×

Advertencia

JFolder: :files: La ruta no es una carpeta. Ruta: /var/www/vhosts/bisbaturgell.org/httpdocs/images/galeries/191117Socós

Discurs del papa Francesc al final del Sínode sobre la família

DiscursoFinalSinodo3Aula del Sínode. 24 d'octubre de 2015. 

Mentre seguia els treballs del Sínode, m'he preguntat: Què significarà per a l'Església concloure aquest Sínode dedicat a la família? 

Certament no significa haver conclòs amb tots els temes inherents a la família, sinó que ha intentat il·luminar-los amb la llum de l'Evangeli, de la Tradició i de la història mil·lenària de l'Església, infonent-t'hi la joia de l'esperança sense caure en la còmoda repetició del que és indiscutible o ja s'ha dit. 

Segurament no vol dir que s'hagin trobat solucions exhaustives a totes les dificultats i dubtes que desafien i amenacen a la família, sinó que s'han posat aquestes dificultats i dubtes a la llum de la fe, s'han examinat atentament, s'han afrontat sense por i sense amagar el cap sota l'ala. 

Significa haver instat a tots a comprendre la importància de la institució de la família i del matrimoni entre un home i una dona, fundat sobre la unitat i la indissolubilitat, i apreciar-la com la base fonamental de la societat i de la vida humana. 

Significa haver escoltat i fet escoltar les veus de les famílies i dels pastors de l'Església que han vingut a Roma de tot arreu del món portant sobre les seves espatlles les càrregues i les esperances, la riquesa i els desafiaments de les famílies. 

Significa haver ofert una prova de la vivacitat de l'Església catòlica, que no té por de sacsejar les consciències anestesiades o de embrutar-se les mans discutint animadament i amb franquesa sobre la família.

Significa haver tractat de veure i llegir la realitat o, millor dit, les realitats d'avui amb els ulls de Déu, per encendre i il·luminar amb la flama de la fe dels cors dels homes, en un moment històric de desànim i de crisi social , econòmica, moral i de predomini de la negativitat.

Significa haver donat testimoni a tots que l'Evangeli continua sent per a l'Església una font viva d'eterna novetat, contra qui vol «adoctrinar-lo» en pedres mortes per llançar-les contra els altres.

Significa haver posat al descobert als cors tancats, que sovint s'amaguen fins i tot dins dels ensenyaments de l'Església o darrere de les bones intencions per seure a la càtedra de Moisès i jutjar, de vegades amb superioritat i superficialitat, els casos difícils i les famílies ferides.

Significa haver afirmat que l'Església és Església dels pobres d'esperit i dels pecadors a la recerca de perdó, i no només dels justos i dels sants, o millor dit, dels justos i dels sants quan se senten pobres i pecadors .

Significa haver intentat obrir els horitzons per superar tota hermenèutica conspiradora o un tancament de les perspectives per defensar i difondre la llibertat dels fills de Déu, per a transmetre la bellesa de la novetat cristiana, de vegades coberta per la rovell d'un llenguatge arcaic o simplement incomprensible .

En el curs d'aquest Sínode, les diferents opinions que s'han expressat lliurement -i per desgràcia de vegades amb mètodes no del tot benèvols- han enriquit i animat sens dubte el diàleg, oferint una imatge viva d'una Església que no utilitza «mòduls impresos», sinó que pren de la font inesgotable de la seva fe l'aigua viva per refrescar els cors resecs.

I -més enllà de les qüestions dogmàtiques clarament definides pel Magisteri de l'Església- hem vist també que el que sembla normal per a un bisbe d'un continent, pot resultar estrany, gairebé com un escàndol, per al bisbe d'un altre continent; el que es considera violació d'un dret en una societat, pot ser un precepte obvi i intangible en una altra; el que per a alguns és llibertat de consciència, per a altres pot semblar simplement confusió. En realitat, les cultures són molt diferents entre si i tot principi general necessita ser inculturat si vol ser observat i aplicat. El Sínode del 1985, que celebrava el vintè aniversari de la clausura del Concili Vaticà II, va parlar de la inculturació com «una íntima transformació dels autèntics valors culturals per la seva integració en el cristianisme i la radicació del cristianisme en totes les cultures humanes».

La inculturació no debilita els valors veritables, sinó que mostra la seva veritable força i la seva autenticitat, perquè s'adapten sense mutar-se, és més, transformen pacíficament i gradualment les diverses cultures.

Hem vist, també a través de la riquesa de la nostra diversitat, que el desafiament que tenim davant nostre és sempre el mateix: anunciar l'Evangeli a l'home d'avui, defensant a la família de tots els atacs ideològics i individualistes.

I, sense caure mai en el perill del relativisme o de demonitzar els altres, hem tractat d'abraçar plena i valentament la bondat i la misericòrdia de Déu, que sobrepassa els nostres càlculs humans i que no vol més que «tots els homes se salvin» (1Tm 2,4), per introduir i viure aquest Sínode en el context de l'Any Extraordinari de la Misericòrdia que l'Església està cridada a viure.

 

Estimats Germans:

L'experiència del Sínode també ens ha fet comprendre millor que els veritables defensors de la doctrina no són els que defensen la lletra sinó l'esperit; no les idees, sinó l'home; no les fórmules sinó la gratuïtat de l'amor de Déu i del seu perdó. Això no significa de cap manera disminuir la importància de les fórmules, de les lleis i dels manaments divins, sinó exaltar la grandesa del veritable Déu que no ens tracta segons els nostres mèrits, ni tampoc d'acord amb les nostres obres, sinó únicament segons la generositat sense límits de la seva misericòrdia (cf. Rm 3,21-30; Sal 129; Lc 11,37-54). Significa superar les temptacions constants del germà gran (cf. Lc 15,25-32) i dels obrers gelosos (cf. Mt 20,1-16). Més encara, significa valorar més les lleis i els manaments, creats per a l'home i no al contrari (cf. Mc 2,27).

En aquest sentit, el penediment degut, les obres i els esforços humans adquireixen un sentit més profund, no com a preu de la salvació que no es pot vendre, realitzada per Crist a la creu gratuïtament, sinó com a resposta a Aquell que ens ha estimat primer i ens va salvar amb el preu de la seva sang innocent, quan encara estàvem sense forces (cf. Rm 5,6).

El primer deure de l'Església no és distribuir condemnes o anatemes sinó proclamar la misericòrdia de Déu, de cridar a la conversió i de conduir a tots els homes a la salvació del Senyor (cf. Jn 12,44-50).

El beat Pau VI deia amb esplèndides paraules: «Podem pensar que el nostre pecat o allunyament de Déu encén en ell una flama d'amor més intens, un desig de retornar i reinsertar-nos en el seu pla de salvació [...]. En Crist, Déu es revela infinitament bo [...]. Déu és bo. I no només en si mateix; Déu és -diguem-ho plorant- bo amb nosaltres. Ell ens estima, cerca, pensa, coneix, inspira i espera. Ell serà feliç -si es pot dir així- el dia en què nosaltres vulguem tornar i dir: "Senyor, en la teva bondat, perdona'm". És així, doncs, que el nostre penediment es converteix en l'alegria de Déu ».

També sant Joan Pau II va dir que «l'Església viu una vida autèntica, quan professa i proclama la misericòrdia [...] i quan s'apropa als homes a les fonts de la misericòrdia del Salvador, de les que és dipositària i dispensadora».

I el Papa Benet XVI deia: «La misericòrdia és el nucli central del missatge evangèlic, és el nom mateix de Déu [...] Tot el que l'Església diu i fa, manifesta la misericòrdia que Déu té envers l'home. Quan l'Església ha de recordar una veritat oblidada, o un bé traït, ho fa sempre impulsada per l'amor misericordiós, perquè els homes tinguin vida i en tinguin a desdir (cf. Jn 10,10) ».

En aquest sentit, i mitjançant aquest temps de gràcia que l'Església ha viscut, parlat i discutit sobre la família, ens sentim enriquits mútuament; i molts de nosaltres hem experimentat l'acció de l'Esperit Sant, que és el veritable protagonista i artífex del Sínode. Per a tots nosaltres, la paraula «família» no sona igual que abans, fins al punt que en ella trobem la síntesi de la seva vocació i el significat de tot el camí sinodal.

Per a l'Església, en realitat, concloure el Sínode significa tornar veritablement a «caminar junts» per dur a totes les parts del món, a cada diòcesi, a cada comunitat i a cada situació la llum de l'Evangeli, l'abraçada de l'Església i l'empara de la misericòrdia de Déu.