Funeral en Andorra por las personas fallecidas durante la pandemia

El día 22 de junio en St. Esteve de Andorra la Vella se celebró un emotivo funeral por las personas que han traspasado en Andorra durante la pandemia, incluidas las 52 personas muertas a raíz del virus COVID19. Fue presidido por el Arzobispo de Urgell y Copríncipe de Andorra y concelebrado por los sacerdotes de los Valles, junto con el Arcipreste de los Valles de Andorra. Asistieron los representantes de una veintena de familias y las principales Autoridades del Principado encabezadas por el Jefe de Gobierno, la Síndica y la Cónsul de la capital andorrana.

Los familiares tuvieron el protagonismo y encendieron luces al inicio de la celebración cerca del cirio pascual, y se estrenaron tres piezas para órgano, clarinete y soprano del organista Ignacio Ribas, compuestas para este acto. Todos los sacerdotes de Andorra concelebraron la Eucaristía en sufragio de los difuntos.

Este fue el texto de la Homilía del Arzobispo:
 

“Gràcies a tots per ser aquí, i una abraçada a tots els qui us uniu a la celebració gràcies als bons serveis de la televisió.

1.-  Acabem d’escoltar la veu del Senyor a l’Evangeli que continua atraient-nos a Ell: “Veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Feu-vos deixebles meus. Trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera.” És bo, i fa bé escoltar aquestes paraules fondes, en l’interior del cor. Necessitem escoltar i trobar la pau. Acabar allò que havia quedat per fer, per dir, per perdonar...

I el profeta Isaïes a la primera lectura ens ha dit que Déu “prepararà per a tots els pobles un convit. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, i engolirà per sempre la Mort... Eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l'oprobi del seu poble arreu de la terra.” Déu és Pare i vol per a tota la humanitat que visqui en la felicitat i l’amor eterns. És el designi d’amor del Creador, que estima i omple de vida tot el que ha creat. Naixem amb una promesa de felicitat, i Déu no retira la seva promesa sinó que la compleix. Podem tenir esperança.

Per demostrar-nos-ho va enviar el seu Fill Jesús, que passà fent el bé, ajudà com a Bon Samarità, lluità contra la malaltia guarint les ferides de la humanitat malmesa, i pagant per ella el preu de la seva pròpia vida. I Jesús a la Creu ens redimia i per la seva Resurrecció ens obre un camí de vida i d’esperança. Ressuscitarem, viurem per sempre amb ell; i ens retrobarem amb tots els qui hem estimat aquí a la terra. Tinguem esperança!

2.- Avui ens apleguem a l’església de St. Esteve com a poble. Amb totes les institucions ja vam fer tres dies de dol i minuts de silenci. Avui preguem com desitjàvem, units, amb el nostre país al darrere, a prop de les famílies que han perdut un ésser estimat. Voldríem que sentíssiu el nostre escalf i el de totes les persones que estimaven els vostres difunts i que us estimen a vosaltres. És la bonica tradició del condol popular de les nostres Parròquies. Tots voldríem passar davant vostre, abraçar-vos, fer-vos costat. No en dubteu. 

Venim a aquesta celebració per:
• Venim a pregar pels nostres difunts; perquè reposin en pau i els familiars trobeu el consol de l’adéu ben dit i del dol ben viscut; per acompanyar-nos en aquests moments tan dolorosos de pèrdua dels qui hem estimat molt aquí a la terra, i ajudar-nos a tirar endavant com a famílies, i com a país. Pregar pels difunts i per les seves famílies avui és un deure i el fem ben de cor. 

• També per pregar i enviar un missatge d’esperança a totes les persones grans i vulnerables; especialment les que viuen en residències o tasten la dura prova de la soledat; sense oblidar els infants, especialment els qui pateixen més carències. Fem-los saber que els estimem i que els necessitem; que volem tenir-los amb nosaltres i que trobin solucions a les seves necessitats.

• Venim per agrair tanta gent bona que amb treball i sacrifici han fet possible que tirem endavant dins de la pandèmia; pensem en tants gestos petits i grans de servei i de bondat. Res no serà oblidat davant de Déu!Gràcies Senyor perquè infoneu bondat en el cor dels andorrans.

• I venim per demanar llum per a les autoritats, els responsables de la vida social, les institucions i també per a cadascun de nosaltres -perquè les responsabilitats són compartides-, per tal de sortir units i enfortits d’aquesta prova, potser més humils, però segur que també més forts i més solidaris.

Hem estat confinats, estem molt cansats d’aquestes llargues setmanes, i potser angoixats i espantats pel futur, encara poc clar de superació de la pandèmia. I és que aquesta pandèmia del Covid19 ha fet estralls arreu del món i també ens ha arribat al nostre Pirineu. Estem vivint molta incertesa i angoixa, patiments i sobretot dolor per les víctimes de la pandèmia, i per tots els infectats. El preu psicològic d’aquest confinament ha estat també gran; molts se’n ressenten. I sobretot ens dol molt pels qui estan passant dificultats econòmiques i pels més vulnerables, que són molts. 

3.- Amb tot, al costat de tot això, també estem vivint l’heroisme quotidià de moltes persones que s’han entregat amb generositat pel bé dels infectats, perquè la sanitat i el país funcionessin. Els hem aplaudit i avui aquí a l’Església donem gràcies a Déu per aquestes persones, unes conegudes i moltes desconegudes, anònimes, amb treballs a vegades invisibles, que han fet possible la marxa del país. Tots els qui estem intentant estimar amb obres el nostre proïsme. També la Diòcesi, les parròquies i comunitats, privades de la celebració comunitària de la fe, hem hagut de trobar altres maneres de viure-la, de mantenir ferma l’esperança, de pregar amb fervor i de continuar estimant i servint Déu i els germans. Hem de continuar demanant que el Senyor ens alliberi d’aquesta epidèmia, de tots els mals i de qualsevol pertorbació, agraint i pregant també per les famílies, pels infants, i pels educadors, per les autoritats, els metges i personal sanitari, les forces de seguretat, els dirigents de la cosa pública i els qui estan pendents que les coses funcionin i la vida tiri endavant. Gràcies en nom de tots els andorrans!

Hem de tenir molta confiança. Déu mai no ens deixa i se’ns fa present en totes les circumstàncies de la vida, per dures o fosques que ens puguin semblar: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra vara de Pastor m’asserena i em conforta”, hem proclamat en el salm (Sl 23,4). Déu sabrà treure bé d’aquest mal, i ens ajudarà a lluitar contra el mal, amb el bé. No tinguem por. Demanem que remeti la pandèmia i que ben aviat ens puguem refer sanitàriament i econòmicament. Mentrestant, estiguem pendents dels més vulnerables i mirant de viure amb confiança, amor i esperança. La recuperació serà possible si tots hi posem esforç i sacrifici.

4.- La pandèmia ha fet aparèixer moltes falses seguretats que ens havíem cregut que teníem, amb prioritats i agendes supèrflues; i també que potser hem oblidat o abandonat el fonament personal de les nostres arrels i de les vides de les nostres nacions. Caldrà aportar-hi valors i creences. Sovint ens n’oblidem però quan vénen sotracs grans, com aquest que ens ha tocat de viure a la nostra generació, ens adonem del que és essencial a la vida i del que no ho és. I potser llavors valorem més la família i els amics, els avis i els infants, la llibertat, la natura, les creences i els valors que duren, la fe i la pregària... ¿Podrem sortir d’aquesta crisi acceptant millor que som molt vulnerables i no podem ser cadascú autosuficient? ¿En sortirem més humils? Espero que sí. I sobretot espero que en sortim més solidaris, més agermanats com a poble, més orgullosos del país que entre tots, anem fent. El lema continua essent exigent i valuós: Virtus, unita, fortior.

Per això no ens desgastem entre nosaltres. Hem d’estimar encara més el país, les seves persones i les seves institucions. Cada institució, crec humilment, que ha fet el que li pertocava i ha mirat de no envair les competències d’altres. Sostenint, pregant, acompanyant els qui tenien el pesat deure de prendre les decisions i cercar sortides a problemes greus i totalment inèdits. Seríem insensats si ara deixéssim de fer pinya; de corregir, certament, però amb empatia i cooperació. Tots hem volgut fer el millor, iningú no ha estat ociós, per més que no tot el que cadascú ha fet s’hagi d’escampar o anunciar a toc de trompeta. Nopodem demanar a les persones en risc, sobretot la gent gran, el mateix que als joves i als adults, ni tampoc als petits o als padrins el mateix que als qui tenen les seves forces en plenitud. És així com agraeixo en nom de tot el país a sanitaris, certament, però també educadors, autoritats, però molt als qui han mantingut les botigues obertes i atents a portar menjar a casa, així com a Càritas, Creu Roja i tants altres que desinteressadament i anònimament han fet molt, han acollit, han corregut al servei dels seus conciutadans. Valorem el que tenim i som. És just fer-ho i no escoltem la veu dels profetes de desventures. Units ens en sortirem. Units som més forts.

Estimades famílies. Avui hem encès un llum per tots els qui la pandèmia s’ha emportat. Estem tristos, certament. Necessitàvem, i potser encara necessitem guarir la ferida del comiat tan ràpid, de l’adéu que ens va mancar, de les paraules que li hauríem volgut dir al nostre pare, avi, germà, fill... Avui ho fem. A través de Jesús podem estar segurs que la nostra pregària els arriba. Diguem-los adéu i a reveure; del fons del cor. Perquè la mort no és un adéu per sempre sinó un adéu per us instant. En el Senyor ens retrobarem. Tinguem pau; demanem aquesta pau. Jo la demano per a tots els andorrans difunts, d’aquests mesos, a causa de la pandèmia i per d’altres causes. En Déu hi ha perdó i misericòrdia. En Déu hi ha vida i esperança.

Aquest és el missatge que el Sant Pare Francesc des de l’inici d’aquesta epidèmia, ens ha recomanat: la pregària. I el passat 27 de març quan beneïa el món des de St. Pere del Vaticà, recordava a la humanitat que «és el moment de triar entre el que compta veritablement i el que es marceix i passa; moment per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a Déu, i cap als altres. I podem mirar tants companys de viatge que són exemplars, ja que davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida... Deixem que revifi l’esperança!».