La missió eclesial en el context de les nacions. Acció diplomàtica des del cor de l'Evangeli

Lliçó inaugural del curs 2005-2006

Institut de Teologia Espiritual de Barcelona

Tractar de la missió de l'Església en el context de les nacions imposa una referència a la doctrina del Concili Vaticà II sobretot a la constitució pastoral sobre l'Església en el món, Gaudium et Spes (en endavant GS), així com als grans principis de la constitució dogmàtica sobre l'Església, Lumen Gentium (en endavant LG), com a marc obligat en el qual s'ha d'inserir aquest tema.

 

1.- LA MISSIÓ DE L'ESGLÉSIA EN EL MÓN A LA LLUM DE LA DOCTRINA CONCILIAR DEL VATICÀ II.

1.1. La Constitució pastoral Gaudium et Spes sobre l'Església en el món actual (7.XII.1965) quaranta anys després de la seva promulgació.

Al cap de quaranta anys de reflexió teològica entorn a la GS se li ha atribuït un reduccionisme excessiu en la concepció del "món" i de "l'Església", de manera que aquests dos conceptes, tal com són emprats per aquest document del Vaticà II, constituirien una mena de binomi evocador d'un món en el qual només hi ha l'Església i el que no és l'Església. No contemplaria, per tant, el món pluralista d'avui, caracteritzat per la presència de nombrosos grups religiosos, dintre dels quals no s'accepta que cap "credo" o cap pensament s'erigeixi en únic i dominant[1]. Per altra part, en identificar el "món" amb el que és "fora de l'Església", oblidaria que molts dels problemes atribuïts al món són també problemes de vegades gravíssims, a l'interior de la comunitat ecclesial[2].

Però la mateixa GS admet la caducitat d'alguns dels seus continguts, quan adverteix i precisa

- d'una part, que "tot el que... proposa forma part del tresor doctrinal de l'Església"[3].

- i per altra part que aquesta proposta "no presenta, en nombrosos punts, sinó un caràcter general. Encara més..., com que es tracta ben sovint de realitats sotmeses a una certa evolució, caldrà encara continuar-la i completar-la"[4].

L'Església "sap quanta maduració encara li falta en la relació que ha de mantenir amb el món"[5].

És a dir, al mateix temps que presenta Jesucrist com a llum, que "aclareix el misteri de l'home"[6] com a reflex dels continguts més essencials de la teologia cristològica, proclama l'actitud de l'Església oberta, i disposada i moguda per la seva pròpia fe a "col·laborar en la recerca d'una solució dels principals problemes de cada moment"[7].

Ara bé, la individuació, formulació i proposta de solucions als sofriments i esperances dels homes enteses com a interpel·lacions de Déu a l'Església, té un caràcter contingent degut als elements canviants que estan a la base de l'esdevenir històric.

Malgrat l'advertiment de la pròpia GS sobre la contingència d'algunes de les seves formulacions cal remarcar que la descripció i avaluació acurades que fa de la situació de l'home en el món modern[8] ha acomplert amb la càrrega de la prova i, en determinats extrems, ha esdevingut profètica en l'evolució seguida pel món a partir de 1965, en què aparegué aquest document del Vaticà II. A manera d'exemple es poden assenyalar algunes afirmacions de la GS com:

- l'acceleració i la profunditat dels canvis fins a constituir una metamorfosi social i cultural amb incidència profunda en les concepcions religioses[9];

- la globalització[10];

- els creixents desequilibris econòmics, culturals i socials que afecten l'anomenat "tercer món"[11];

- el creixent nombre de mitjans de comunicació social i l'aparició d'una nova cultura de la imatge[12];

- la crisi de valors culturals ancestrals lligats a elements familiars, rurals i locals a causa de l'evolució econòmica i de l'urbanisme[13];

- els avenços de la biologia, psicologia i sociologia[14];

- en el terreny religiós, l'ateisme i l'agnosticisme de multituds[15].

 

1.2. La missió de l'Església en el món.

Els continguts del "tresor doctrinal de l'Església" -segons l'expressió de la GS[16]- ens permeten formular una síntesi sobre la presència i acció de l'Església en qualsevol àrea humana, compresa en el que aquest document del Vaticà II anomena genèricament "món".

Sobre aquest darrer concepte -"món"- la GS ha emprat noves categories i un nou llenguatge. El "món" no és el concepte bíblic que trobem en el mateix Nou Testament: allò que resisteix el Regne de Déu, que rebutja la Paraula de Déu i que ja està condemnat[17]. No és tampoc aquella imatge que en donen altres documents de l'Església propers al Vaticà II: el món modern apartat de Déu esfonsat en errors de pensament i en desviacions morals, socials i polítiques, els atacs del qual l'Església ha de resistir condemnant tals errors i desviacions i proclamant la veritat de què és dipositària[18]. El món de la GS és el món "..in quo vivimus.."[19], el món de les realitats humanes, amb les seves esperances i les seves aspiracions, amb les modulacions de cada temps, els "signes" dels quals l'Església se sent obligada a escrutar[20]. Aquest món real interpel·la l'Església perquè, fidel a la seva missió, s'hi faci present i perquè es faci solidària de la seva sort ja que "la joia i l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels homes contemporanis, sobretot les dels pobres i de tots els que sofreixen, són també la joia i l'esperança, la tristesa i l'angoixa dels deixebles de Crist i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d'ells"[21].

A aquest món, vist des de l'òptica que s'acaba de descriure l'Església, "per mitjà de cadascun dels seus membres i per mitjà de tota la seva comunitat"[22] li pot aportar un gran ajut. L'ajut específic de l'Església té dos vessants principals:

- L'Església, acomplint la seva missió evangèlica, amb el seu magisteri il·lumina el "sentit profund de l'existència humana"[23], els fonaments de la dignitat i llibertat humana i dels drets de la persona[24], així com dels deures socials i la solidaritat entre els membres de la societat[25]. En l'exercici d'aquesta missió l'Església il·lumina, denuncia, promou, sosté, anima...tot el que serveix aquests grans valors, expressant-se "amb els conceptes i llengües pròpies de cada poble... fomentant d'aquesta manera un intercanvi viu entre l'Església i les diverses cultures..."[26];

- per imperatiu de l'Evangeli, que "obliga a acomplir els deures temporals"[27] participa activament en la construcció d'una societat més justa i es compromet en la resolució dels problemes de tots els pobles creant inclús institucions amb aquesta finalitat[28].

La GS es col·loca des de bon principi en estreta relació amb la LG: "..una vegada aprofundit el misteri de l'Església..." es vol exposar "com s'entén la presència i l'acció de l'Església en el món actual"[29]. Aquesta relació ha de derivar de l'eclesiologia del poble de Déu en algunes de les vessants més fonamentals, com l'accent sobre les comunitats cristianes en les seves dimensions locals i culturals, sobre la missió del laïcat, etc. Aspectes als quals la GS es refereix sovint, malgrat que el seu desenvolupament pugui semblar insuficient[30].

Per tal d'emmarcar adequadament tots els continguts d'aquesta dissertació escau fer una especial referència a la relació Església-cultura, tal com es tractada per la GS o bé fent prospectiva en les direccions que ha emprès la seva recepció i desenvolupaments posteriors.

A la llum de la GS, "...la cultura presenta un aspecte històric i social... Efectivament, de les diverses maneres d'usar les coses, de treballar i d'expressar-se, de practicar la religió i de comportar-se, d'establir lleis i de crear institucions jurídiques...s'originen també unes condicions diferents de vida comunitària, i les maneres diverses d'organitzar els béns de la vida. D'aquesta manera...cada comunitat humana es va creant el seu propi patrimoni..., es constituex un àmbit definit i històric, en el qual s'insereix l'home de qualsevol poble o època..."[31].

Partint d'aquestes afirmacions de la GS i dels eixos fonamentals de la LG s'ha accentuat el pes específic de la cultura en l'establiment de la relació de l'Església amb el món fins al punt de considerar que, en realitat, aquesta relació no s'ha d'entendre amb el "món" comprès genèricament sinó amb cadascuna de les seves cultures diferents i plurals. I encara més: la "cultura" no és una realitat aliena a l'Església, sinó que cada Església particular, "en les quals i per les quals existeix l'Església Catòlica..."[32], s'afaiçona d'acord amb la seva realitat cultural[33]. No és ara i aquí el lloc per a aprofundir en les diverses direccions i dimensions de la inculturació[34]; però sí per a remarcar l'ensenyament de Joan Pau II: "..una fe que no esdevé cultura és una fe no plenament acollida, no enterament pensada, no fidelment viscuda"[35].

 

1.3. Els agents de la missió de l'Església en el món. L'acció diplomàtica.

Les dues vessants de la missió de l'Església segons la GS corresponen a agents diversos:

- Als bisbes, "als quals ha estat encarregat de governar l'Església de Déu, han de predicar juntament amb els preveres el missatge de Crist, de tal manera que la llum de l'Evangeli arribi a penetrar totes les activitats terrenals..."[36].

- "Als laics corresponen pròpiament, bé que no exclusivament, els compromisos i les activitats temporals"[37].

Deixant a part l'al·legació de reduccionisme excessiu que s'ha plantejat també davant d'aquesta formulació de la GS[38], cal remarcar l'incís "bé que no exclusivament", que conté el text de la mateixa GS, al qual s'acaba de fer referència. Aquest incís cal posar-lo en relació lògica amb un altre sobre la presència eficaç de l'Església en la comunitat internacional, en el qual s'afirma que "l'Església ha d'estar absolutament present en la mateixa comunitat dels pobles, per a afavorir i estimular la cooperació entre els homes, tant a través de les seves institucions públiques com mitjançant la plena i lleial col·laboració de tots els cristians inspirada només pel desig de servir"[39].

Per tant, el Concili Vaticà II va veure com a positiva, eficaç i necessària la presència de l'Església en la comunitat internacional en virtut de la subjectivitat o personalitat que en el si d'aquesta comunitat té reconeguda la Santa Seu.

En el Dret internacional públic roman oberta la discussió sobre els fonaments d'aquest reconeixement, però, el fet és incontestable, resultant de la inculturació de l'Església de Roma durant segles, la Seu de la qual, anomenada Santa Seu, manté, en tot cas, la configuració d'un microestat de la Ciutat del Vaticà. Així la seva estructura obté la consideració d'"institució pública" per referència a la comunitat internacional i es troba habilitada, segons el Dret internacional públic, per a l'establiment i el manteniment de relacions entre els subjectes de la mateixa comunitat internacional, que és allò en què consisteix modernament la diplomàcia.

Si bé algunes funcions diplomàtiques de l'Església a través de la Santa Seu poden ser exercides per laics -com és ben conegut no sempre és el cas-, no obstant algunes d'elles són pròpies i exclusives del Papa en la seva condició d'autoritat suprema ja sigui de l'Església Catòlica ja sigui de l'Estat del Vaticà. Versemblantment per aquesta raó la GS adoptà aquell incís -"bé que no exclusivament"-, en tractar de l'acció pròpia dels laics en el món.

En sintonia amb el context internacional modern la GS valora molt positivament els objectius de l'acció diplomàtica, perque ja no és l´ús del vell "jus legationis ad mentiendum reipublicae causa" -com sostenia Charles Maurice de Talleyrand (París, 1754-1838)-, sinó l'acció que en molts casos ha permès evitar les armes i la guerra per mitjà del diàleg, i el compromís, fruit de la prudència, la saviesa i l'art de la persuasió[40].

Tant els laics cristians que exerceixen funcions diplomàtiques al servei dels Estats, com l'acció diplomàtica de l'Església per mitjà de la Santa Seu hauran de cercar els objectius que la GS atribueix a la missió de l'Església en el món en ordre a "acomplir els seus deures temporals"[41] de treballar activament per a la construcció d'una societat més justa i cercar solucions als greus problemes de la humanitat[42]. Al llarg del seu text sorgeixen valors com dignitat i drets de la persona, llibertat, solidaritat, servei, diàleg, il·luminació, proposta, oferiment, col·laboració, justa laïcitat, respecte a la creació i al medi ambient, etc. etc. que hauran d'ésser el impuls que tota acció diplomàtica inspirada en l'Evangeli de Jesús, haurà de trametre al món.

El Papa Joan-Pau II donà un alt testimoniatge en l'exercici de l'acció diplomàtica de la Santa Seu, com també els darrers Papes Joan XXIII, Pau VI i també sembla que està cridat a fer-ho Benet XVI. La història algún dia explicarà detalladament la influència de Joan Pau II -que tot el món ja ha intuït- en la caiguda del comunisme. La denúncia de la guerra d'Iraq, de la marginació de la religió en el projecte de Constitució europea[43], de l'ús de la religió per a justificar el terrorisme[44], de les injustícies en el conflicte judeo-palestinenc[45], de la manca de solidaritat amb els pobles famolencs d'Àfrica[46], de les desigualtats socials a l'Amèrica del Sud...són alguns dels exemples que l'han convertit en els nostres temps en una figura de profeta bíblic. El 10 de gener de 2002 formulava en un gran discurs davant els ambaixadors acreditats prop de la Santa Seu els grans reptes de l'acció diplomàtica, que ho són també de l'acció política i de l'acció religiosa. Crec que les seves paraules literals poden il·luminar el sentit més profund que l'Evangeli confereix a l'acció diplomàtica:

"Obrim...el nostre cor i la nostra intel·ligència, deia el Papa als grans reptes que ens esperen:

- defensa de la sacralitat de la vida humana en totes les circumstàncies, en particular davant les manipulacions genètiques;

- promoció de la família, cèl·lula fonamental de la societat;

- eliminació de la pobresa, gràcies a esforços constants amb vista al desenvolupament, a la reducció del deute i a l'obertura del comerç internacional;

- respecte dels drets de l'home en totes les situacions, amb una atenció per a les categories de les persones més vulnerables: infants, dones i refugiats;

- desarmament, reducció de les vendes d'armes als països pobres i consolidació de la pau després de la fi dels conflictes;

- lluita contra les grans malalties i accés dels més desproveïts a les cures i als medicaments de base;

- salvaguarda del medi ambient i prevenció de les catàstrofes naturals;

- aplicació rigorosa del dret i de les convencions internacionals.

"Cert, moltes altres exigències podrien ser afegides. Però si aquestes prioritats fossin al cor de les preocupacions dels responsables polítics; si els homes de bona voluntat les traduïssin en llurs compromisos diaris; si els homes de religió les incloguessin en llur ensenyament, el món seria radicalment diferent"[47].

 

2.- LA PROJECCIÓ DE LA DOCTRINA DE LA GAUDIUM ET SPES A L'EXERCICI DE LES FUNCIONS DEL BISBE D'URGELL COM A COPRÍNCEP D'ANDORRA.

 

D'acord amb la Constitució del Principat, refrendada pel poble andorrà el 14 de març de 1993:

- "els Coprínceps són conjuntament i indivisa el Cap d'Estat i n'assumeixen la representació més alta"[48];

- "els Coprínceps institució sorgida dels Pareatges i de la seva evolució històrica, són a títol personal i exclusiu, el Bisbe d'Urgell i el President de la República francesa. Llurs poders són iguals i derivats de la present Constitució"[49];

- "els Coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d'Andorra, així com de la seva independència..."[50];

- "els Coprínceps arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i de les institucions..."[51].

La significació institucional que Andorra ha conferit a l'Església d'Urgell i al seu Bisbe, reflectida avui en la Constitució democràtica del Principat, és el resultat de la inculturació secular d'aquesta església particular. Assentada sòlidament ja en temps de Sant Just, que la regí al s. Vè., esdevé un factor decisiu de la inculturació carolíngia, la qual crearà les condicions i el mitjans propicis per al naixement d'Andorra i de Catalunya.

La comprensió de tot aquest procés imposa, primerament, fer una breu referència a l'origen i a l'evolució històrica, als caràcters i peculiaritats del coprincipat del Bisbe d'Urgell. Aquesta incursió històrica permetrà avaluar la subsumpció del coprincipat del Bisbe d'Urgell en el marc doctrinal del Concili Vaticà II, que acabem d'evocar.

 

2.1. Origen, evolució, caràcters i peculiaritats del Coprincipat del Bisbe d'Urgell.

La reconquesta iniciada pels reis francs a Poitiers l'any 732 significà, no solament una confrontació amb els invasors, sinó també una inculturació que s'imposà a la cultura visigòtica, fins i tot en l'àmbit eclesial. El suposat i controvertit adopcionisme del bisbe Fèlix d'Urgell i d'Elipand, bisbe de Toledo, més enllà de la disputa teològica, convertí el Bisbat d'Urgell en instrument eficaç de la inculturació carolíngia. En el concili d'Aquisgrà del 799, Carlemany imposà a Fèlix la professió de fe segons l'ortodòxia romana, el deposà de la seu urgellenca i el confinà a Lió de per vida. Mentrestant enviava a la Seu d'Urgell una legació encarregada de reconstruir i reordenar el bisbat, annexionant-lo a la seu metropolitana de Narbona, i desmembrant-lo de la de Tarragona. La tasca duta a terme per llegats de Carlemany no obtingué solament efectes en l'àmbit eclesial -introducció de la litúrgia romana i de la regla monàstica benedictina, entre d'altres- sinó que també suposà el trencament amb la cultura visigòtica i la introducció de la cultura carolíngia[52].

La gestació d'Andorra com a entitat diferenciada i, dintre seu, de l'autoritat pública del Bisbe d'Urgell tindran el seu origen, no en una decisió específica, com en la suposada carta de poblament de Carlemany -tinguda avui com un fals històric-[53] sinó en les estructures político-administratives implementades per l'imperi carolingi, com ho seran també dels comtats catalans i de la primacia sobirana, que sobre dels quals, obtingueren ben aviat els comtes de Barcelona.

En el procés de gestació d'Andorra i de les seves institucions públiques podem distingir a grans trets les etapes següents:

 

2.1.1. El senyoriu dominical del Bisbe d'Urgell.

L'acta de consagració de la catedral carolíngia de Santa Maria d'Urgell, de la primera meitat del segle IX, fa esment de les parròquies andorranes en el mateix nombre i denominació que han conservat fins als nostres dies[54].

Paral·lelament a l'organització eclesiàstica trobem també en aquesta època l'organització de cada comunitat local, que té la mateixa denominació: la parròquia com a entitat d'agrupament veïnal.

Aquesta situació era indubtablement el resultat d'una presència i d'una acció profunda de l'Església en el País i d'una inculturació mútua.

La influència social de l'Església d'Urgell creix com a efecte d'haver adquirit l'any 988 la totalitat del patrimoni que el comte d'Urgell tenia a Andorra[55]. Naixia així el senyoriu dominical del Bisbe d'Urgell, si bé els poders públics -els sobirans dels reis francs i els político-administratius del comte d'Urgell- romanien inalterats.

 

2.1.2. El senyoriu jurisdiccional del Bisbe d'Urgell.

El procés de diferenciació d'Andorra respecte de la resta dels comtats catalans s'inicia amb el senyoriu jurisdiccional del Bisbe d'Urgell. Aquest senyoriu jurisdiccional neix en virtut de la cessió a l'Església i al Bisbe d'Urgell, l'any 1133, de tots els drets tributaris i jurisdiccionals que el comte d'Urgell tenia sobre Andorra[56].

El senyoriu jurisdiccional té uns trets remarcables:

- les relacions senyorials entre el Bisbe d'Urgell i els andorrans són objecte de pactes -anomenats "Concòrdies"- estipulats amb la participació activa, ja sigui dels representants de cadascuna de les parròquies -"pro cunctis aliis nostrae parrochiae, com la concòrdia de 1162-[57], ja sigui de tots els andorrans -"omnes homines vallis Andorrae"- com es el cas de la concòrdia de 1176 signada per més de cinc-cents caps de casa[58];

- alguns poders públics, sobretot el judicial i l'ordre públic a l'interior del País, no són exercits directament pel Bisbe, que recorre a la institució de la infeudació per encomanar-lo a un senyor de provada fidelitat a l'Església i amb capacitat d'exercir-los adequadament, com fou el cas dels senyors de Cabó;

- l'estructura senyorial respecta els òrgans d'administració i de govern que dimanen directament de la voluntat popular: l'administració parroquial (que vol dir municipal) i l'assemblea general de les Valls d'Andorra -"omnes homines universitatis omnium parrochiarum omnium vallium de Andorra"- a l'estil de la institució germànica "conventus publicus vicinorum", fins a la seva constitució representativa amb la creació del Consell General de les Valls pel Bisbe Francesc de Tovia l'any 1419, una estructura parlamentària primerenca en el seu context europeu[59].

 

2.1.3. Del senyoriu al cosenyoriu.

La institució de la infeudació amb la regulació específica que obtingué en el món feudal es demostrà molt adequada per al bon govern d'Andorra, mentre el feu romangué en possessió dels senyors de Cabó. El transferiment posterior dels drets feudals adquirits en feu als vescomtes de Castellbò per matrimoni de la pubilla dels senyors de Cabó amb l'hereu d'aquest vescomtat, l'any 1185, i sobretot el seu posterior transferiment al comtat de Foix, l'any 1208, també per matrimoni entre els hereus d'ambdues cases, inicià un període d'enfrontaments entre el Bisbe d'Urgell i els seus successius feudataris: els vescomtes de Castellbò, proclius al catarisme de l'època, i els comtes de Foix, que maquinen amb tots els mitjans al seu abast per expansionar els seus dominis. La seva pretensió és la de fer-se reconèixer l'exercici de drets paral·lels als del senyoriu episcopal.

Per tal d'aconseguir-ho, el comte envaeix militarment l'alt Urgell l'any 1277 i posa setge a la Seu, a fi d'imposar a l'Església d'Urgell les seves pretensions sobre les Valls d'Andorra. La intervenció enèrgica del rei Pere II de Catalunya i Aragó obligà el comte a acabar amb les hostilitats i obrí la via de la negociació entre les parts en conflicte. L'acord, que segons el costum de l'època prengué la forma de sentència arbitral dictada per amigables componedors i es denominà "pariatge", s'obtingué el 8 de setembre de 1278, essent sotmès a l'autoritat del Papa Martí IV, que l'aprovà l'any 1282[60].

El "Pariatge" de 1278 manté la condició del comte de Foix com a feudatari "perpètuament del Bisbe d'Urgell", però estableix un equilibri entre els dos senyors en l'àmbit de l'exercici de les seves funcions públiques -tributs, administració de justícia, d'organització funcional i militar- sota el principi del "simul et comuniter" (conjuntament i indivisament). Neix així el cosenyoriu, els principis del qual han estat en vigor durant més de set segles i la mateixa Constitució andorrana de 1993 n'ha retingut les essències. Una institució específicament andorrana, que ha possibilitat als andorrans el manteniment d'un equilibri subtil en profit de la independència i consolidació progressiva de la sobirania del País.

 

2.1.4. Del Consenyoriu al Coprincipat.

Entre el segle XIV i el segle XVIII el consenyoriu establert pels "Pareatges" evoluciona posant les primeres bases de la sobirania efectiva del País. Vers aquest objectiu convergeixen diversos factors, entre els quals sobresurten els següents:

- Enric IV, comte de Foix, que ha incorporat el vescomtat de Bearn i el regne de Navarra, esdevé rei de França i reuneix tots els seus drets, inclosos els d'Andorra, a la corona francesa. Per això l'edicte dit de "reunió", de 1607, és en la ment francesa un transferiment de tots els drets del comtat de Foix al patrimoni nacional francès. Així es justifica que tots els caps de l'Estat francès els hagin exercit, no com a "senyors", sinó com a "sobirans". Aquest pensament s'imposa fins a tal punt que la monarquia francesa del segle XVIII es té com l'única sobirana d'Andorra[61];

- Paradoxalment, en el segle XVI s'inicia una progressiva absència dels comtes de Foix i dels reis de França en l'exercici dels seus poders sobre Andorra, que arriba al seu punt culminant en els anys immediatament anteriors a la revolució de 1789. Durant aquest llarg període de més de 150 anys són els bisbes d'Urgell sols els qui exerceixen el poder públic a Andorra;

- Paral·lelament el Consell General de les Valls, Assemblea representativa des de 1419, adquireix progressivament major pes polític i amplia el seu àmbit competencial;

- La desfeta institucional de Catalunya l'any 1714 ressuscita la idea de la sobirania de la monarquia catalano-aragonesa sobre Andorra i de la monarquia espanyola com a successora seva[62];

- En el segle XVIII Andorra assoleix la consciència de la seva pròpia sobirania. La seva identitat i diferenciació dels països veïns, la independència i la sobirania dels seus poders públics són considerades un fet acomplert i incontestable. L'exercici de les més altes funcions institucionals únicament pel Bisbe d'Urgell es vist com a convenient per a evitar conflictes amb les monarquies veïnes, per a enfortir el poder públic del país i per a fer front a les intromissions dels governs d'Espanya o de França.

Aquesta consciència nacional andorrana quedà reflectida en dues obres de mitjan segle XVIII: el "Manual Digest de las Valls neutras d'Andorra"[63] i el "Politar Andorrà"[64], escrita la primera pel Veguer episcopal Antoni Fiter i Rossell i la segona pel prevere d'Escaldes Antoni Puig. L'enfortiment dels Estats veïns amb llurs polítiques expansives i centralitzadores, interpel·len l'estatut d'Andorra i constitueixen un perill per a la seva independència. Andorra ha de defensar-se des de la raó de país sobirà o, en expressió del "Manual Digest", "neutral", derivada del concepte llatí "neuter", és a dir, no pertanyent a cap dels subjectes en concurrència, sobreentenent els dos veïns més poderosos que ella.

La formulació del "Manual Digest", tenint com a premissa la doctrina de Bodin sobre la sobirania, esdevé lloc clàssic en la tradició andorrana:

"Conservan las citadas Valls sa inapreciable neutralitat. Esta Concisteix en que nobstant de ser Constituidas las mencionadas Valls, entre dos monarquias com son la Monarquia de França y la de Espala (...) no son subjectas, ni governadas, per un ni altre monarca, ni de Fransa, ni de España (...) las Valls de Andorra no fan part ni porcio del Regne de Fransa, del Comptat de Foix, de Bearn, ni estan subjectas alas Lleis generals de Fransa, ni alas municipals de ninguna de sas Providencias, ni alas generals lleys, y pragmaticas de España, ni alas municipals, y particulars de Catalunya Arago Valencia ni de altre provincia de esta Monarquia. No dependeixen de ningun parlament audiencia, Intendencia, ni altre tribunal de Fransa, ni de España, ni de part alguna Regne, o Provincia del Mon, y esta no dependiencia, o no dependiencias Expretsadas son lo principal (y pot ser unich) Constitut dela sua antiga, y tant decantada neutralitat".

"...subsisteixen las Valls de Andorra per si solas, Component y Constituint, una provincia, o Principat apart, o particular soberania, no dependint enlo Domini, y governatiu, ni enla via judicial de ningu altre, que de sos amantissims Princeps[65]".

Aquests són els continguts i les connotacions del trànsit del senyoriu al coprincipat en la consciència nacional dels andorrans. Els Coprínceps d'Andorra no ho són en el sentit dinàstico-hereditari, sinó en termes clàssics i renaixentistes del príncep com a posseïdor suprem del poder públic sobirà.

 

2.1.5. Del coprincipat al coprincipat parlamentari constitucional.

La sobirania d'Andorra, viva de forma reflexa en la consciència nacional andorrana en el segle XVIII, no es percep de la mateixa manera des dels dos Estats veïns. Al contrari, la doctrina de cada Estat, els òrgans del seu poder públic, i els tractadistes consideren Andorra sota la sobirania espanyola o sota la sobirania francesa, segons els interessos dominants en el subjecte que formula una o altra de les dues opcions. Aquesta situació, que perdura fins a la Constitució andorrana de 1993, troba la seva manifestació més rellevant en un doble ordre d'esdeveniments:

1. El primer agruparia tots els intents recurrents de l'un o de l'altre Estat veí o dels dos a la vegada, d'acabar amb l'"statu quo" d'Andorra. Els més remarcables es produeixen durant el segle XIX:

· L'Imperi napoleònic, que per decret de 1806 havia reprès el coprincipat que la Revolució havia repudiat, reordenava el 1815 el Departament del Segre comprenent "Puigcerdà et la Vallée d'Andorre", el que -segons els autors francesos[66]- equivalia l'annexió d'Andorra a l'imperi francès.

· Paral·lelament Espanya, en aplicació de la supressió dels senyorius decretada per les corts de Cadis, intentava anul·lar l'"statu quo" d'Andorra. A més del Bisbe d'Urgell, s'hi oposà també França; aquesta darrera, però, invocant la seva sobirania exclusiva sobre Andorra.

· L'any 1881 França i Espanya negocien l'acabament d'Andorra per les dificultats que suscita a ambdós Estats. Es formulen dues propostes: o la partició pura i simple del territori andorrà, o la seva assignació a Espanya amb compensació a França mitjançant la Vall d'Aran i/o l'enclavament de Llívia[67]. El Bisbe d'Urgell Dr. Salvador Casañas tractà d'impedir aquell intent invocant la seva preeminència sobre els comtes de Foix, d'acord amb el Pareatge de 1278, en virtut de la qual reclamava ara la condició de "Princeps Supremus". La confrontació d'aquesta tesi amb la doctrina oficial dels Estats veïns donarà lloc a l'anomenada "qüestió andorrana" durant la segona meitat del segle XIX[68].

2. El segon ordre d'esdeveniments expressius de l'oposició dels Estats veïns al reconeixement de la sobirania pròpia d'Andorra es tradueix en una actuació divergent d'ambdós coprínceps. El copríncep episcopal considera la sobirania d'Andorra com originària i efectiva, i malda decididament pel reconeixement de la personalitat internacional del Principat. El copríncep francès es posa al servei de la consideració que d'Andorra en fa l'Estat francès, és a dir, seria un residu d'un senyoriu feudal, amb carència de sobirania i, per tant, en l'ordre internacional, un territori depenent de l'Estat francès.

Aquesta divergència en la consideració institucional del Principat serà subjacent en les relacions entre els Coprínceps, sobretot durant el segle XX i les marcarà amb la qualificació del Principat d'Andorra com un "desacord institucional", que li han atribuït alguns tractadistes[69]. La posició del francès el porta fins a negar al copríncep episcopal competències que eren inherents als senyorius jurisdiccionals, com és el cas de l'ordre públic. Així el copríncep francès reivindicà en la dècada de 1940 la seva competència exclusiva en matèria d'ordre públic, invocant el fet que havia enviat gendarmes francesos a Andorra per a mantenir l'ordre públic sobretot durant la guerra civil d'Espanya. Òbviament el Bisbe d'Urgell contestà aquella pretensió inclús des del terreny dels fets enviant força pública a Andorra, que Espanya havia posat a la seva disposició, seguint la mateixa pauta marcada pel precedent de França, que l'havia posat a disposició de l'altre copríncep[70].

L'expansió econòmica i demogràfica del Principat i la nova situació social i política que se n'anava derivant, evidenciaren progressivament el desfasament i els riscs de les posicions negadores de la sobirania d'Andorra i de la seva personalitat internacional. La radiodifusió andorrana, que durant una cinquantena d'anys, a comptar des del 1935, no aconseguí fer-se representar directament davant els organismes internacionals competents en radiodifusió i obtenir-ne una atribució de freqüències, havent de renunciar finalment al lloc que havia ocupat en les ones[71], constitueix un exemple paradigmàtic de les conseqüències nefastes de la negació de la sobirania pròpia d'Andorra i de la seva personalitat distinta en el si de la comunitat internacional. El cas amenaçava de repetir-se, però amb conseqüències molt més greus, a la dècada de 1980, quan es fa imprescindible negociar la relació d'Andorra amb la Comunitat Econòmica Europea després de l'ingrés d'Espanya a aquesta Comunitat l'any 1985. El nou horitzó que s'havia començat a obrir amb la reforma institucional de 1981, possibilità trobar una solució pragmàtica de pactes amb la Comunitat, si bé romanien invariades les posicions dels qui no reconeixien la sobirania pròpia d'Andorra i la seva projecció exterior[72].

Finalment, la Constitució del Principat d'Andorra, negociada entre els Representants dels Coprínceps i els del Consell General de les Valls, permeté assolir els grans objectius d'afirmar i proclamar la sobirania d'Andorra, d'endegar les relacions exteriors de l'Estat andorrà i de configurar les seves institucions públiques com un Estat de Dret, democràtic i social.

El nou règim polític d'Andorra, refrendat per la sobirania popular i definit constitucionalment com a "coprincipat parlamentari"[73], era reconegut immediatament per la comunitat internacional esdevenint el 181è. membre de l'ONU dos mesos després de l'entrada en vigor de la Constitució del Principat d'Andorra de 1993.

 

2.2. El coprincipat del Bisbe d'Urgell a la llum de la doctrina de l'Església sobre la seva presència i acció en el món, sobretot de la Gaudium et Spes.

Per a avaluar correctament l'adequació del coprincipat del Bisbe d'Urgell a la doctrina de l'Església en la matèria enunciada, es fa necessari formular prèviament algunes consideracions generals induïdes dels orígens i de l'evolució històrica de les institucions del Principat, a les quals ja ens hi hem referit.

 

2.2.1. El coprincipat del Bisbe d'Urgell com a poder públic democràtic i com a resultat d'una inculturació protegida per la Santa Seu.

El coprincipat del Bisbe d'Urgell té els seus orígens en les institucions medievals. Però no ha estat mai un "poder temporal" en el sentit teocràtic de les teories del segle XIII, de les que en fou l'exponent principal la butlla "Unam sanctam" de Bonifaci VIIIè.[74]. No es tracta, en efecte, d'un poder polític derivat del poder espiritual de l'Església, sinó d'un poder derivat "fontalment" de la sobirania d'Andorra i de la voluntat del seu poble.

 

L'origen i les grans fites de l'evolució històrica del poder públic del Bisbe d'Urgell a Andorra tenen sempre dos grans referents:

- la intervenció i l'assentiment del poble andorrà o dels seus representants legítims,

- i l'acceptació per la Santa Seu de l'afaiçonament que la inculturació mútua conferia a l'Església i al Bisbe d'Urgell a Andorra.

 

1.- El primer referent que té a veure amb la intervenció i l'assentiment del poble andorrà, opera en tot el procés evolutiu de les institucions andorranes: des del senyoriu jurisdiccional del Bisbe d'Urgell fins a la moderna Constitució del Principat. Podem resseguir ràpidament aquest procés quasi mil·lenari assenyalant els seus moments més decisius:

- el senyoriu jurisdiccional del Bisbe d'Urgell es constitueix l'any 1133 en virtut de la cessió del comte d'Urgell, Ermengol VIè., l'acta de la qual és conformada i signada pels representants de totes les parròquies andorranes[75];

- les "Concòrdies" subsegüents de 1162 i de 1176, les quals configuren les relacions entre el Bisbe i els andorrans, són objecte de pacte i són refrendades finalment, ja sigui pels representants de cadascuna de les parròquies ja sigui per tots els caps de casa de les Valls[76];

- la transformació de l'Assemblea general de les Valls en una cambra representativa -el Consell General de les Valls- i l'impuls al seu protagonisme en l'administració del País, són fruit d'una decisió del Bisbe, a petició dels andorrans, que l'altre copríncep corrobora al cap de dos anys[77];

- el mateix procediment se segueix en l'anomenada "Nova Reforma" de 1866 i en les seves revisions a partir de 1933;

- el procés de reforma institucional endegat l'any 1975 acull la iniciativa popular en dues etapes: la primera es clou l'any 1981 amb l'acord entre els Coprínceps i el Consell General de les Valls; la segona es plasma en la vigent Constitució del Principat, negociada pels representants dels Coprínceps i del Consell General de les Valls i refrendada pel poble andorrà.

 

2.- L'altre referent, l'acceptació per la Santa Seu, assenyalat en l'evolució institucional andorrana -i, consegüentment, en la configuració del coprincipat episcopal- es pot resseguir igualment amb una breu síntesi:

- el senyoriu dominical del Bisbe d'Urgell fou aprovat pel Papa Silvestre II l'any 1001 i pel Papa Benet VIIIè. l'any 1012[78];

- el "Pareatge" de 1278, que configurà i configura encara elements essencials de les institucions andorranes, fou aprovat pel Papa Martí IV l'any 1282[79];

- les aprovacions formals del Papa eren degudes, en bona part, a la vigència d'institucions medievals. En èpoques posteriors l'acceptació per la Santa Seu de les institucions andorranes, incloses les altes funcions atribuïdes al Bisbe d'Urgell, es manifesta de múltiples formes: des del reconeixement de la condició del Bisbe com a Copríncep fins a la conclusió de concordats amb Espanya, en els quals es contempla la situació concreta del bisbat d'Urgell i del seu titular com a Copríncep d'Andorra[80];

- i encara, com a fet significatiu, es poden assenyalar també les iniciatives no reeixides dels Bisbes Josep Caixal i Salvador Casañas -dos llargs i fecunds pontificats de la darrera meitat del segle XIX-, proposant a la Santa Seu la negociació amb les autoritats espanyoles pel transferiment dels drets del Bisbe d'Urgell sobre Andorra a l'Estat espanyol[81]. La Santa Seu no donà mai llum verda a aquelles propostes que eren motivades per les grans dificultats que els Bisbes hagueren d'afrontar.

La percepció pel costat andorrà de l'acció de l'Església i de la Santa Seu envers el Principat al llarg de la història fou testimoniada pel M. I. Sr. Síndic General de les Valls al Papa Pau VIè amb aquestes paraules:

"Santedat, el nostre petit Estat ha gaudit des de temps immemorial de la tutela i de la protecció de la Santa Seu. Són moltes les situacions històriques que expressen aquesta protecció, des de la ratificació dels Pareatges pel Sant Pare Martí IV l'any 1282 -el primer text constitucional del nostre País, encara vigent-, fins a l'auxili permanent atorgat per diversos successors de l'Apòstol Pere en moments difícils per als andorrans (sobretot en el decurs del segle passat) enfront de situacions que pretenien minimitzar la nostra independència i el nostre mode de vida pacífic i cristià"[82].

La resposta de la Santa Seu demostrà compartir la mateixa percepció, en manifestar el Papa apreciar

"vivamente las manifestaciones de confianza en la Santa Sede y de agradecimiento por todo lo que ésta ha hecho a través de los siglos a favor del Principado de Andorra.."

i confirmar" ..que la Sede Apostólica sigue y seguirá conservando todo el interés de tiempos pasados por el bien del Principado..."[83].

A la cultura de cada poble pertany l'empremta de la pròpia història en la configuració social i en "les diverses maneres d'establir lleis i de crear institucions" com es proclama en la GS[84]. Són les realitats culturals de les comunitats humanes i dels pobles que Joan Pau II definí com una "sobirania fonamental", en proclamà la primícia i instà a salvaguardar-les per tots els mitjans, davant dos fòrums d'àmbit mundial: la UNESCO i l'ONU[85]. La reflexió teològica que s'ha fet entorn a la GS, entén que aquestes realitats culturals són el "món" amb el que l'Església entra efectivament en relació, i que demanden contínuament una certa inculturació de cada Església particular[86].

En el cas d'Andorra, és ben fundada la consideració que la seva història, les seves lleis i institucions han reflectit en el decurs dels segles una sintonia de l'Església amb les realitats culturals del País enteses -segons l'expressió de la GS 53- com "les diverses maneres d'usar les coses, de treballar i d'expressar-se, de practicar la religió i de comportar-se, d'establir lleis i de crear institucions"[87].

 

2.2.2. L'acompliment de la missió de l'Església a Andorra.

La GS assenyala dos vessants de la missió de l'Església: el seu magisteri com a il·luminació del sentit de les realitats humanes i la seva participació activa a la resolució dels problemes dels pobles i a la construcció d'una societat justa[88].

El primer vessant és consubstancial a l'acció evangelitzadora de l'Església, que a Andorra s'ha exercit per la comunitat eclesial d'Urgell sota el guiatge dels seus bisbes.

L'altre vessant de la missió de l'Església ha tingut i té a Andorra una realització històrica pròpia, amb caràcters particulars, per voluntat de la comunitat andorrana i amb la conformitat de la Santa Seu.

Constatat aquest fet, sorgeix espontàniament la pregunta: ¿hi ha una aportació específica i preponderant del coprincipat del Bisbe d'Urgell a la construcció i promoció temporal de la comunitat andorrana, talment com s'ha desenvolupat històricament i es troba constituïda avui?.

Les paraules del Síndic General de les Valls adreçades al Sant Pare Pau VIè. impliquen una resposta afirmativa i n'assenyalen sense ambigüitats el contingut: la identitat, la independència i la sobirania d'Andorra s'han gestat, han nascut i han assolit la maduresa en el decurs dels segles, gràcies a la protecció i a la tutela de l'Església Catòlica exercida per mitjà del Coprincipat del Bisbe d'Urgell[89]. Aquest testimoniatge tan altament qualificat es funda en la trajectòria històrica i institucional seguida per Andorra des de l'època medieval, a la qual ens hem referit anteriorment[90].

Podem assenyalar-ne els seus moments més principals:

- el senyoriu episcopal com a primer element personalitzador d'Andorra enfront dels comtats catalans sota l'ègida carolíngia;

- la continuïtat invariada del poder episcopal enfront de la mobilitat d'altres drets jurisdiccionals, la titularitat dels quals es transfereix d'un a un altre subjecte, per matrimoni o per altres títols successoris: Cabó, Castellbò, Foix, Corona de França, Imperi, i les Repúbliques franceses fins a l'actual;

- la immediatesa i proximitat del Bisbe a les realitats andorranes possibilita la vida institucional del Principat, quan l'altre titular del coprincipat se n'allunya o el repudia;

- quan el principat d'Andorra comença a ser qüestionat per les monarquies veïnes i els seus poderosos Estats s'hi intenten interposar, els andorrans i el Bisbe d'Urgell hi oposen la raó de la sobirania pròpia, de la qual la població ha pres consciència i el "Manual Digest" i el "Politar" (sorgits ambdós de l'entorn episcopal) n'han elaborat la formulació doctrinal;

- en el segle XIX el Bisbe d'Urgell suscita l'anomenada "qüestió andorrana", per a impedir que França i Espanya duguin a terme el seu pla d'acabar amb el règim del Principat i de repartir-se el seu territori;

- en el segle XX els Bisbes d'Urgell, sobretot a partir de la dècada de 1930, defensen tenaçment la sobirania d'Andorra i la seva personalitat internacional enfront dels diversos règims polítics que se succeeixen a Espanya, enfront de les forces d'invasió nazis que es detenen en la frontera franco-andorrana i sobretot enfront de les successives Repúbliques franceses, de signe divers, però amb una idèntica doctrina oficial oposada al reconeixement de la sobirania pròpia d'Andorra, a la seva capacitat d'autodeterminació i de transformació en Estat de Dret internacionalment reconegut[91].

- en l'acte de sanció de la mateixa Constitució del Principat el Síndic General testimonià en la persona del Sr. Bisbe -ara Arquebisbe-Bisbe emèrit d'Urgell-, Mons. Joan Martí i Alanis, el reconeixement i la significació de la trajectòria històrica dels Bisbes d'Urgell amb aquestes paraules:

"Heu estat...un persistent defensor, davant tots i de tothom, de l'existència i de la independència d'Andorra com a Estat. Raó per la qual és de justícia que avui us ho reconeguem públicament i us ho agraïm. Ben segur, la història us associarà (...) als vostres antecessors més il·lustres: a Pere d'Urtx, que al segle XIII signà els Pariatges en recerca de la pau, al bisbe Francesc de Tovia i també al bisbe, en temps de la Nova Reforma, Josep Caixal"[92].

Fidel als meus predecessors és com també aquest actual Copríncep que us parla, voldria servir amb amor i generositat el poble andorrà. És el que vaig Jurar solemnement davant el Consell general que representa tot el poble andorrà.

És cert que un eclesiàstic ha estat educat per al servei pastoral directe i que alhora l'Estat gaudeix de total autonomia. Però crec que hem provat a bastament amb aquesta lliçó que l'acció diplomàtica també té una dimensió espiritual fonda, quan surt del cor creient que vol acollir l'Evangeli de Jesús i servir els germans de la comunitat eclesial i tots els homes i dones de bona voluntat, inspirant-se sempre en els ensenyaments del Bon Pastor.

L'anunci de l'Evangeli que estic cridat a fer a tota la Diòcesi d'Urgell i també al Principat d'Andorra, en comunió amb el Papa i el Col·legi episcopal, no només està al servei del creixement del poble andorrà en la fe i en la vida cristiana, sinó també en el seu progrés per les sendes de la concòrdia i de la pau. Crist salva tota la persona, esperit i cos, i li revela el seu destí espiritual i etern però també el sentit de la seva vida temporal i terrestre. Quan el seu missatge és acollit, la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb las persones més necessitades.

Així s'expressava fa pocs mesos al Quirinal el Papa Benet XVI: "La comunitat política i l'Església són independents i autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l'home (GS 76). (...) Per tant, és legítima una sana laïcitat de l'Estat en virtut de la qual les realitats temporals es regeixen segons les seves pròpies normes, sense excloure però aquestes referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió. L'autonomia de l'esfera temporal no exclou una íntima harmonia amb les exigències superiors i complexes que es deriven d'una visió integral de l'home i del seu etern destí".[93]

Així, doncs, els Bisbes d'Urgell, en el marc històric, cultural i institucional, que els ha investits amb el més alt poder en el si de la comunitat política andorrana, han promogut i defensat els drets fonamentals del poble andorrà mitjançant una acció diplomàtica entesa en la seva accepció més alta i digna, i feta encara més àrdua, complexa i subtil per la lleialtat i el respecte a les regles pròpies d'un coprincipat compartit.

 

Conclusió

Són moltes les qüestions de justícia personal i social que l'Església Catòlica i el Bisbe d'Urgell desitgem fomentar i viure com a compromís dels fidels cristians enmig del poble andorrà, i al servei de les quals ens retrobarem sempre amb les persones de bona voluntat que cerquin una civilització de l'amor. Tinguem presents qüestions com l'eradicació de la pobresa i les desigualtats ofensives, la cooperació a la pau i el desenvolupament, l'ajut als infants, als joves i a les famílies, l'interès pels ancians i per les persones i els col·lectius amb problemes, o que pateixen marginacions, des dels empresonats fins als col·lectius d'immigrants. Igualment amb les qüestions que afecten els drets humans, el matrimoni i la família, la vida i la mort; la llibertat dels pares envers l'ensenyament dels seus fills, així com l'ensenyament religiós a l'escola, i la seguretat de la llibertat d'educació per als fills segons les conviccions de la família.

Res de veritablement humà no és aliè a l'interès dels cristians, i sempre se'ns podrà reclamar un treball encara més concret i profund al servei de les persones. Sant Pau ens indica un bell programa d'acció quan diu: "Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres"[94].

En el compromís per un autèntic humanisme integral, respectuós amb les creences i amb les institucions que aquestes han desenvolupat, sempre estarem a punt per a la cooperació i el servei. Govern, Consell i Administracions, en relació amb l'Església i els cristians, cadascú des de la seva missió i responsabilitats pròpies, hem de cooperar al servei del progrés també integral d'Andorra i de les nacions de la terra. És el deure de la virtut de la caritat social i política, que intervenint envers el poble, sempre procura el bé possible i el bé més gran per a la comunitat en el seu conjunt.[95]

Moltes gràcies.