Carta del Sant Pare Francesc als preveres

El Papa Francesc el 4 d’agost de 2019, amb motiu del 160è. aniversari de la mort del sant Rector d’Ars, ha enviat a tots els preveres del món la següent Carta que traduïm al català:

Als meus germans preveres.

Benvolguts germans:

Recordem els 160 anys de la mort del sant Rector d'Ars a qui Pius XI va presentar com a patró per a tots els rectors del món. En la seva festa vull escriure-us aquesta carta, no només als rectors sinó també a tots vosaltres germans preveres que sense fer soroll «ho deixeu tot» per a estar compromesos en el dia a dia de les vostres comunitats. A vosaltres que, com el Rector d'Ars, treballeu a la «trinxera», porteu sobre les vostres espatlles el pes de la jornada i de la calor (cf. Mt 20,12) i, exposats a una infinitat de situacions, «doneu la cara» quotidianament i sense donar-vos importància, a fi que el Poble de Déu estigui cuidat i acompanyat. Em dirigeixo a cadascun de vosaltres que, tantes vegades, de manera desapercebuda i sacrificada, enmig del cansament o de la fatiga, la malaltia o la desolació, assumiu la missió com a servei a Déu i a la vostra gent i, àdhuc amb totes les dificultats del camí, escriviu les pàgines més belles de la vida sacerdotal.

Fa un temps manifestava als bisbes italians la preocupació que, en no poques regions, els nostres sacerdots se senten ridiculitzats i «culpabilitzats» per crims que ells no han comès i els deia que necessiten trobar en el seu bisbe la figura del germà gran i el pare que els encoratgi en aquests temps difícils, els estimuli i els sostingui en el camí.

Com a germà gran i pare també vull estar a prop vostre, en primer lloc per agrair-vos en nom del sant Poble fidel de Déu tot el que rep de vosaltres i, a la vegada, animar-vos a renovar aquestes paraules que el Senyor va pronunciar amb tanta tendresa el dia de la nostra ordenació i constitueixen la font de la nostra alegria: «Ja no us dic servents…, a vosaltres us he dit amics» (Jn 15,15).

DOLOR

«He vist l'aflicció del meu poble» (Ex 3,7).En aquests darrers temps hem pogut sentir amb major claredat el crit, tantes vegades silenciós i silenciat, de germans nostres, víctimes d'abús de poder, de consciència i sexual per part de ministres ordenats. Sense cap dubte és un temps de sofriment en la vida de les víctimes que van patir les diferents formes d'abusos; també per a les seves famílies i per a tot el Poble de Déu.

Com vosaltres sabeu, estem fermament compromesos amb la posada en marxa de les reformes necessàries per a impulsar, des de la seva arrel, una cultura basada en la cura pastoral de manera tal que la cultura de l'abús no trobi cap espai per a desenvolupar-se i, menys encara, perpetuar-se. No és tasca fàcil ni de curt termini, i reclama el compromís de tots. Si en el passat l'omissió va poder transformar-se en una forma de resposta, avui volem que la conversió, la transparència, la sinceritat i solidaritat amb les víctimes es converteixi en la nostra manera de fer la història i ens ajudi a estar més atents davant de tot sofriment humà.

Aquest dolor no és indiferent tampoc als preveres. Així ho he pogut constatar en les diferents visites pastorals tant ala meva diòcesi com en altres on he tingut l'oportunitat de mantenir trobades i xerrades personals amb sacerdots. Molts d'ells m’han manifestat la seva indignació pel que ha succeït, i també certa impotència, ja que a més del «desgast pel lliurament han viscut el mal que provoca la sospita i el qüestionament, que en alguns o molts ha pogutintroduir el dubte, la por i la desconfiança». Nombroses són les cartes de sacerdots que comparteixen aquest sentiment. D'altra banda, consola trobar pastors que, en constatar i conèixer el dolor sofrent de les víctimes i del Poble de Déu, es mobilitzen, busquen paraules i camins d'esperança.

Sense negar i repudiar el mal causat per alguns germans nostres seria injust no reconèixer tants sacerdots que, de manera constant i honesta, lliuren tot el que són i tenen pel bé dels altres (cf. 2 Co 12,15) i porten endavant una paternitat espiritual capaç de plorar amb els que ploren; són innombrables els sacerdots que fan de la seva vida una obra de misericòrdia en regions o situacions tantes vegades inhòspites, allunyades o abandonades fins i tot a risc de la pròpia vida. Reconec i agraeixo el vostre valent i constant exemple que, en moments de turbulència, vergonya i dolor, ens manifesta que vosaltres continueucomprometent-vos amb alegria per l'Evangeli.

Estic convençut que, en la mesura en què siguem fidels a la voluntat de Déu, els temps de purificació eclesial que vivim ens faran més alegres i senzills i seran, en un futur no llunyà, molt fecunds. «No ens desanimem! El Senyor està purificant la seva Esposa i ens està convertint a tots a Ell. Ens permet experimentar la prova perquè entenguem que sense Ell som pols. Ens està salvant de la hipocresia i de l'espiritualitat de les aparences. Està bufant el seu Esperit per a retornar la bellesa a la seva Esposa sorpresa en flagrant adulteri. Ens farà bé llegir avui el capítol 16 de Ezequiel. Aquesta és la història de l'Església. Aquesta és la meva història, pot dir cadascun de nosaltres. I, al final, a través de la teva vergonya, continuaràs sent un pastor. El nostre humil penediment, que roman en silenci, en llàgrimes davant la monstruositat del pecat i la insondable grandesa del perdó de Déu, és el començament renovat de la nostra santedat».

GRATITUD

«No em canso de donar gràcies per vosaltres» (Ef 1,16).La vocació, més que una elecció nostra, és resposta a una crida gratuïta del Senyor. És bo tornar una vegada i una altra a aquests passatges evangèlics on veiem Jesús resar, escollir i cridar «perquè estiguin amb Ell i per a enviar-los a predicar» (Mc 3,14).

Voldria recordar aquí un gran mestre de vida sacerdotal del meu país natal, el pare Lucio Gera qui, parlant a un grup de sacerdots en temps de moltes proves a Amèrica Llatina, els deia: «Sempre, però sobretot en les proves, hem de tornar a aquests moments lluminosos en què experimentem la crida del Senyor a consagrar tota la nostra vida al seu servei». És el que m'agrada anomenar «la memòria deuteronòmica de la vocació» que ens permet tornar «a aquest punt incandescent en el qual la gràcia de Déu em va tocar al començament del camí i amb aquesta espurna tornar a encendre el foc per al dia d’avui, per a cada dia i portar calor i llum als meus germans i germanes. Amb aquesta espurna s'encén una alegria humil, una alegria que no ofèn el dolor i la desesperació, una alegria bona i serena».

Un dia pronunciàrem un «sí» que va néixer i va créixer en el si d'una comunitat cristiana de la mà d'aquests sants «de la porta del costat de casa» que ens han mostrat amb fe senzilla que valia la pena donar-ho tot per al Senyor i el seu Regne. Un «sí», l'abast del qual ha tingut i tindrà una transcendència impensada, que moltes vegades no arribarem a imaginar tot el bé que va ser capaç i és capaç de generar. Què bonic quan un capellà ancià es veu envoltat i visitat per aquells petits —ja adults— que va batejar en els seus inicis i, amb gratitud, li vénen a presentar la família! Allí descobrim que vam ser ungits per a ungir i la unció de Déu mai defrauda i em fa dir amb l'Apòstol: «No em canso de donar gràcies per vosaltres» (Ef 1,16) i per tot el bé que heu fet.

En moments de tribulació, fragilitat, així com en els de feblesa i manifestació dels nostres límits, quan la pitjor de totes les temptacions és quedar-se remugant la desolaciófragmentant la mirada, el judici i el cor, en aquests moments és important —fins m'animaria a dir crucial— no només no perdre la memòria agraïda del pas del Senyor per la nostra vida, la memòria de la seva mirada misericordiosa que ens va convidar a jugar-nos-la per Ell i pel seu Poble, sinó també animar-nos a posar-la en pràctica i amb el salmista poder confegir el nostre propi cant de lloança perquè «perdura eternament el seu amor» (Sal 135).

L'agraïment sempre és una «arma poderosa». Només si som capaços de contemplar i agrair concretament tots els gestos d'amor, generositat, solidaritat i confiança, així com de perdó, paciència, aguant i compassió amb els quals vam ser tractats, deixarem a l'Esperit regalar-nos aquest aire fresc capaç de renovar (i no posar pedaços) la nostra vida i missió. Deixem que també en constatar tot el bé que hem rebut ens faci desvetllar la capacitat de sorpresa i agraïment i, de la mateixa que Pere en el matí de la «pesca miraculosa», ens faci dir: «Aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un pecador!» (Lc 5,8) i escoltem una vegada més de llavis del Senyor la seva crida: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (Lc 5,10); perquè «perdura eternament el seu amor».

Germans, gràcies per la vostra fidelitat als compromisos contrets. És tot un signe que, en una societat i una cultura que ha convertit «el gasós» en un valor, existeixin persones que apostin i busquin assumir compromisos per tota la vida. Substancialment estem dient que continuem creient en Déu que mai no ha infringit la seva aliança, fins i tot quan nosaltres l'hem trencat tantes vegades. Això ens convida a celebrar la fidelitat de Déu que no deixa de confiar, creure i apostar per nosaltres malgrat els nostres límits i pecats, i ens convida a fer el mateix. Conscients de portar un tresor en gerres de terrissa (cf. 2 Co 4,7), sabem que el Senyor triomfa en la feblesa (cf. 2 Co 12,9), no deixa de sostenir-nos i cridar-nos, donant-nos el cent per un (cf. Mc 10,29-30) perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies per l'alegria amb la qual heu sabut lliurar les vostres vides, mostrant un cor que amb els anys va lluitar i lluita per a no tornar-se estret i amarg i ser, per contra, quotidianament eixamplat per l'amor a Déu i al seu poble; un cor que, com el bon vi, el temps no l'ha agrit, sinó que li ha donat una qualitat cada vegada més exquisida; perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies per buscar enfortir els vincles de fraternitat i amistat en el presbiteri i amb el vostre bisbe, sostenint-vosmútuament, cuidant el qui està malalt, buscant el quis'aïlla, animant i aprenent de la saviesa de l'ancià, compartint els béns, sabent riure i plorar junts... que en són de necessaris aquests espais! I també essent constants i perseverants quan heu hagut d’assumir alguna missió aspra, o animar algun germà a assumir les seves responsabilitats; perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies pel testimoniatge de perseverança i «resistència»(hypomoné) en el lliurament pastoral que tantes vegades, moguts per la parresia del pastor, ens porta a lluitar amb el Senyor en l'oració, com Moisès en aquella valenta i fins arriscada intercessió pel poble (cf. Nm 14,13-19; Ex32,30-32; Dt 9,18-21); perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies per celebrar diàriament l'Eucaristia i ser pastorsamb misericòrdia en el sagrament de la reconciliació, sense rigorismes ni laxismes, fent-vos càrrec de les persones i acompanyant-les en el camí de conversió cap a la vida nova que el Senyor ens regala a tots. Sabem que pels graons de la misericòrdia podem arribar fins al més baix de la nostra condició humana —fragilitat i pecats inclosos— i, en el mateix instant, experimentar el més alt de la perfecció divina: «Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós». I així ser «capaços d’escalfar el cor de les persones, de caminar amb elles en la nit, de saber dialogar, i fins i tot descendir a la seva nit i la seva foscor sense perdre's»; perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies per ungir i anunciar a tothom, amb ardor, «quan és oportú i quan és inoportú» l'Evangeli de Jesucrist (cf. 2Tm4,2), sondejant el cor de la pròpia comunitat «per tal debuscar on és viu i ardent el desig de Déu i també on aquest diàleg, que era amorós, ha estat sufocat i no ha pogutdonar fruit»; perquè «perdura eternament el seu amor».

Gràcies per les vegades en què, deixant-vos commoure en les entranyes, heu acollit els caiguts, curat les seves ferides, escalfant els seus cors, mostrant tendresa i compassió com el samarità de la paràbola (cf. Lc 10,25-37). No hi ha res que urgeixi tant com això: proximitat, fer-nos propers a la carn del germà sofrent. Quant de bé fa l'exemple d'un sacerdot que s'apropa i no defuig les ferides dels seus germans!. És reflex del cor del pastor que va aprendre el gust espiritual de sentir-se una sola cosa amb el seu poble; que no s'oblida que va sortir d'ell i que només en el seu servei trobarà i podrà desplegar la seva més pura i plena identitat, que li fa desenvolupar un estil de vida auster i senzill, sense acceptar privilegis que no tenen sabor a Evangeli; perquè «perdura eternament el seu amor».

Donem gràcies, també, per la santedat del Poble fidel de Déu que som convidats a pasturar i, a través del qual, el Senyor també ens pastura i cuida amb el regal de poder contemplar aquest poble en aquests «pares que crien amb tant amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per dur el pa a la seva casa, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per a seguir endavant dia a dia, hi veig la santedat de l'Església militant». Donem gràcies per cadascun d'ells i deixem-nos socórrer i estimular pel seu testimoniatge; perquè «perdura eternament el seu amor».

ÀNIM

«Desitjo que els seus cors siguin confortats» (Col 2,2).El meu segon gran desig, fent-me ressò de les paraules de sant Pau, és acompanyar-vos a renovar el nostre ànim sacerdotal, fruit abans de res de l'acció de l'Esperit Sant en les nostres vides. Enfront d'experiències doloroses tots tenim necessitat de consol i d'ànim. La missió a la qual vam ser cridats no entranya ser immunes al sofriment, al dolor i fins i tot a la incomprensió; al contrari, ens demana mirar-los de cara i assumir-los per a deixar que el Senyor els transformi i ens configuri més a Ell. «En el fons, la falta d'un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia d’actuar millor en nosaltres, ja que no li deixa espai per a provocar aquest bé possible que s'integra en un camí sincer i real de creixement».

Un bon «test» per a conèixer com està el nostre cor de pastor és preguntar-nos com afrontem el dolor. Moltes vegades es pot actuar com el levita o el sacerdot de la paràbola que fan marrada i ignoren l'home caigut (cf. Lc 10,31-32). Uns altres s'acosten malament, l’intel·lectualitzen refugiant-se en llocs comuns: «la vida és així», «no s’hi pot fer res», donant lloc al fatalisme i al neguit; o s'acosten amb una mirada de preferències selectives que l'única cosa que genera és aïllament i exclusió. «Com el profeta Jonàs sempre portem latent la temptació de fugir a un lloc segur que pot tenir molts noms: individualisme, espiritualisme, tancament en petits mons…», els quals lluny de fer que les nostres entranyes es commoguin acaben apartant-nos de les ferides pròpies, de les dels altres i, per tant, de les nafres de Jesús.

En aquesta mateixa línia voldria assenyalar una altra actitud subtil i perillosa que, com li agradava dir a Bernanos, és «el més preuat dels elixirs del dimoni» i la més nociva per als qui volem servir al Senyor perquè sembra desànim, orfandat i condueix a la desesperació. Desil·lusionats amb la realitat, amb l'Església o amb nosaltres mateixos, podem viure la temptació d'apegar-nos a una melangiosa tristesa, que els pares d'Orient anomenaven acèdia. El card. Tomáš Špidlík deia: «Si ens assalta la tristesa per com va la vida, per la companyia dels altres, perquè estem sols… llavors és perquè tenim una falta de fe en la Providència de Déu i en la seva obra. La tristesa […] paralitza l'ànim de continuar amb el treball, amb l'oració, ens fa antipàtics als qui viuen al costat nostre. Els monjos, que dediquen una llarga descripció a aquest vici, l’anomenen el pitjor enemic de la vida espiritual».

Coneixem aquesta tristesa que porta a l’addicció i condueix gradualment a la naturalització del mal i a la injustícia amb el tènue murmuri del «sempre s’ha fet així». Tristesa que torna estèril tot intent de transformació i conversió propagant ressentiment i animositat. «Aquesta no és l'opció d'una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l'Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» i per a la qual vam ser cridats. Germans, quan aquesta tristesa melangiosaamenaci amb ensenyorir-se de la nostra vida o de la nostra comunitat, sense espantar-nos ni preocupar-nos, però amb determinació, demanem i fem demanar a l'Esperit que «vingui a despertar-nos, a sacsejar-nos del nostre ensopiment, a alliberar-nos de la inèrcia. Desafiem el costum, obrim bé els ulls, les oïdes i sobretot el cor, per a deixar-nos descol·locar pel que passa al nostre entorn i pel crit de la Paraula viva i eficaç del Ressuscitat».

Permeteu-me repetir-vos-ho, tots necessitem del consol i la fortalesa de Déu i dels germans en els temps difícils. A tots ens serveixen aquelles sentides paraules de sant Pau a les seves comunitats: «Us prego, doncs, que no defalliu veient les tribulacions que passo per vosaltres» (Ef 3,13); «Desitjo que els seus cors siguin confortats» (Col 2,2), i així poder portar endavant la missió que cada matí el Senyor ens regala: transmetre «una bona notícia que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10). Però, això sí, no ja com a teoria o coneixement intel·lectual o moral del que hauria de ser, sinó com a homes que enmig del dolor van ser transformats i transfigurats pel Senyor, i com Job exclamen: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls.» (42,5). Sense aquesta experiència fundant, tots els nostres esforços ens portaran pel camí de la frustració i el desencantament.

Al llarg de la nostra vida, hem pogut contemplar com «amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria». Si bé existeixen diferents etapes en aquesta vivència, sabem que més enllà de les nostres fragilitats i pecats Déu sempre «ens permet aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia». Aquesta alegria no neix dels nostres esforços voluntaristes o intel·lectualistes sinó de la confiança de saber que segueixen actuants les paraules de Jesús a Pere: en el moment que siguis sacsejat, no t'oblidis que «jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe»(Lc22,32). El Senyor és el primer a resar i a lluitar per tu i per mi. I ens convida a entrar de ple en la seva oració. Fins i tot poden arribar moments en els quals hàgim de submergir-nos en «l'oració de Getsemaní, la més humana i la més dramàtica de les pregàries de Jesús […]. Hi ha súplica, tristesa, angoixa, gairebé una desorientació (Mc 14,33s.)».

Sabem que no és fàcil romandre davant del Senyor deixant que la seva mirada recorri la nostra vida, sani el nostre cor ferit i renti els nostres peus impregnats de la mundanitat que s’ha adherit en el camí i ens impedeix caminar. En l'oració experimentem la nostra beneïda precarietat que ens recorda que som deixebles necessitats de l'auxili del Senyor i ens allibera d'aquesta tendència «prometeica dels qui en el fons només confien en les seves pròpies forces i se senten superiors a altres pel fet de complir determinades normes».Germans, Jesús més que ningú, coneix els nostres esforços i resultats, així com també els fracassos i desencerts. Ell és el primer a dir-nos: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou  i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs» (Mt 11,28-29).

En una oració així sabem que mai no estem sols. L'oració del pastor és una oració habitada tant per l'Esperit «que crida: « Abbà, Pare!» (Ga 4,6) com pel poble que li ha estat confiat. La nostra missió i identitat s'il·luminen des d'aquesta doble vinculació.

L'oració del pastor es nodreix i encarna en el cor del Poble de Déu. Porta les marques de les ferides i alegries de la seva gent a la qual presenta des del silenci al Senyor perquè les ungeixi amb el do de l'Esperit Sant. És l'esperança del pastor que confia i lluita perquè el Senyor curi la nostra fragilitat, la personal i la dels nostres pobles. Però no perdem de vista que precisament en l'oració del Poble de Déu és on s'encarna i troba lloc el cor del pastor. Això ens lliura a tots de buscar o voler respostes fàcils, ràpides i prefabricades, permetent-li al Senyor que sigui Ell (i no les nostres receptes i prioritats) qui mostri un camí d'esperança. No perdem de vista que, en els moments més difícils de la comunitat primitiva, tal com llegim en el llibre dels Fets dels Apòstols, l'oració es va constituir en la veritable protagonista.

Germans, reconeguem la nostra fragilitat, sí; però deixem que Jesús la transformi i ens enviï una vegada i una altra a la missió. No perdem l'alegria de sentir-nos «ovelles», de saber que ell és el nostre Senyor i Pastor.

Per a mantenir el cor enardit és necessari no descurar aquestes dues vinculacions constitutives de la nostra identitat: la primera, amb Jesús. Cada vegada que ens desvinculem de Jesús o descurem la relació amb Ell, a poc a poc el nostre lliurament es va assecant i els nostres llums es queden sense l'oli capaç d'il·luminar la vida (cf. Mt 25,1-13): « Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. (…)El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15,4-5). En aquest sentit, vull encoratjar-vos a no descurar l'acompanyament espiritual, tenint algun germà amb qui parlar, confrontar, discutir i discernir en plena confiança i transparència el propi camí; un germà savi amb qui fer l'experiència de saber-vosdeixebles. Busqueu-lo, trobeu-lo i gaudiu de l'alegria de deixar-se cuidar, acompanyar i aconsellar. És una ajuda insubstituïble per a poder viure el ministeri fent la voluntat del Pare (cf. He 10,9) i deixar bategar el cor amb «els mateixos sentiments de Crist» (Flp 2,5). Quin bé ens fan les paraules del Cohèlet: « Més val ser dos que no pas un…  si l’un cau, l’altre l’aixeca. Però ai del qui cau estant sol, sense que un altre el pugui aixecar!!» (4,9-10).

L'altra vinculació constitutiva: acreixeu i alimenteu el vincle amb el vostre poble. No us aïlleu de la vostra gent i dels presbiteris o comunitats. I encara menys no us enclaustreu en grups tancats i elitistes. Això, en el fons, asfixia i enverina l'esperit. Un ministre coratjós és unministre sempre en sortida; i «estar en sortida» ens porta a caminar «a vegades davant, a vegades al mig i a vegades darrere: davant, per a guiar a la comunitat; al mig, per a millor comprendre-la, encoratjar-la i sostenir-la; darrere, per a mantenir-la unida i que ningú es quedi massa enrere… i també per una altra raó: perquè el poble té “olfacte”. Té olfacte a trobar noves sendes per al camí, té el “sensus fidei” [cf. LG 12]. Hi ha quelcom més bell que això?». Jesús mateix és el model d'aquesta opció evangelitzadora que ens introdueix en el cor del poble. Quin bé que ens fa mirar-lo proper a tots! El lliurament de Jesús en la creu no és més que la culminació d'aquest estil evangelitzador que va marcar tota la seva existència.

Germans, el dolor de tantes víctimes, el dolor del Poble de Déu, així com el nostre propi dolor no pot ser en va. És Jesús mateix qui carrega tot aquest pes en la seva creu i ens convida a renovar la nostra missió per a estar prop dels qui sofreixen, per a estar, sense vergonyes, prop de les misèries humanes i, per què no, viure-les com a pròpies per a fer-les eucaristia. El nostre temps, marcat per velles i noves ferides necessita que siguem artesans de relació i de comunió, oberts, confiats i expectants de la novetat que el Regne de Déu vol suscitar avui. Un Regne de pecadors perdonats convidats a testimoniar la sempre viva i actuant compassió del Senyor; «perquè perdura eternament el seu amor».

LLOANÇA

«La meva ànima magnifica el Senyor» (Lc 1, 46)

És impossible parlar de gratitud i ànim sense contemplar a Maria. Ella, dona de cor traspassat (cf. Lc 2,35), ens ensenya la lloança capaç d'obrir la mirada al futur i retornar l'esperança al present. Tota la seva vida va quedar condensada en el seu cant de lloança (cf. Lc 1,46-55) que també som convidats a entonar com a promesa de plenitud.

Cada vegada que vaig a un Santuari Marià, m'agrada «guanyar temps» mirant i deixant-me mirar per la Mare, demanant la confiança del nen, del pobre i del senzill que sap que allí hi ha la seva Mare i és capaç de pidolar un lloc en la seva falda. I en aquest estar mirant-la, escoltar una vegada més com l'indi Juan Diego: «Què hi ha fill meu el més petit?, què entristeix el teu cor? Per ventura no sóc jo aquí, jo que tinc l'honor de ser la teva mare?».

Mirar Maria és tornar «a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l'afecte. En ella veiem que la humilitat i la tendresa no són virtuts dels febles sinó dels forts, que no necessiten maltractar als altres per a sentir-se importants».

Si alguna vegada, la mirada comença a endurir-se, o sentim que la força seductora de l'apatia o la desolació vol arrelar i apoderar-se del cor; si el gust per sentir-nos part viva i integrant del Poble de Déu comença a incomodar i ens percebem empesos cap a una actitud elitista… no tinguem por de contemplar Maria i entonar el seu cant de lloança.

Si alguna vegada ens sentim temptats d'aïllar-nos i tancar-nos en nosaltres mateixos i en els nostres projectes protegint-nos dels camins sempre polsosos de la història, o si el lament, la queixa, la crítica o la ironia s'ensenyoreixen del nostre actuar sense ganes de lluitar, d'esperar i d'estimar… mirem Maria perquè netegi la nostra mirada de tot “borrissol” que pot impedir-nos estaratents i desperts per a contemplar i celebrar Crist que Viu enmig del seu Poble. I si veiem que no aconseguim caminar drets, que ens costa mantenir els propòsits de conversió, diguem-li com li suplicava, gairebé amb complicitat, aquell gran rector, poeta també, de la meva anterior diòcesi: «Aquesta tarda, Senyora / la promesa és sincera; / pels dubtes no oblidis / deixar la clau a fora». «Ella és l'amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l'espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d'esperança per als pobles que sofreixen dolor de part fins que broti la justícia… com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l'Amor de Déu».

Germans, una vegada més, « no em canso de donar gràcies per vosaltres» (Ef 1,16) pel vostre lliurament i missió amb la confiança que «Déu lleva les pedres més dures, contra les quals s'estavellen les esperances i les expectatives: la mort, el pecat, la por, la mundanitat. La història humana no acaba davant una pedra sepulcral, perquè avui descobreix la “pedra viva” (cf. 1 P 2,4): Jesús ressuscitat. Nosaltres, com a Església, estem fundats en Ell, i fins i tot quan ens desanimem, quan sentim la temptació de jutjar-ho tot sobre la base dels nostres fracassos, Ell ve per a fer-ho tot nou».

Deixem que sigui la gratitud el que desperti la lloança i ens animi una vegada més en la missió d'ungir els nostres germans en l'esperança. A ser homes que testimoniïn amb la seva vida la compassió i misericòrdia que només Jesús ens pot regalar.

Que el Senyor Jesús us beneeixi i la Mare de Déu us cuidi. I, si us plau, us demano que no us oblideu de resar per mi.

Fraternalment,

Francesc

Roma, prop de Sant Joan de Laterà, 4 d'agost de 2019.
Memòria litúrgica del sant rector d'Ars.