Article de Mons. JE. Vives al Diari "ARA".- Un patrimoni de tots

mons vives hace declaraciones en tarragonaUn patrimoni comú 

«He quedat meravellat en conèixer l'heroisme admirable dels vostres companys i germans, edificat de la fermesa, constància i dignitat de molts en sofrir un martiri més llarg i potser no menys gloriós. És un patrimoni preuadíssim el que uns i altres ens han llegat». Són les primeres paraules del cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, escrites als seus diocesans de Tarragona, des del seu exili a la cartoixa de Farnetta (Itàlia) el 9 de novembre de 1937.

El cardenal havia estat a dos passos de la mort aquell fatídic juliol del 1936, quan fou detingut per un escamot de milicians anarquistes a Poblet, empresonat a Montblanc i alliberat in extremis pel govern de Catalunya que aconseguí treure'l del país, on ell ja no pogué tornar en vida perquè, en finalitzar la guerra, el règim franquista no li ho permeté ja que «no encaixava en la nova Espanya», com li digué un alt càrrec del Règim. El Cardenal no havia volgut signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol (juliol de 1937) en la qual l'episcopat, s'afilerava majoritàriament amb el règim franquista.

 

El cardenal Vidal, arquebisbe metropolità i primat de la Tarraconense, va ser testimoni de com, a partir del dia 21 de juliol a Reus i Tarragona, començaven els assassinats de capellans i la crema d'edificis religiosos en la seva arxidiòcesi i en tot el territori català.

 

Avui, més de setanta anys després d'aquell esgarrifós període històric, l'Església beatifica un grup nombrós d'aquells «companys i germans» assassinats durant una veritable persecució religiosa, comparable a les altres persecucions de cristians durant el segle XX, un segle al qual el professor Andrea Riccardi, ha qualificat com «el segle dels màrtirs», des dels gulags soviètics fins als camps de concentració nazis.

L'Església vol reconèixer i honorar com a «màrtirs», és a dir «testimonis de Jesucrist», aquells qui foren morts sense compassió ni garanties legals de cap mena, molts d'ells turmentats i la immensa majoria assassinats sense judici previ. Per als comitès n'hi havia prou que fossin capellans o religiosos o laics cristians públics i notoris: aquest era el seu únic crim. És per això, i no per res més, que l'Església els declara beats i inscriu el seu nom en el martirologi cristià: si en la seva mort hi hagués motivacions polítiques, fossin del color que fossin, avui no els beatificaria.

En beatificar-los, l'Església fa una lectura creient de la seva mort i vol mostrar que, malgrat que podia semblar que la seva vida fracassava, arrabassada per una mort cruel, en aquelles morts hi resplendia la força i la vida de Jesucrist, el primer màrtir, executat injustament en una creu. Que bé que ho expressava el germà de la Salle, sant Jaume Hilari Barbal, fill d'Enviny, al nostre Bisbat d'Urgell, afusellat a la muntanya de l'Oliva de Tarragona el 18 de gener de 1937, quan deia als qui l'anaven a matar: «Morir per Crist és viure, amics meus!».

L'Església proposa aquests homes i dones, bona gent que no eren de cap bàndol i que únicament havien volgut seguir una vocació religiosa fonamentada en l'Evangeli, com a exemples de pau i de perdó, de fidelitat i de compassió per a tothom. Tan sols un exemple. Venerem com a sant exemplar el religiós polonès Maximilià M. Kolbe, assassinat a Auschwitz, que es va lliurar a la mort en substitució d'un altre pres a qui els nazis anaven a penjar. De la mateixa manera tenim el deure de venerar Mn. Pau Segalà i Solé i el seu germà carmelita Francesc de l'Assumpció, els dos fills de Montgai, a Urgell, que igualment es van entregar a la mort en el lloc de la seva mare i un germà que volien matar si ells no s'entregaven.

El judici històric sobre aquells anys convulsos demana una reflexió més profunda que la generalització esbiaixada que, lamentablement, hem vist fer sovint aquests dies. El Papa Joan Pau II, que va convidar tota l'Església a una purificació de la memòria, volia que l'Església confiés «la investigació sobre el passat a la pacient i honesta reconstrucció científica, lliure de prejudicis de tipus confessional o ideològic, tant pel que respecta a las atribucions de culpa que se li fan com respecta als danys que ella mateixa ha patit». En aquest sentit, l'Església a Catalunya fa molt de temps que reflexiona sobre aquest període. Els bisbes catalans vam fer aquesta afirmació en la carta pastoral del 2011 Al servei del nostre poble : «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l'Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l'Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya» (n. 22). I també de les aportacions ben positives per al país, sense mirar a qui es feia el bé. Pensem només en la tasca cultural, educativa i assistencial, o en l'actual servei de Càritas i de tantes institucions religioses envers els pobres, els orfes, els ancians, els emigrants, els malalts, etc.

Val la pena que respectem la memòria dels màrtirs i entenguem, com deia el cardenal Vidal i Barraquer, que són «un patrimoni preuadíssim» no només per als catòlics, sinó també per a tots els homes i dones de bona voluntat del nostre país, que professen sentiments de veritable justícia i reconciliació històrica.

Mons. Joan-Enric Vives

Arquebisbe d'Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense

13.10.2013