Homilia Eclesiàstica 2019

PROCLAMACIÓ DE L’HOMILIA ECLESIÀSTICA, 2019-08-31

És per a mi un honor poder proclamar avui una Homilia al mateix lloc on foren proclamades les Homilies per primera vegada en la nostra pròpia llengua, la qual encara que es trobés en un estadi força primitiu i naixent, ja estava ben constituïda en una llengua nova. En aquest temple, avui bellament restaurat, on aquella primitiva canònica tenia els actes de culte i celebrava la litúrgia dels diversos temps de l’any. Es veia obligada a comentar la Paraula de Déu, amb les explicacions i comentaris de les corresponents homilies. Enguany s’escau també el primer centenari de la mort del cèlebre investigador, que les va trobar, estudiar i editar, en Joaquim Miret i Sans. És per això que m’ha semblat oportú que per tal de respondre i complir millor la comesa que m’haveu fet, hem de retornar als orígens.

Tot va començar aquell 5 de juny, un dimecres, del 1090, quan amb l’assitència i presència dels senyors de Caboet, Guitard Isarn i la seva esposa Gebellina, es presentaren el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, uns representants de les canòniques de la Seu d’Urgell, de Cardona i de Solsona, el prior dels Tresponts i altres personalitats, els quals varen fundar en aquest temple de Santa Maria d’Organyà una nova canònica sota la regla de Sant Agustí i la dotaren esplèndidament. A partir d’aquest moment els canonges d’Organyà comencen la seva missió de culte i lloança a Déu i a Santa Maria i tenen també la cura d’ànimes de la vila i terme d’Organyà. La predicació i les homilies en les celebracions de l’Eucaristia formaven una part essencial del seu ministeri ordinari en el transcurs de l’any.

També a la fi del segle XI ens trobem a Europa, a la seva part central, que van creant-se i sorgint noves llengues romàniques, eixides de la seva llengua mare, el llatí. El poble comença a parlar una nova llengua i s’aparta del llatí, que deixa d’entendre. La predicació no produirà el seu efecte, si el poble no l’entén. Ja el concili de Tours del 813 va establir que la predicació s’havia de fer in rusticam romanam linguam, és a dir en romanç, la llengua que sigui entenedora per al poble.

En aquesta conjuntura neixen les diverses Homilies en llengua vernàcula, que són una traducció o potser una acomodació dels anteriors homiliaris llatins. Així mateix, a la fi del segle XII o a inicis del segle XIII la canònica d’Organyà obtingué un manuscrit que contenia unes Homilies en la nova llengua del poble, el català. Aquestes Homilies foren proclamades, probablement llegides, o al meyns consultades com a tema de la predicació dirigida al poble fidel. Passaren els anys i també s’extingí aquella canònica i les nostres Homilies caigueren en el silenci i en un oblit absolut. Hem d’esperar fins el setembre de 1905, quan el cèlebre historiador, en Joaquim Miret i Sans trobà a la rectoria entre els pergamins de la canònica tres fulls en pergamí doblat que fan sis folis. Són uns folis d’aquelles antigues Homilies. I encara dos anys més tard el Rector d’Organyà, Mn. Bonaventura Riba, en trobà altres dos folis més. Són en total vuit folis que formaven un quadernet del manuscrit de les nostres Homilies. Amb tota seguretat el manuscrit era més extens, sense que sapiguem quina extensió tenia. Però es tracta de l’únic tesimoni valuós que posseïm de les nostres Homilies, escrites en aquella primitiva llengua catalana.

Aquest quadernet contenia certament les Homilies del temps de Sexagèsia a la Quaresma. Perquè aquest text fragmentari s’inicia amb allò que era l’acabament d’una homilia, que probablement seria de la dominica de Septuagèsima. Després segueixen sis homilies, senceres, i acaba amb unes primeres ratlles d’una altra homilia, que pertanyia a la tercera dominica de Quaresma, i que reporta la curació d’un mut, del capítol 11 de Sant Lluc. Per tant, només conservem el text sencer de sis homilies, que són:

I- És el comentari de l’epistola de Sant Pau, de la primera carta als Corintis, capítol 13, que tracta de la caritat. Segons Armand Puig, que ha fet un estudi en profunditat sobre les nostres Homilies, era una Homilia que es predicava a les canòniques agustinianes, el 28 de febrer, la festa del trasllat de Sant Agustí.

II-És el comentari de la dominica de Sexagesia, del capitol 8 de l’evangeli de Sant Lluc, que tracta sobre la paràbola del Bon Sembrador.

III-És el comentari de la dominíca de Quinquagesima, del capítol 18 de l’evangeli de Sant Lluc. Narra la curació del cec de Jericó.

IV-És la homilia del Dimecres de Cendra que versa sobre el capítol 2 del profeta Joel: sobre el tema “Convertiu-vos a mí de tot cor”.

V-Correspon al primer diumenge de Quaresma i és un comentari al capítol 2 de l’evangeli de Sant Mateu: Són les tentacions de Jesús al desert.

VI-És la dominica segona de Quaresma. Comenta el capítol 15 de l’evangeli de Sant Mateu i narra la curació de la filla de la Cananea.

Ara, si volem conèixer millor el contingut i especialment el valor de les nostres Homilies, serà bo que d’una forma suscinta les comparem també amb unes altres Homilies, contemporànies de la nació veïna, França, les quals també foren considerades, com una primera mostra de la nova llengua, naixent. Les compararem, doncs, amb les Homilies de Maurice de Sully i amb les Homilies provençals de Tortosa.

-Maurice de Sully és el bisbe de París (1160-1196). Durant el seu pontificat s’inicià la construcció de la catedral de Nôtre Dâme de París. Escrigué unes homilies en llatí, seixanta-set, que comenten els evangelis dels diumenges i de les festes de l’any litúrgic, probablement entre els anys 1168 i 1175. Posteriorment en feu una nova versió en la llengua nova, la francesa, amb algunes modificacions, considerada també com una de les obres més antigues d’aquella llengua.

-L’Arxiu Capitular de Tortosa té al seu manuscrit núm. 106, vint-i-dues homilies en llengua provençal, que conté sermons per als diumenges i festes de l’any. Foren descobertes l’any 1896, i les dataren d’entre finals del segle XII i els inicis del segle XIII. Aquestes Homilies foren estudiades amb profunditat per Josep Moran, el qual al Preàmbul del seu llibre les anomena “escrites en provençal catalanitzat i fragments en català”.

Pel que fa a l’estil adoptat per les nostres Homilies d’Organyà, es caracteritzen per la seva sobrietat, senzillesa i brevetat. En efecte, les nostres Homilies s’inicien amb una breu cita en llatí del text bíblic que vol comentar, i que a continuació tradueix al català. Tot seguit passa a narrar el contingut del relat bíblic i alhora li dedica un senzill i curt comentari teològic o moral. Fa també unes breus explicacions d’aquelles significacions místiques que l’escena evagèlica suggereix a l’autor i en treu algunes exhortacions pràctiques per a la vida cristiana dels fidels. Tot amb un to de senzillesa i sobrietat, la qual cosa ens ve a indicar que el model d’homiliari en el qual s’inpiraren era força antic.

Si les comparem amb les Homilies franceses de Maurice de Sully, trobem que també aquestes fan una exposició del text evangèlic o bíblic i en treuen els significats i exhortacions oportuns. Després s’allarguen i insisteixen en la pràctica d’una vida cristiana virtuosa. El to també és senzill i popular, però resulten quelcom més llargues que les nostres Homilies d’Organyà.

Pel que respecta a les Homilies provençals de Tortosa, en general són quelcom més extenses que les que ens reporten els dos homiliaris anteriors. La majaria d’elles versen sobre les festes de durant l’any i d’alguns sants. Abunden menys les dominiques de durant l’any. També el seu estil és sobretot temàtic i no exegètic, com ho eren els homiliaris anteriors. Es prodiga més en les cites de textos bíblics i d’autoritats. No adopta un to retòric, sinó més aviat popular.

D’aquesta presentació i comparació que acabem de fer entre sí dels tres homiliaris, podem deduir que no tenen una estricta dependència directa d’un amb els altres, és a dir, cap dels tres és una simple traducció dels altres. Malgrat tot, hem de fer una salvetat. La nostra Homilia IV d’Organyà, que correspon al dimecres de Cendra, s’inspira en alguns fragments del sermó del dimecres de Cendra, que es troba a les Homilies provençals de Tortosa. En treu alguns troços gairebé literals i en altres fragments només en guarda el sentit. Però l’homilia de Tortosa s’exten i s’amplia notablement amb altres comentaris i explicacions ulteriors, més extensos. En canvi, l’homilia d’Organyà, com de costum, esdevé una homilia més breu i sòbria. Una explicació d’aquestes afinitatats entre ambdós homilies, la podríem trobar en el fet que tal vegada el manuscrit que serví de model per a la traducció d’Organyà no contenia aquesta homilia del dimecres de Cendra, que el copista d’Organyà volia incloure en les seves homilies. I per aquest motiu, es decidí a redactar aquesta nova homilia, treta del model del manuscrit de Tortosa o sinó, potser Organyà acudí a algun altre manuscrit provençal o llatí anterior, que d’alguna manera hagués estat utilitzat també pel copista del còdex tortosí.

Resten encara altres qüestions sobre les Homilies, per a les quals no tenim els elements suficients per a resoldre-les, com serien, quin fou el model a traduir, un homiliari llatí o potser ja un homiliari provençal? En quin escriptori es van composar i copiar les nostres Homilies? Qüestions aquestes, no resoltes, que de cap manera treuen valor a aquest únic i preuat manuscrit, que és un bell testimoni de la nostra llengua en el seu estadi primitiu o naixent, i que de fet fou trobat a Organyà i provenia de la seva antiga canònica.

Tot el que precedeix fins ara ha estat una introducció sobre els orígens i gènesis de les nostres Homilies. Però crec que l’objecte d’aquest acte és que us faci la proclamació d’una homilia. Però he pensat que en compte de dirigir-vos una homilia nova, serà molt millor proclamar-vos la mateixa primera Homilia del nostre manuscrit, que versa sobre la caritat cristiana. Us la llegiré tot seguit. Però la seva lectura en la versió original del manuscrit esdevindria un xic difícil d’entendre i de seguir, perquè empra encara paraules molt arcaiques i també, perquè tampoc sabem quins eren els sons que els antics donaven als signes de la seva escritura. Per això, he optat per fer-ne una lectura del text, emprant una versió moderna feta per l’erudit Jordi Bruguera, la qual resulta ser molt entenedora i alhora molt ajustada al text i mots originals.

Si linguis hominum loquar et angelorum karitatem autem non habeam, factus sum velut aes sonans aut cimbalum tiniens.

Senyors, això vol dir i mostrar… que si hom parlava tan bé com un àngel o com el més savi home del món, i era cast i abstinent, però caritat no tenia en ell, no li seria de profit per a la salvació… tant com la campana que sona i s’esforça i a ningú no fa profit, sinó a aquells que la senten. Així mateix, tot el que l’home té i tot el que diu i fa en aquest segle, tot és vanitat i no té cap profit aquell qui no té caritat en si mateix, si no la segueix fidelment. Per això digué el savi Salomó: Vanitas vanitatum et omnia vanitas, set caritas numquam excidit. Totes les coses del segle són vanitats i cauen i es converteixen en no res, però la caritat mai no caurà, i aquells qui la seguiran ja mai no s’hi defraudaran. I per això, senyors, si ens volem guardar de perdició i de vanitat, ens cal saber què és caritat. Karitas est dilectio Dei et proximi. Caritat és pròpiament que hom estimi Déu més que res, i tot cristià tant com a si mateix, fidelment. Aquest és l’amor de Déu o de tot cristià. Per això té el nom de caritat, car Déu és més car que res. Té caritat en si aquell home a qui és més car allò que més car li ha d’ésser, això és Déu i l’esperit de l’home, que ja sempre durarà, i totes les altres coses temporals deixaran d’existir. I per això, senyors, per les coses que han de deixar d’existir no vulguem perdre el goig del paradís perdurable ni per les vanitats del segle que llancen l’home a les penes de l’infern… Caritat aquella que llança l’home a la glòria del paradís…[ segueix ara una frase il·legible i continua] seguirien la caritat i tindrien l’amor de Déu… La Santa Escriptura, la qual digué el profeta de Déu Nostre Senyor: Declinet a malo et faciat bonum, inquirat pacem et sequatur eam. Això digué: que hom s’aparti del mal i cerqui la pau i la segueixi. Cerca la pau i la segueix aquell home que no fa mal ni dany a aquells qui li fan mal, per amor de Nostre Senyor. Senyors, caritat és abstinència de mal. Sapigueu, senyors, que per això hom anomena l’almoina caritat més que cap altra cosa, car és honorànça de Déu més que no pas res, car aquell qui dona almoina fa bé al seu proïsme, i a Déu, plaer i amor i honorança, i Déu els en donarà bon guardó perpètu, multiplicat per cent, i als bons i als dolents, del remei de l’infern i de la glòria del paradís. Sapigueu, senyors, que tot el bé que hom fa o diu per bon cor i per penitència de Déu, tot és caritat i salvació de l’ànima. I per això digué sant Pau en l’Epístola que cap obra no és bona ni perfecta sense caritat. Això és: aquell qui té caritat no torna mal per mal, i fa avenir aquells qui estan malament. I encara, aquell qui té caritat no té enveja de res ni mou baralla a ningú ni mou baralles entre us germans i uns altres. Qui té això no té orgull. Qui té caritat no cerca aquelles coses que són seves. Això és, que no vol la voluntat de la carn, sinó solament de l’ànima; això és, que no té cor de fer mal, sinó de seguir dretura i veritat. Aquell home, senyors, que tem la persecució del segle, sapigueu que no té perfecta caritat, car qui té caritat no té por fora de Déu. I encara així digué sant Pau en l’Epístola: Sive prophetie evacuabuntur, sive lingue cesabunt, sive sciencie destruentur. Això vol dir i mostrar que totes les profecies cessaran el dia del judici. D’aquí endavant no hi haurà ocasió de predicar. En aquell lloc seran totes les coses acabades; en aquell lloc cessaran les llengües de tots; en aquell lloc serà el saber dels homes destruït. Ex parte enim cognovimus et ex parte prophetamus. D’una part coneixem i de l’altra profetitzem; això és, que coneixem aquest segle que és no res, però profetitzem el reialme de Déu, el qual és una perfecta causa; però aquelles coses que són del segle deixaran d’existir. Cum essem parvulus, loquebar ut parvulus, sapiebam ut parvulus, cogitabam ut parvulus. Quan hom és un infant, pensa com un infant i sap com un infant; però quan s’ha fet home, deixa aquelles coses que són d’infant; moltes coses que ha fet en la infantesa són no res, car ja té hom vergonya de dir allò que deia quan era infant. Així serà aquest segle vil envers aquell qui ha de venir. Doncs, germans estimats tinguem caritat verdadera sense ira, sense avarícia, sense orgull, sense mala cobejança, per tal que la caritat de Déu sigui expandida en els nostres cors.

Quod ipse prestare dignetur cum Patre… Que ens ho vulgui concedir aquell que viu amb el Pare en la unitat de l’Esperti Sant. AMEN.

El missatge de la Paraula de Déu és sempre actual. L’exposició que Sant Pau fa sobre la caritat a la primera carta als Corintis en el capítol 13, tenia una plena vigència per a aquella antiga canònica i pel poble fidel a ella encomanada, com també la té ara per als cristians del segle XXI. La caritat és la virtud màxima i central per als cristians i té una doble dimensió d’un amor verdader a Déu i al proïsme. I, com molt bé posa de relleu aquesta Homilia d’Organyà, la caritat és abstinència de mal i seguir-diu- “dretura i vertitat”. Així doncs, tinguem caritat verdadera, sense ira, sense avarícia, sense orgull i sense males cobejances.

I per a acabar la proclamació d’aquesta Homilia, deixeu-me recitar les seves darreres ratlles amb les mateixes paraules de la versió original del manuscrit, que diu així:

Moltes coses que en mancipea a feites és nient, qar ja a om vergonia a dir zo que dezie quan ere macip. Així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir. Donches, frares cars, ajam caritat vera senes ira, senes avarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo que la caritad de Déu sia espandida els nostres cors. Quod ipse prestare dignetur cum Patre… AMEN.

Benigne Marquès Sala

Organyà, 31 d’agost de 2019.
 

Bibliografia:

-Homilies d’Organyà, edició facsímil, Introducció i versió adaptada a cura de Jordi Bruguera, i edició crítica de Joan Coromines, Llibres del Mil·lenari, Barcelona, 1989.

-Homilies d’Organyà, a cura de Amadeu J. Soberanas, Andreu Rossinyol, i Armand Puig, Editorial Barcino, Barcelona, 2001.

-Josep Moran i Ocerinjauregui, Les Homilies de Tortosa, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.

Se convoca una peregrinación diocesana a Armenia

La diócesis de Urgell ha convocado una peregrinación a Armenia, un territorio de montañas en el Cáucaso y el primer país cristiano de la historia, desde que en 301 el rey Tiridates II se convirtió con toda su nación, gracias a la perseverancia de San Gregorio, que estuvo encerrado durante 13 años en un pozo, en el monasterio de Khor Virap, una fortaleza cerca del monte Ararat.

La peregrinación se hace del 18 al 25 de septiembre y está previsto visitar lugares emblemáticos y muy significativos, como el monumento y museo dedicado a las víctimas del genocidio de 1915, la Catedral de San Gregorio el Iluminador, edificio del 2001, para conmemorar los 1700 años de la llegada del cristianismo a Armenia; al Matenabadan (Instituto de investigaciones sobre manuscritos antiguos), uno de los más ricos depósitos de manuscritos del mundo; el Monasterio de Goshabank, en el paradisiaco valle del Guetik, construido por el monje Mkhitar Gosh, sabio fabulista, eminente jurista, redactor del Código Civil armenio. Se visitará el pueblo más antiguo de la región de Guejarkunik, con su famoso cementerio de khachkards (cruces de piedra). Hay más de 900 de diferentes siglos y estilos, formando un impresionante espacio de eternidad. La mayoría de los khachkards datan de los siglos XIII al XVII y la más antigua es del siglo VII. Visitaremos Echmiadzin, centro espiritual del cristianismo en Armenia y el Surp Hripsime (iglesia del 618, patrimonio de la Humanidad), donde se recuerda el martirio de Hripsime y compañeras, primeros mártires de Armenia. Se visitará el sur del país, con la vista de Monte Ararat y el monasterio de Khor Virap, donde San Gregorio el Iluminador estuvo encarcelado durante 13 años en un pozo. En la región de Kotayk se visitará el monasterio de Gueghardavank, la Santa Lanza, que, según la tradición, custodió la lanza con que fue herido el cuerpo de Jesús en la cruz.

La conversión de Armenia es anterior al edicto de libertad religiosa, promulgado en el Imperio Romano el 313. Los armenios construyeron el primer gran templo cristiano en la propia capital. Fue inaugurado en el año 303, y con algunas reformas, es la catedral de la Iglesia Apostólica de Armenia.

Un verano para jóvenes en el que disfrutar del juego y de los valores cristianos

Durante este verano, los grupos scouts, centros recreativos, centros parroquiales, campamentos y casas de colonias se están llenando de jóvenes y de niños que comparten, viven y transmiten los valores evangélicos en toda la diócesis de Urgell.

La Fundación de Esplais Santa María de Núria (FEMN) ha organizado turnos de colonias durante los meses de julio y agosto, y han podido disfrutar niños de los diversos grupos de esparcimiento que durante el año acompañan a los niños en las actividades de ocio con valores impulsadas por los grupos vinculados con las parroquias y las escuelas. El objetivo: acompañar en el ocio y educarlos en el compromiso, los valores cristianos, en una actitud ecológica y en la gestión sostenible, en el compañerismo y la solidaridad. Una multitud de monitores trabajan de manera voluntaria durante estas semanas para hacer llegar este mensaje a través de juegos, actividades grupales y de cohesión. Los monitores les ayudan en la adquisición de hábitos saludables y sostenibles, de higiene y salud, de alimentación y de organización del tiempo.

Y, además, la diversión y el entretenimiento no están reñidos con las vivencias de fe y la reflexión, ya que muchos de los turnos están acompañados por sacerdotes de la diócesis que dirigen las oraciones cada día.

Las casas de colonias de Bastanist, en la Cerdanya, de Santa de Meià, en la casa de Aina, en Andorra, los Refugios de Serinyà, la casa de colonias de Can xalli, en la Garrotxa, se han visto inundadas de niños de todas las edades. Los grupos de esparcimiento, y además grupos de niños que han podido acceder a las colonias a través de inscripciones directas, de ayudas, de otros grupos.

Actualmente, la FEMN es una asociación de 15 centros de esparcimiento y 9 casas de colonias repartidas por todo el obispado. En conjunto cuentan con unos 250 monitores y las actividades reúnen alrededor de 1000 niños, jóvenes y adolescentes. La Fundación de Esplais de Santa María de Nuria es una entidad de carácter diocesano, que está en la estructura organizativa de nuestra diócesis formando parte de la Delegación Diocesana de Juventud, ya que quiere ser también una respuesta a las inquietudes de la pastoral de jóvenes en el ámbito diocesano, también es miembro de Coordinación Catalana de Colonias, Casals y Clubes de Esparcimiento (CCCCCE).

Por otra parte, los grupos de jóvenes Txt se han reunido para hacer una estancia de convivencias en La Seu d'Urgell. Han sido treinta adolescentes de los grupos de jóvenes Txt diocesanos entre chicos y monitores, participando en unas convivencias organizadas por la Delegación de Juventud del Obispado de Urgell, con el título "Donde esta tu tesoro, allí está tu corazón". Los jóvenes y monitores durmieron en el Seminario diocesano y las comidas y las actividades se llevaron a cabo en la Casa Molines, cedida por la Fundación Llar Cristiana Maria Maestre. También se hicieron excursiones y salidas.
Durante el mes de julio, algunos jóvenes también harán una estancia con la comunidad de Taizé, en Francia, enriquecedora y en la que pudieron compartir, vivir y transmitir los valores evangélicos, entendiendo la convivencia entre ellos.

Los grupos scouts también han hecho salidas de verano especiales. En este caso, el Grupo Scout Ivarsenc, de Ivars d'Urgell - donde participan niños y jóvenes de Ivars d'Urgell, de Vallverd de Urgell, de Ponts, de Barbens y otras parroquias de la zona sur del Obispado - hicieron Campamentos en el Parque Natural del Montseny del 28 de junio al 7 de julio con 100 niños. Las diferentes ramas de Castores y Nutrias, Lobos y Gamos, Ràngers y Chicas Guía, Pioneros y Carabelas -nombre de los grupos por las edades- compartieron unos días de amistad y también de formación integral, para ayudarles a crecer, una educación en el ocio que busca formar futuro ciudadanos responsables con la sociedad y el entorno ambiental que viven, que sean capaces de hacer de los valores del escultismo un motor para una sociedad más justo y más fraterno. También participarán en el Campo Internacional "Marsna Jamborette" en Holanda del 29 de julio al 9 de agosto

La casa de colonias de Aina, en Andorra, no parará en su movimiento durante el verano: una vez terminado los tres turnos de colonias, con cientos de niños y niñas. Será el momento de acoger como en los últimos años, el Curso de Monitores de la FEMN, en el que los jóvenes aprenderán herramientas para acompañar después los niños y a otros jóvenes en la construcción de su personalidad, valorando cosas importantes del contacto humano, más allá de lo que ofrecen hoy las nuevas tecnologías y las amistades virtuales. Se llevarán a cabo en la segunda quincena de agosto.

Serán muchos los turnos de colonias, campamentos y centros que este verano el escultismo o los centros recreativos están ofreciendo a nuestro Obispado de Urgell. Hacen posible que muchos niños y niñas puedan vivir un verano diferente, más allá de los ordenadores, móviles, whatsapp... Se hacen a través de los juegos de siempre, los talleres creativos y formativos que llenan unos días de sus vacaciones estivales. La amistad y el trabajo en equipo ayudan a llevar a cabo las tareas encomendadas, a compartir momentos buenos y momentos difíciles. Y también la propuesta de acompañarlos desde una fe incluyente y abierta a todas las realidades espirituales que viven estos niños, y de rebote las que viven sus familias.

Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones Nativas

“Di Sí al sueño de Dios” es el lema y el reto que se propone este año para la Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones y Jornada de Vocaciones Nativas. Se celebra el 12 de mayo y organizan de manera conjunta la Comisión Episcopal de Seminarios y Universidades, la Conferencia Española de Religiosos (CONFER), Obras Misionales Pontificias (OMP) y la Conferencia Española de Institutos Seculares (CEDIS)

Para decir Sí hay que escuchar la llamada, por eso, el papa Francisco, en su mensaje para esta Jornada, se dirige a los jóvenes para “deciros: no seáis sordos a la llamada del Señor. Si él os llama por este camino no recojáis los remos en la barca y confiad en él. No os dejéis contagiar por el miedo, que nos paraliza ante las altas cumbres que el Señor nos propone. Recordad siempre que, a los que dejan las redes y la barca para seguir al Señor, él les promete la alegría de una vida nueva, que llena el corazón y anima el camino”.