17a. Trobada de matrimonis de Cerdanya

Per 17a. vegada es va celebrar el dia 23 d'agost la trobada de matrimonis de Cerdanya amb l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, organitzada pels Rectors de Bolvir, Bellver de Cerdanya i Alp. Enguany el lloc escollit fou el Santuari de la Mare de Déu de Talló (Bellver de Cerdanya) per assegurar la separació i aforament de seguretat a causa de la pandèmia actual. Hi van assistir una setantena de persones.

Enguany la trobada consistí només amb la celebració de l’Eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada per Mn. J. Uriel Alvarez, Arxiprest de Núria-Cerdanya; Mn. Gabriel Casanovas, Rector de Bellver de Cerdanya i pobles veïns; P. Jorge Armando Moncayo, Administrador parroquial de Bolvir amb el santuari de la M. de Déu del Remei; i Mn. Josep Montoya, diaca adscrit a Bellver de Cerdanya i pobles veïns. No es va poder celebrar el tradicional sopar anb el col·loqui posterior amb el bisbe.

A la seva homilia-reflexió el Sr. Arquebisbe subratllà algunes idees claus, amb aquest esquema que es va repartir als assistents:

1. Goig i acció de gràcies per retrobar-nos més enllà de l’amistat i el poble: ens retrobem com a comunitat cristiana, Església diocesana d’Urgell, amb el seu Pastor i presbiteri. Som una Església unida, que es retroba als estius. No podia mancar aquest any!

I a la Cerdanya, Talló enguany, en un paratge meravellós, la natura, fidel promesa de l’amor permanent, infinit, indefallent, etern de Déu. Les muntanyes hi són... La natura aquí revela que Déu no passa: ”Dios no se muda” (Sta. Teresa). Signe de l’amor permanent de Déu: “el Senyor és la meva Roca”. I d’aquí respectar-la i custodiar-la (Laudato si’).

2. Jesús pregunta, interpel·la, perquè ens interroguem personalment. No és la resposta apresa, que ve d’altres. Ha de ser la “nostra” resposta ben personal: “qui dieu que sóc Jo?”.

Pere com a veu de tot el poble cristià respon amb un breu “credo”: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu!”

Cadascú, jo, què li dic? Vol una resposta personal. Més enllà de raons i explicacions sàvies...¿Per on passa ara la meva fe? ¿És realment la confiança abandonada a les seves mans? Em dóna coratge i alegria?

Puc agrair de cor tots els qui m’han donat a conèixer Jesucrist.

I pregar amb humilitat: Jesús, fes que et conegui, perquè t’estimi, perquè et segueixi! (bella jaculatòria).

Fe és oposada a angoixa i por. Fe és confiar, esperar contra tota evidència, contra tota desesperança. Fe és raó, i raons, sí, però il·luminades pel sentiment, emocions, i per la llum nova de la gràcia divina, que la fa anar més lluny, més enllà. L’obre al misteri de saber sense saber..., sense controlar-ho tot.

Fe és amor, i amor concret, real. És servei, és atenció a l’altre, és sacrifici pel pròxim. És perdre aquesta vida, donar-la, per acollir-ne una altra de més gran i eterna.

Fe és amistat amb Jesús, sentir-se perdonat, acceptat i admès al grup dels seus amics, dels seus germans. És una experiència única d’intimitat amb el Ressuscitat, que viu en mi.

Fe és germanor amb altres, als qui no jutges, sinó que comprens, acceptes, ajudes i t’ajuden... els estimes; els vols estimar. És la comunió dels sants. Creure és ser família i ser Poble de Déu.

3. Pere va parlar per ell i pels apòstols, però també per tots els creients, per aquells que creurien sense haver vist. És la pedra, la roca, kefas. Sosté i anima. No defallirà mai l’Església, per més que cada cristià defalleixi. És santa i creient, l’infern no podrà, per més que formada per pecadors.

Valorem el creure en l’Església. Valorem el formar part d’aquesta Església, humilment, sense fariseismes ni orgull. Amb alegria, amb ganes que tots coneguin Jesús, l’estimin i el segurixi . Església per a evangeltzar.

Hi ha un “nosaltres” que creu: Creiem en Déu... En el baptisme som acollits per la Santa Església. És la nostra Mare (Sta. Teresina).

Valorem la multitud de gent bona que hi ha en l’Església: des de la Verge Maria i els sants, els màrtirs... fins els més petits del Regne de Déu, i els arribats en el darrer moment. Jo sóc un d’aquests “amics del Senyor”.

4. Proposta.- En temps de pandèmia i inseguretats hem de viure de la Fe Confiada, abandonats en mans de Déu. Creure i Esperar pacientment. Acceptant la prova o el repte de perseverar sense saber, sense posseir, sense estar segurs... Hem perdut les seguretats perquè ens assegurem només en Déu: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...”.

- Perplexitats: 

Desconeixement del virus, conseqüències, sense vacunes. Desconfiança en la ciència, els líders, les economies... Confinament tan dur, sobretot per la gent gran, especialment en residències o soles, i per als infants i adolescents. Morts en soledat. Sanitat insegura. Església menys visible, tancada, nova presència...

Caldrà perseverar pregant i caminant com en la boira, sense veure; escoltant dintre nostre la veu i la presència del Senyor; servint i ajudant els pobres i necessitats, construint llocs, institucions, espais de solidaritat real.