds, posant límits a la tecnologia, a la feina, al sobreconsum, a l’individualisme, tot encetant pràctiques de consciència planetària, de consciència diacrònica, tenint consciència de poble i de comunitat. Perquè no hi ha cura de la terra si no hi ha cura social. El ponent ha posat molt èmfasi en la cura de les relacions personals i familiars, integrant tots aquells que queden a fora.

 


La cura dels altres

Després d'una pausa, féu la seva intervenció la Dra. Ester Busquet que va destacar, per començar, la vulnerabilitat humana que s’ha posat en relleu en els darrers dos anys, apuntant que cal posar en valor la cura dels altres. En aquest sentit, va articular el seu discurs a l’entorn de quatre eixos: la vulnerabilitat de les persones, la cura com a valor evangèlic, la continuïtat de la cura i finalment,del millorament del que ja tenim, concloent que la fraternitat és peça clau per tirar endavant.

Per la Dra. Ester Busquet, quan veiem que l’ésser humà és vulnerable, se’ns posa en relleu la necessitat dels altres.

L’element de la fragilitat humana ha existit sempre, com es manifesta en la mateixa paràbola del Bon Samarità, malgrat això, tendim a voler fugir de la naturalesa  fràgil de l’ésser humà. La vida es fràgil perquè estem oberts a les ferides de la violència, la pobresa, la malaltia o la mort. Però això és precisament això és el que dóna valor a la vida humana. Si no hi hagués final, finitud, res tindria valor. El fet que tingui final és el que dona valor el que vius.  Va apuntar però, que malgrat això, la cultura actual no accepta la fragilitat, i es potencia l’autosuficiència. Va alertar que de manera essencial i molt més sovint del que sembla sovint, ens cal l’acompanyament dels altres. La resposta a la vulnerabilitat és l’amor, que obliga a donar resposta a les necessitats dels altres.

En el cas de la cura com a valor evangèlic, la Dra. Busquet, va posar èmfasi en la necessitat de la cura a tothom, i no només als més propers. Es tracta, en aquest sentit, d’aprendre que la interdependència és una dinàmica en què uns som dependents dels altres. Així és que les virtuts es nodreixen més dels exemples que dels discursos, i es fa realitat la dita de predicar amb l’exemple. És interessant que en la paràbola evangèlica del Bon Samarità, el samarità es pregunti què li passarà a l’altre si ell no s’atura, que es preocupi per l’altre, no per ell mateix. Aquest component de compassió fa un pas més endavant quan davant de la necessitat respón i actua i es vincula. No es tracta d'un gest només solidari que no té continuïtat. El samarità es vincula amb el qui ajuda i no sols d'una forma puntual. En aquest sentit, hi ha un tercer eix: donar sentit a la cura implica continuïtat. 

Finalment, la Dra. Busquet va parlar de millorar el que tenim. Més enllà del que frena la nostra capacitat de la cura de l’altre, com l’individualisme, economisme, l’animalisme, dels que va posar exemples, hi ha la fraternitat. La fraternitat, va acabar assenyalant la ponent, és el que ens dignifica com a societat, i és a més, el gran desafiament al qual ens enfrontem avui.
 


La cura d'un mateix, fugint del narcisisme

Després de dinar; el Dr. Torralba fou presentat, com és tradició per l’Arxiprest de les Valls d’Andorra, Mn Ramon Sàrries. El coordinador de la Càtedra va encarar la seva ponència desenvolupant l’aspecte de la cura d’un mateix. Per Torralba la cura d’un mateix s'ha de distingir del narcisisme. Tenir cura de la nostra essència per poder atendre als altres no és narcisme; més enllà de l’actitud autoreferencial que suposa el narcisisme, la preocupació hipertrofiada d’un mateix, hi ha, per contraposició, a la cura d’un mateix per poder tenir cura dels altres i del món.

En aquest aspecte de la cura d’un mateix, hi ha dos elements a tenir en compte: el cos i l'ànima. Sovint es té en compte la dimensió corporal però poques vegades en la nostra societat la cura d'un mateix contempla la cura de l'ànima, del nostre esperit. El Dr. Torralba va recordar que en la tradició cristiana sempre hi ha hagut un interés per la cura de l'ànima. Una llarga tradició ho sustenta, i va posar com a exemple a Sant Agustí, que parla de Jesús com a metge de l’ànima.

Va parlar de la simplificacií que la nostra cultura fa i que a vegades redueix la cura d'un mateix a dos grans perills: el farmacentrisme, creure que només amb els fàrmacs, que són bons i estan bé, podem curar l'ànima; però hi ha ferides profundes, desesperances, que els fàrmacs no poden curar. I l'altre perill és l'autoajuda que pot crear frustració si no s'aconsegueix arribar a l'estat de benestar seguint els consells donats. 

Pel coordinador de la Càtedra, la cura de l’ànima és més que això: es la recerca de la dimensió espiritual de les persones que el Dr. Torralba ha desenvolupat en tres gran eixos:

1. la força curativa de la paraula, que ha explicat que ha estat treballada per alguns filòsofs i metges al llarg del temps. Precisament els cristians creiem que Jesús és la Paraula de Déu, el Logos. La buidor existencial, la manca de sentit, a vegades reclamana una logoteràpia, és a dir,  la teràpia de la paraula. N’és un exemple la tasca desenvolupada per Viktor Frankl, que va fer la coneguda obra “L’home a la recerca del sentit”. Les paraules que curen són aquelles que poden fer bé a les altres persones. Per exemple, emparaular el món interior (cf. P. Duch) i poder expressar el que sentim, posar paraula, allibera. La paraula ens pot ajudar a vèncer les dues grans malalties que pot tenir la dimensió espiritual: el remordiment i el ressentiment. 

2. la comunitat: la comunitat s'oposa a la massa. La comunitat genera vincles afectius entre les persone que formen part de la comunitat. El gran perill per a la nostra ànima és viure atomitzats, sense vincles, sense referents. La comunitat ens ajuda a sortir de l'egoisme i a cuidar-nos perquè tenim algú que es preocupa per nosaltres.

3. el perdó: El perdó allibera l'ànima del qui demana perdó i del qui ofereix perdó. És l'antídot contra el ressentiment i el rencor, dos malalties de l'ànima. El perdó és genuïnament cristià. 

I com a conclusió Torralba va afegir un element cristià clau que sintetitza aquests 3 elements de la cura de l'ànima: la pregària. La Paraula de Déu que ens aquieta i inquieta quan preguem perquè ens mou a estimar als altres i a estimar-nos a nosaltres perquè som estimats per Déu Pare.



La cloenda de la Càtedra fou realitzada per l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, que va voler agrair la presència dels ponents tot destacant-ne la seva vàlua filosòfica i que va acabar la seva intervenció amb el res de la pregària de Carles de Foucald que l'endemà seria canonitzat a Roma pel Papa Francesc. 





Els ponents de la Càtedra

El Dr. Javier de la Torre és professor a Madrid de la Universitat Pontifícia de Comillas, on imparteix les assignatures de Teologia Moral i Bioètica a la Facultat de Teologia. Llicenciat en Filosofia i Doctor en Dret, del 2006 al 2019 va dirigir la Càtedra de Bioètica i el Màster de Bioètica, i des del gener de l’any passat és el Director del Departament de Teologia Moral i Praxis de la Vida Cristiana. Actualment presideix el comitè d’ètica de la universitat i dirigeix la Revista Iberoamericana de Bioética.

És autor de nombrosos llibres i articles, entre els quals: “Espiritualidad y salud” (a “Bioética e espiritualidade”, CRV, octubre de 2021, pgs. 17-78); “¿Límites al sexo? Sí, por favor” (a Sal Terrae. Revista de Teología Pastoral. Vol. 109, núm. 1268, pgs. 609-621, juliol de 2021); “Morir humanamente en la sociedad del siglo XXI: pluralidad de valores en juego” (a “Labor Hospitalaria”. Vol. 53, núm. 331, pgs. 33-41, juny-setembre de 2021); i “Principio de vulnerabilidad y el coronavirus, en , La humanidad puesta a prueba. Bioética y COVID-19”, Universitat Pontifícia Comillas, pgs. 105-121, Madrid, 2020), per esmentar tan sols alguns dels més recents.
 

Ester Busquets, Doctora en Filosofia i diplomada en infermeria, és professora d’Ètica a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).

És membre de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona, Secretària del Comitè d’Ètica de la Recerca de la UVic-UCC, i assessora de diversos comitès d’ètica de Catalunya. També ha estat col·laboradora de l’Institut Borja de Bioètica (URL) i directora de la revista Bioètica & Debat.

És autora dels llibres “Pedagogia de la Bioètica” (escrit amb la jurista Núria Terribas i publicat a Lectio Ediciones, 2021); i “Ética del cuidado en ciencias de la salud” (Ed. Herder, Barcelona, 2019); així com de nombrosos articles especialitzats, entre els quals “Para comprender el transhumanismo” (Iglesia viva, núm. 281, 2020, pgs. 11-22); “Més enllà dels límits: créixer personalment i professional” (Annals de Medicina. Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, núm. 97, 2014, pgs. 20-22); “Breu història de l'ètica” (Bioètica & Debat, núm. 19(69), 2013, pgs. 20 i 21); i “Espais de Reflexió Ètica en Serveis d'intervenció Social” (Bioètica & Debat, núm. 19(69), 2013, pgs. 11-15).
 

Pel que fa al tercer ponent, el Director de la Càtedra de Pensament Cristià i Doctor en Filosofia i Teologia Francesc Torralba, com acostuma a dir (i amb raó) l’Arxiprest de les Valls: “no necessita presentació”. Tot i així, potser és oportú recordar, a manera de brevíssim currículum, que a més de la seva tasca docent a la Universitat Ramon Llull, i dels molts reconeixements i premis que ha rebut en el seu vessant com a assagista, és Director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull; Vicepresident de la Societat Hispànica d’Amics de Søren Kierkegaard (filòsof sobre el qual versà la seva tesi doctoral); i Vicepresident d'Aldees Infantils SOS Catalunya.

Així mateix, entre d’altres càrrecs, és membre consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu (nomenat per Benet XVI); membre d'honor del Consell Superior Europeu de Doctors i Doctors Honoris Causa; membre del Comitè d’Ètica del Complex de salut mental Germanes Hospitalàries de Benito Menni; vocal del comitè d'ètica de la investigació de l'Hospital Clínic de Barcelona; col·laborador de l'Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull; i forma part del consell assessor del Grup Memora.

Darrerament ha publicat els llibres “Món volàtil” (Editorial Columna, 2018), “Diccionario Bergoglio: las palabras clave de un pontificado” (Ediciones San Pablo, 2019) i “Vivir en lo esencial: Ideas y preguntas después de la pandèmia” (Plataforma Editorial, 2020). Així mateix, entre els seus articles més recents cal esmentar “Paz exterior y paz interior”, Revista Humanizar, (04/05/2022); “La creu universal de Gaudí i Dalí” (J. Angelats, J. M. Carbonell, M. Calsina, J. Dantí, N. Iceta, D. Jou, M. Mauri, A. Matabosch, M. Pérez, M. Rosàs i F. Torralba), La Vanguardia (24/04/2022); “Vocacions femenines” (en motiu del Dia Internacional de les Nenes en les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació), Aldees Infantils SOS Catalunya (22/04/2022); “Meditació sobre la pau” El Punt Avui (21/04/2022); i “El carrer no és un lloc” (en motiu del Dia Internacional dels Infants del Carrer), Aldees Infantils SOS Catalunya (12/04/2022).